Els consells d'un científic italià que vol viure més de cent anys
La població centenària està protegida genèticament i per la dieta mediterrània original, diu un investigador
MilàEl 1990 Valter Longo era un estudiant de doctorat italià obsessionat amb la nutrició que lluitava contra una addicció que li ha durat tota la vida: estudiar la longevitat. Ara, Longo, de 56 anys, es dedica a la bioquímica i a buscar el nexe d’unió de dues obsessions italianes: l’alimentació i l’envelliment. “Per a això, Itàlia és increïble”, afirma des del laboratori que dirigeix a l’institut d’oncologia molecular de Milà (IFOM). De fet, Itàlia té una de les poblacions més envellides del món, amb múltiples regions amb persones d’edats centenàries que estimulen els investigadors a la recerca de la font de la joventut. “És el nirvana”, assegura Longo, que també és catedràtic de gerontologia i director de l’Institut de Longevitat de la Universitat de Califòrnia del Sud.
L’investigador defensa des de fa temps que es pot tenir una vida millor i més llarga a través de l’alimentació lite italian, una teoria en ple auge al món sobre com mantenir-se jove. Seguint aquesta idea i mitjançant l’estudi per identificar els gens que regulen l’envelliment, Longo ha creat una dieta a base de plantes i fruits secs amb suplements i galetes de col arrissada que imiten el dejuni. Segons ell, així s’aconsegueix que les cèl·lules es desfacin de l’equipatge nociu i rejoveneixin sense l’inconvenient d’haver de passar gana de debò. De fet, ja ha patentat i ha venut alguns dels seus kits de dieta –té una fundació que elabora dietes per a malalts de càncer, però també assessora empreses i escoles italianes–, ha publicat llibres supervendes (com La dieta de la longevidad) i la revista Time el qualifica d’"influent evangelista del dejuni”.
De fet, el mes passat va publicar un nou estudi que, basant-se en assajos clínics amb centenars de persones grans, suggereix que els cicles periòdics del dejuni podrien reduir l’edat biològica i evitar malalties associades a l’envelliment. Com? A través d’una dieta mediterrània que, diu Longo, en realitat, no és tan comuna per a la majoria dels italians. “Gairebé ningú la segueix”, diu. Molts nens italians, sobretot al sud del país, són obesos pel que ell anomena les cinc p verinoses: pizza, pasta, proteïnes, patates i pa.
Els llibres sobre la dieta de la longevitat de Longo s’han traduït a diversos idiomes i estan plens de receptes semblants “a la dieta mediterrània original, no a l’actual”, diu, assenyalant fotografies d’un bol de llegums antics semblants al cigró i d’una beina de fesols verds de Calàbria. Conceptes com la longevitat, el dejuni intermitent i l’edat biològica han anat cobrant força, i molts científics i nutricionistes de tot el món continuen buscant a Itàlia l’ingredient secret. “Probablement, fa molts anys, es reproduïen entre cosins i parents”, planteja Longo, referint-se a les estretes relacions a les petites ciutats dels turons italians. “Sospitem que en algun moment això va generar en certa manera el genoma de la superlongevitat”, diu.
Segons la seva hipòtesi, els centenaris italians que van viure l’abjecta pobresa de la Itàlia rural de l’època de la guerra estan protegits de malalties perquè van patir un període d’inanició i tenien una dieta mediterrània original durant els primers anys de vida. I després, continua, l’augment de proteïnes i greixos i la medicina moderna –a causa del miracle econòmic de la postguerra– els va protegir de la fragilitat a mesura que envellien i els van mantenir amb vida. Podria ser, planteja, una “coincidència històrica que no es tornarà a veure mai”.
Dos tipus de població
Els misteris de l’envelliment van interessar Longo a una edat primerenca. Va créixer a Gènova, però cada estiu visitava els seus avis a Calàbria, una zona coneguda per la seva població centenària. Als 16 anys es va traslladar a Chicago a viure amb uns parents i no va poder evitar adonar-se que tots ells, alimentats amb la “dieta de Chicago” de salsitxes i begudes ensucrades, patien diabetis i malalties cardiovasculars. Fa uns 10 anys, desitjós de ser més a prop dels seus pares a Gènova, va acceptar una segona feina a Milà, on va trobar una font d’inspiració en la dieta piscitariana de Gènova i els llegums de Calàbria. “Els gens i la nutrició són increïbles”, assegura. Amb tot, també li va semblar que la dieta italiana moderna —els embotits o la lasanya— era una horrible font de malalties.
Amb el seu equip, Longo ha identificat un important regulador de l’envelliment en el llevat i investiga si la mateixa via actua en tots els organismes. Què passaria si utilitza la seva dieta per matar de fam cèl·lules afectades de càncer i altres malalties? Aquesta és la seva missió, diu: buscar la manera de prolongar la joventut i la salut i no simplement augmentar l’esperança de vida. Ara bé, és un objectiu que, segons ell, podria conduir a un “món aterridor” en què només els rics es podrien permetre viure durant segles.
En el futur, diu, hi haurà una població que, com ara, arribarà als 80 anys o més gràcies als avenços mèdics però que carregarà malalties cròniques. Una segona població seguirà dietes de dejuni, es beneficiarà dels avenços científics i viurà fins als 100 o 110 anys amb relativa bona salut. Això és el que ell desitja. “Vull viure fins als 120 o 130 anys”, exclama.
Copyright The New York Times
