Podem combatre la verola del mico sense histèria ni homofòbia

BerlinA finals de juliol, quan em vaig quedar a casa i vaig sentir el director general de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) declarar que la verola del mico era una emergència de salut pública d'importància internacional, molts dels meus amics havien sortit a celebrar el Dia Internacional de l'Orgull LGBT. La decisió de confirmar una emergència dos mesos després d'un brot global era la correcta. Però se sentia massa tardana.

Com a reporter de malalties infeccioses i un home gai, m'he sentit cada vegada més frustrat amb la resposta mundial de salut pública a la verola del mico i la comunicació que hi ha hagut. Fins ara, s'han confirmat més de 25.000 casos en països que abans no s'havien vist afectats per aquesta malaltia. Quantitats aclaparadores de persones infectades són homes homosexuals i estan dins de les nostres xarxes sexuals. Amics meus de Madrid, París, São Paulo i del meu mateix carrer m'han explicat sobre les seves infeccions. Sentien dolor –la verola del mico s'ha descrit com una cosa insuportable–, por i molta confusió.

Qualsevol resposta amb èxit a un brot s'ha de basar en fets i els fets són clars. De tots els casos recents que s'han reportat a l'OMS, tres quartes parts estan relacionats amb la sexualitat i un 99% són homes. Només hi ha dades disponibles sobre orientació sexual per a uns 7.500 casos, però, d'aquests, un 97,5% són homes que tenen relacions sexuals amb homes. Això no és simplement a causa del fet que els casos entre dones o nens s'estiguin passant per alt.

Per exemple, l'Agència de Seguretat Sanitària del Regne Unit ha publicat el nombre de proves fetes per a la verola del mico i la seva positivitat. Entre homes adults, més de la meitat de les proves van ser positives. Moltes menys dones es van fer la prova, però només el 2% van donar un resultat positiu i, entre els nens, un 0,6% de les proves van ser positives. Si es passessin per alt molts casos en aquests grups, s'esperaria que aquests percentatges fossin molt més elevats.

Responsabilitat pública

Tot i això, els funcionaris de salut pública a molts llocs semblen tan dubtosos a l'hora de parlar d'aquesta malaltia sense estigmatitzar ningú que prefereixen parlar-ne només en termes vagues. Alguns –sigui per autocomplaença, manca de sensibilitat o homofòbia– simplement no semblen veure-hi la urgència. Altres eviten tant sí com no esmentar que els homes que tenen sexe amb homes són, de llarg, el grup més vulnerable en aquest moment.

Un pamflet de dues pàgines redactat per les autoritats sanitàries alemanyes per informar la societat sobre la verola del mico sí que deixa clar que la propagació està passant en llocs com clubs sexuals. Però no esmenta les paraules gai ni homes que tenen relacions sexuals amb homes ni una sola vegada. De fet, la paraula homes no apareix enlloc. A Mèxic, el Brasil i altres països, els funcionaris de salut també han estat reticents a emfatitzar el risc que corren els homes que tenen intimitat amb altres homes.

Fins i tot dins de la meva pròpia comunitat, n'hi ha que han argumentat que afirmar que la malaltia està afectant majoritàriament els homes que tenen sexe amb homes és un acte homofòbic. N'hi ha d'altres que només tenen por d'agreujar l'estigma que ja afronten molts homes homosexuals. De l'altre extrem de l'espectre, comptes de xarxes socials que van guanyar grans quantitats de seguidors durant la pandèmia de coronavirus difonen informació falsa que la verola del mico es transmet per mitjà d'encaixades de mà, el menjar que ingerim i l'aire que respirem. El resultat ha estat una immensa confusió, en què algunes persones es preocupen i pensen que corren un gran risc, i altres desconeixen el veritable risc a què s'enfronten o com reduir-lo.

Com a reporter de malalties infeccioses, he vist com pot ser de letal l'estigma. I com una persona que viu amb el VIH, he patit el mal que pot causar. Però la solució no és quedar-se callat o fer veure que el risc de contraure la verola del mico és el mateix per a totes les persones. La solució és triar bé les nostres paraules per comunicar-nos amb les comunitats que estan en més risc i escoltar els que han estat afectats per aquesta malaltia. Aquesta tasca farà la diferència entre la salut pública i l'homofòbia per negligència.

Sí, la verola del mico pot infectar qui sigui. Sí, aquest virus es pot propagar de diverses maneres, fins i tot per tocar un objecte que va manipular una persona infectada o fins i tot per una conversa perllongada cara a cara. Però els experts no les consideren les principals vies de propagació d'aquest brot. Ara com ara, el virus no sembla tan capaç d'utilitzar rutes menys íntimes de transmissió. Fins i tot els contactes propers entre persones que viuen sota el mateix sostre amb algú que té verola del mico poques vegades han generat contagis. En canvi, sembla que el virus es propaga principalment a través de contactes molt propers i prolongats durant trobades sexuals i s'està transmetent amb una incidència aclaparadora en comunitats d'homes que tenen sexe amb homes.

Futur impredictible

Per propagar-se, els virus aprofiten les connexions entre els humans. Com més connexions hi ha, més probable és que un virus trobi un nou hoste per infectar. La verola del mico no es transmet amb gaire eficàcia entre humans. El virus ha causat malalties i morts en alguns països de l'Àfrica, on els animals porten el virus durant dècades, però a Occident aquest virus s'ha ignorat gairebé del tot. Quan el virus va arribar a llocs com Singapur, Israel i el Regne Unit en el passat, poques vegades va provocar més casos. La majoria de les persones no tenen prou contacte directe de pell a pell perquè el virus es propagui. Però els homes que sí que tenen moltes parelles sexuals masculines són més vulnerables. 

El món s'ha de prendre seriosament l'amenaça de la verola del mico. Al voltant del 7% dels casos fins ara han derivat en hospitalitzacions, en general per tractar el dolor, i diversos països han reportat morts per la malaltia. Fins i tot en pacients que gairebé mai no són ingressats en un hospital, el virus causa un patiment immens. A sobre, els poxvirus s'han adaptat a nombroses espècies amb el pas del temps i, mentre el virus de la verola del mico continuï circulant, podria evolucionar de maneres impredictibles. Els investigadors ja han informat de senyals que el genoma del virus està canviant. En el pitjor dels casos, la verola del mico es podria tornar més contagiosa i letal. I encara que no canviï gens ni mica, el virus podria penetrar en xarxes denses interconnectades on es podria propagar.

Per controlar el brot, els que són més vulnerables a infectar-se han de tenir informació que els permeti prendre decisions per protegir la seva salut fins que hi hagi prou dosis disponibles de la vacuna. Això inclou parlar sobre reduir el nombre de parelles sexuals, crear bombolles de parelles sexuals (en què les persones restringeixin la seva activitat sexual a un sol grup) i altres estratègies per minimitzar el risc. Significa comunicar que els científics encara no saben quanta protecció brindarà una dosi –o dues– de la vacuna per a les persones, una bretxa de coneixement crucial que s'ha de tancar a la brevetat. També implica combatre la desinformació sobre el virus que circula a les xarxes socials.

Els treballadors de salut pública s'han d'assegurar que s'accelera la producció de vacunes i medicaments i que es distribueixen amb rapidesa entre els que més els necessiten, sobretot als països que s'han vist afectats per aquesta malaltia des de fa temps. Finalment, cal parlar amb claredat i honestedat de tot això. Seguir enfocant-nos en els homes gais i les nostres xarxes sexuals comporta un risc, en particular als països i les comunitats on els homes homosexuals afronten discriminació i persecució. Part de la resposta de salut pública ha de centrar-se en vigilar que no es faci servir aquesta crisi sanitària com un pretext per promoure l'estigmatització i la discriminació.

Actualment, en països que abans no havien estat afectats, aquest virus s'està propagant de manera predominant a la meva comunitat i hem d'enfocar els esforços allà. Parlar dels milers de nens infectats o altres milions de casos no hi té cabuda perquè aquí no hi ha la malaltia en aquest moment. Però, per improbable que sembli, hi podria estar en el futur. La millor manera d'evitar-ho és lluitar contra aquesta malaltia, no els uns contra els altres.

Kai Kupferschmidt és un corresponsal que col·labora a la revista 'Science'. Escriu sobre malalties infeccioses i altres temes científics.