Feliciano Villar: "Cal avançar en el dret d’expressar els desitjos sexuals de les persones grans”

Feliciano Villar (Zamora, 1970) és catedràtic en psicologia evolutiva de la Universitat de Barcelona (UB) i expert en envelliment.

Quan s’és vell?

— Prefereixo parlar de procés d’envelliment. Quan parlem de la vida com si fossin categories fixes, sembla que parlem dels altres. I la vida és un procés. Sempre diem que tothom té un nen a dins; doncs bé, tothom, si té sort, serà un vell. 

¿I el procés d'envelliment comença en algun moment concret?

— Des d'un punt de vista biològic començaria en algun punt de la dècada dels 20-30 anys.

Ostres. Ens hi posem aviat.

— Però quan diem vell parlem d’una edat que socialment vinculem a la jubilació, i això té un component cultural i social molt important. 

No sé si és una etapa que ens fa gaire il·lusió.

— Perquè està associada a les pèrdues des d’un punt de vista psicològic, i fa 30 anys que els psicòlegs intentem donar-li la volta. És un moment també de guanys. 

Quins?

— Hi ha més saviesa i intel·ligència emocional que a les altres etapes. També és cert que hem de distingir l'envelliment sa i el moment –més a partir dels 80– en què és probable que apareguin problemes de malalties cròniques, dependència o fins i tot demència. 

Dependència pot voler dir, i perdona que utilitzi aquestes paraules, que t'hagin de netejar el cul. És difícil positivitzar.

— També netegem la caca als nens, i no ens cauen els anells. També hi ha un debat associat en aquests casos, de fins on val la pena viure i com hem de decidir-ho lliurement. Però el que és rellevant és que el procés d'envellir avui és molt diferent de fa 50 anys, i la societat no està preparada ni adaptada.

Què vol dir?

— Hem de pensar en els debats de la dependència, sí. Però també tenim molta gent amb 60-65 anys jubilant-se en perfecte estat de salut. I no tenim cap rol assignat a la gent gran, perquè tradicionalment s'havia plantejat aquesta etapa com si no hi hagués res. Els hi poden quedar 20 anys de vida amb habilitats i ganes de fer coses.

Com es podria arreglar?

— Canviant la perspectiva que tenim de la vellesa i donant més oportunitats i espais en els quals les persones que vulguin puguin contribuir i participar més en l'àmbit comunitari; ja sigui associacions, organitzacions polítiques, sindicats o el que sigui. Un no deixa de ser ciutadà quan es jubila.

Ha estudiat també la sexualitat de la gent gran. Per què és tabú?

— Per la narrativa de declivi que s'ha fet tradicionalment de la gent gran i perquè s'ha entès que només els cossos joves poden ser objecte de desig. De manera que quan l'expressen, els significats culturals que ens apareixen estan associats al fàstic. Com si fessin una cosa que no els correspon per edat.

I no fan res mal fet.

— No, la sexualitat és una dimensió de la vida humana que no desapareix. I això es pot complicar en espais com, per exemple, les residències, on pot faltar intimitat.

Què és el més freqüent?

— Persones grans que volen masturbar-se i comparteixen habitació, o parelles que volen tenir relacions. I això és vist com un problema per a la càrrega de feina que ja tenen moltes treballadores i no com un dret que ha de ser gestionat. Hem d'avançar en el reconeixement dels desitjos sexuals i els drets a expressar-los de les persones grans.

Es diu que cada etapa vital respon a una pregunta, no?

— Sí, o a un repte. La infància, guanyar autonomia; l’adolescència, construir identitat i definir què vol fer un a la vida. A la joventut es posa en pràctica el projecte vital, a la mitjana edat crees coses que et sobrevisquin: fills, creacions artístiques, etc. 

I a la tercera edat?

— Donar sentit a la vida. Saber que ha valgut la pena. 

I què passa si no és així?

— Els especialistes diuen que és un moment depressiu, però crec que les persones sempre ens ho muntem per donar algun tipus de sentit a allò que hem viscut. 

Parles d'envellir en positiu. Com es fa?

— Aprofitant les coses que es guanyen a mesura que un es fa gran i no fixant-nos únicament en les que hem perdut. La vida canvia, i hi ha coses que ja no hi són, però sempre s'obren finestres d'oportunitats, encara que ens semblin petites.