Estem bojos, i què?
Barcelona celebra l'Orgull Boig, una festa en què els activistes de la salut mental reclamen respecte i la fi de la violència psiquiàtrica
BarcelonaNo hi ha millor metàfora per entendre la filosofia de l'Orgull Boig que saber que la celebració tindrà lloc aquest dissabte entre els murs caiguts de l'antiga presó de Barcelona, la Model. Perquè el moviment busca això, enderrocar les cotilles a les quals estan sotmeses les persones amb un trastorn mental, sigui en forma d'estigma o de violència mèdica i institucional, que fa que siguin tractats com a menors d'edat, incapaços de decidir sobre el seu propi tractament."Hi ha persones que pateixen un xantatge fortíssim condicionat a estar seguint un tractament psiquiàtric per rebre ajuts econòmics", es queixa Maria Aran, activista i cofundadora de l'Orgull Boig a Barcelona, que aquest any celebra la sisena edició.
La idea s'inspira en l'Orgull Gai, convertit en un gran aparador del col·lectiu gràcies a haver fet una nova lectura del que havia estat un insult per donar-li un significat positiu. El primer Orgull es va fer ara fa 30 anys a la ciutat canadenca de Toronto i des de llavors s'ha replicat fins a convertir-se en un dia de trobada de "persones psiquiatritzades" (també es fan dir "primeres persones en salut mental"), professionals i entitats que volen una mirada i un tracte diferents dels que fins ara s'ha donat als bojos. En aquest context, els activistes reivindiquen la paraula bogeria amb totes les seves accepcions, en el mateix sentit que els homosexuals s'han fet seva maricón. "Per a mi la paraula bogeria és un orgull perquè significa que soc diferent", reflexiona Aina Lorenzo, membre de l'associació ActivaMent, que interpretarà el manifest amb llengua de signes catalana. "La normalitat està sobrevalorada i jo no soc còpia de ningú. Sí, em sento definida per la paraula boja".
Comparteixen que històricament s'ha tractat de boges les persones que no encaixaven en la normativa imperant. L'estigma ha sigut –i encara és– molt més acusat en el cas de les dones, que han hagut de patir assenyalaments públics, i també és molt greu que la medicina, la investigació i la medicació hagin considerat les circumstàncies femenines com a factors secundaris. Això ha fet que els diagnòstics entre les dones s'endarrereixin i, per tant, s'entri en un cercle pervers. L'Aran es va quedar perplexa per la poca empatia que li va mostrar una sanitària quan va tractar un avortament com si fos una bona notícia.
La vulnerabilitat humana
Terrassenca de 42 anys, l'Aran va tenir un primer diagnòstic als 24 anys i confessa que la van assaltar gran part dels prejudicis cap a la salut mental que pensava que no tenia, i va haver de treballar aquesta "estigma" per no autolimitar-se. L'entorn, de vegades, tampoc no ajuda amb "mirades de pena perquè passes a ser un ciutadà de segona categoria". L'any 2015 va entrar en contacte amb entitats de persones psiquiatritzades i va aconseguir donar valor a l'experiència, veure-la com una cosa "positiva" perquè entenia que "podia contribuir a ajudar" altres persones. I sobretot, de parar-se i qüestionar-se “qui encaixa en la normalitat” i convèncer-se que la vulnerabilitat i el dolor són humans. “Tots acabarem petant”, diu.
Com sempre, la línia de l’ofensa se situa en el to o l'actitud, encara que la majoria d’insults no es diuen a la cara, sinó en les oportunitats que la societat no dona a les persones amb un trastorn. El menyspreu o la desconfiança, però, tenen altres cares, com quan se sent una rialleta, les mirades dels interlocutors quan la sobremedicació fa que es parli més a poc a poc. “Tenim una societat que castiga la lentitud”, es queixa l'Aran, coordinadora tècnica de la Federació Veus.
Des de fa uns anys les entitats empenyen les autoritats a “reenfocar” l'abordatge de la salut mental, tractada des d’un vessant de la biomedicina que individualitza el problema sense tenir en compte les causes socials, i amb un sistema que abusa de la medicalització i d'etiquetar amb un diagnòstic “subjectiu”, assenyala l'Aran, perquè no hi ha ni analítica ni ecografia que detecti una esquizofrènia. No es nega un trastorn, però sí que es qüestiona el mètode perquè “el diagnòstic té un impacte brutal en la persona i és un factor estigmatitzant”, apunta l’antropòleg Martín Correa-Urquiza, cofundador de Radio Nikosia, un projecte per trencar murs i prejudicis.
En aquest punt, el manifest de l'Orgull reclama acabar amb les violències estructurals que s’han perpetrat contra el col·lectiu: escorcolls, nus integrals forçats, revisió de pertinences personals sense permisos previs, i també contencions mecàniques (lligats al llit), ingressos sense consentiment o electroxocs. És l’objectiu que s’ha marcat l’OMS a l’hora de posar en l’agenda els quality rights, el concepte amb què es coneix la defensa dels drets de la salut mental perquè, com passa amb les malalties orgàniques, els afectats tinguin veu i vot en el seu tractament. Malgrat els avenços i l’empenta del Pacte Nacional de la Salut Mental, encara s’està lluny dels objectius, lamenta l'Aran, que retreu que la seva capacitat de decidir es qüestioni “fins i tot quan s’està bé”. En aquesta sisena edició, es passarà el documental Bailar la locura, de Marta Espar i Maiol Virgili, en un programa per als “embogits d’orgull”.