Carme Noguera, històrica infermera de 110 anys: "Fins als 105 estudiava anglès i francès"

Barcelona"No em parlis de vostè, que em fas sentir vella", etziba la Carme Noguera amb ironia a l'inici de l'entrevista. Té 110 anys, la ment clara i el sentit de l'humor esmolat. Quan tenia 19 anys va entrar a l'Escola d'Infermeres de la Generalitat republicana; és l'última de la primera promoció d'infermeres catalanes que es va graduar ara fa gairebé un segle, però ho recorda tot amb nitidesa. Treballava a l'Hospital Clínic quan va esclatar la Guerra Civil i cuidava civils i soldats a les urgències del centre. Ho feia amb doctors històrics, com Moisès Broggi i els germans Joaquim i Antoni Trias i Pujol, tot i que no han batejat cap hospital amb el seu nom. Això sí, és l'última supervivent d'aquella època de resistència als carrers i a l'hospital: és la persona viva més gran que ha treballat al Clínic.

Durant la major part de la guerra, però, es va dedicar a cuidar els barcelonins que van emmalaltir de tuberculosi. De fet, treballava en un sanatori que es va habilitar per a aquests malalts al Palau dels Comtes de Fígols, a la Via Augusta, quan els nacionals van entrar a la capital catalana. Segons expliquen a la revista d'història de la medicina Gimbernat, la Carme cobrava cinc pessetes anuals, però quan ella parla de la seva professió queda clar que no ho feia per aquests pocs diners. De fet, assegura amb fermesa que del que està més orgullosa després de viure 100 anys és d'haver estat una bona infermera, i té molt clar què cal fer per excel·lir en la seva feina: "Amb un malalt has de tenir paciència, l'has de cuidar, l'has d'ajudar amb el que necessiti. Per ser una bona infermera cal tractar bé els malalts".

De treballar a l'hospital a posar injeccions a casa

Després de la guerra, va seguir a l'Hospital Clínic uns anys més, fins que va tornar a Olot amb la seva família. Allà, però, no va deixar la professió; seguia visitant malalts a domicili i dones que tenien criatures. No donaven l'abast fins que van obrir un dispensari a la ciutat i la van contractar per treballar-hi. Quan es va casar amb el seu marit, en Manel Solà, va canviar Olot per Vic i va deixar de treballar al dispensari, ja que les dones casades ho tenien prohibit, però va continuar fent d'infermera a la seva manera. Com que no la deixaven treballar al centre sanitari, anava a casa dels veïns a posar injeccions i a fer de callista, una feina que va seguir fent amb tres fills a càrrec fins al dia que es va jubilar. Els del seu voltant reconeixen que sempre ha tingut una energia envejable.

"Fins als 105 anys estudiava anglès i francès. Als 95 va fer un creuer pel Bàltic i als 98, amb els de la classe d'anglès, va anar a Londres. No va utilitzar el bastó en tot el viatge", explica entre rialles la seva filla Dolors Solà. La Carme ha tingut tres fills, dues netes i aquesta setmana ha nascut el seu primer besnet. "Estic molt contenta perquè m'han fet besàvia i perquè ha anat tot bé", assegura des de l'Hospital Vall d'Hebron de Barcelona, on fa set setmanes que està ingressada i fent rehabilitació per culpa d'una caiguda que se li ha complicat. Ara bé, res aixafa els ànims de la Carme, que ja té ganes de tornar a Taradell, on viuen amb la Dolors des de l'agost passat.

Abans de mudar-se a Taradell, la Carme vivia a Vic en un segon pis sense ascensor. Cada dia pujava i baixava escales amb 109 anys per a sorpresa de tots els metges que l'atenen, per als quals només té bones paraules. "Em tracten com una reina", diu amb un somriure. El febrer de l'any passat es va trencar el fèmur en una caiguda, la van operar a Vall d'Hebron i tot va sortir bé. De fet, tornava a pujar i baixar les escales de casa seva tota sola. La tardor passada, però, li feia mal la cuixa per culpa d'una infecció i, finalment, a principis d'any la van tornar a ingressar a l'hospital per obrir-li la zona afectada i netejar-la. Com que no va quedar prou net, diu la Dolors, a finals de gener li van canviar la placa del fèmur i ara fa rehabilitació per recuperar-se de les dues operacions i tornar a casa seva.

"Mai m'he posat malalta ni he necessitat l'ajuda de ningú"

"Pateixo perquè no puc fer el que feia abans. Mai m'he posat malalta ni he necessitat l'ajuda de ningú. Ara no em puc aixecar i marxar, però si pogués, ho faria", reconeix la Carme. Està pendent que se li tanqui l'últim punt de sutura de la darrera operació i espera que la setmana que ve sigui la darrera que està ingressada a l'hospital. Per a la seva recuperació, ha estat clau l'àrea específica de pacient fràgil traumàtic que hi ha a la Vall d'Hebron. La cap del Servei de Medicina Física i Rehabilitació del centre, Judith Sánchez Raya, explica que en aquesta àrea hi ha professionals especialitzats en pacients com la Carme que necessiten un abordatge diferent d'altres pacients traumàtics.

"Són pacients que poden viure un deteriorament cognitiu, que es poden desorientar, i els has d'estimular molt per prevenir-ho", detalla l'experta, que avisa que hi haurà un alt percentatge de població de més de 90 anys que es trencarà el fèmur. Això es deu a l'envelliment progressiu de la societat, per la qual cosa és important disposar d'unitats especialitzades com aquesta per oferir la millor atenció possible a aquestes persones. De moment, la Carme haurà de seguir fent rehabilitació fins que se li tanqui la ferida. En acabar l'entrevista se l'emporten per començar els exercicis amb el caminador, però abans avisa al fotògraf i s'assegura que tot quedi al seu gust: "Treu-me bé, eh, que soc molt presumida". A l'agost farà 111 anys.