Les cèl·lules greixoses no obliden l'obesitat i poden ser el motiu de l'efecte rebot
Un estudi planteja una explicació genètica darrere d'aquesta malaltia fins i tot després de la cirurgia bariàtrica
BarcelonaSovint les persones que pateixen obesitat són assenyalades per la seva suposada falta de voluntat a l'hora de tenir hàbits saludables, culpabilitzades per no esforçar-se prou per canviar dietes i perdre pes o, en el cas d'haver-se sotmès a una cirurgia bariàtrica, per no ser constants en l'exercici físic. La seva complexitat intrínseca ha fet que aquesta malaltia estigui fortament estigmatitzada i que, malgrat que ja afecta gairebé un de cada cinc adults catalans –una de cada vuit persones al món–, el seu abordatge sanitari encara és molt deficitari.
S'estima que només un 10% dels afectats poden rebre un tractament especialitzat, i accedir-hi no és tampoc una garantia, ja que molts experimenten l'anomenat efecte io-io, que els fa recuperar el pes perdut un temps després. Investigadors d'arreu no només busquen teràpies i fàrmacs innovadors per fer setge a aquesta patologia cada cop més prevalent –l'exemple paradigmàtic és l'Ozempic–, sinó també explicacions per conèixer què s'hi amaga al darrere. És a dir, què explica que hi hagi persones amb més risc de patir obesitat o amb més dificultats per controlar-la. Aquest dilluns investigadors de l'Escola Politècnica Federal de Zúric (Suïssa) han publicat un estudi a Nature en el qual proposen que aquesta susceptibilitat la produirien modificacions epigenètiques de les cèl·lules del teixit adipós (adipòcits) que perduren en el temps.
"Les cèl·lules adiposes recorden l'estat de sobrepès i hi poden tornar més fàcilment", destaca el líder de l'estudi, l'expert en epigenètica Ferdinand von Meyenn. Conegut col·loquialment com a greix, el teixit adipós conserva una mena de memòria de l'obesitat que persisteix després de la pèrdua de pes, segons l'equip suís. És a dir, que la clau per entendre la cronicitat de la malaltia –i la necessitat de prevenir complicacions secundàries com la diabetis tipus 2 o la malaltia del fetge gras– s'hauria de buscar en els canvis epigenètics. La troballa suggereix que aquests petits marcadors químics característics no alteren el funcionament de l'ADN –què ha de fer cada òrgan–, però sí que regulen la manera com els gens s'expressen i es comporten i, per tant, poden predisposar a patir obesitat a llarg termini.
La seqüència dels components bàsics ha evolucionat al llarg del temps i l'epigenètica s'hereta, però aquests marcadors són dinàmics i estan condicionats també per factors ambientals, hàbits alimentaris o l'estat de l'organisme que poden modificar-los al llarg de la vida. "L'epigenètica diu a una cèl·lula quin tipus de cèl·lula és i què ha de fer", explica Laura Hinte, una de les signants de l'estudi. Per demostrar aquesta ràpida recuperació dels dipòsits de greix, els investigadors van fer servir cèl·lules de greix de ratolins i d'humans. Els científics suïssos van observar que en els rosegadors que presentaven aquests marcadors epigenètics a les cèl·lules adiposes per inducció d'obesitat recuperaven el pes perdut més de pressa quan tornaven a tenir accés a una dieta rica en greixos.
Com ho van veure? Els animals presentaven canvis en la forma en què l'ADN es copia a l'ARN, el procés que regula l'expressió gènica. En humans, l'estudi va incloure 18 individus sense obesitat i 20 que s'havien sotmès a una cirurgia bariàtrica i havien perdut almenys un 25% del seu índex de massa corporal (IMC). Els científics van agafar mostres d'aquests afectats tant abans com després de la intervenció i també van observar que es produïen canvis als gens o als processos moleculars que defensen l'organisme de la pèrdua de pes.
Reiniciar la memòria
"Les implicacions al món real [d'aquest estudi] són significatives. L'estudi destaca la base biològica de la recuperació de pes, redueix l'estigma i emfatitza la necessitat d'intervencions de suport a llarg termini. També obre vies per a teràpies dirigides, per a medicaments o edició epigenètica, per reiniciar la memòria del teixit adipós i millorar el manteniment de la pèrdua de pes", valora en declaracions a SMC José Ordovás, director de nutrició i genòmica a la Universitat Tufts de Boston (EUA) i membre del Centre d'investigació biomèdica en fisiopatologia de l'obesitat i la nutrició (Ciberobn) de l'Institut de Salut Carlos III. Amb tot, recorda que aquesta investigació no estableix causalitat entre els canvis epigenètics i la recuperació de pes i subratlla que calen més investigacions per confirmar els mecanismes subjacents.
Von Meyenn subratlla que les estratègies centrades en els canvis en la dieta i l'estil de vida sovint només donen lloc a una pèrdua de pes a curt termini, que pot recuperar-se amb el temps (almenys durant dos anys) i que es coneix com l'efecte io-io. En canvi, continua l'investigador principal, si en el futur s'actués sobre els canvis a les cèl·lules adiposes "es podria millorar el control del pes i la salut a llarg termini". Hi coincideix Ordovás: "Les estratègies personalitzades de control del pes es podrien basar en el perfil genètic i epigenètic d'un individu, mentre que les polítiques de salut pública podrien prioritzar la prevenció i la intervenció primerenca per evitar l'establiment d'una memòria obesògena".
