Anar a avortar a Brussel·les

BarcelonaBrussel·les és el nou Londres per a les dones que han d'interrompre l'embaràs quan, a partir de la setmana 22 de gestació, es detecta alguna malformació molt greu al fetus. Si es miren les xifres, són poques les que han de travessar la frontera, però se'ls afegeix una sobrecàrrega emocional en un moment dur, perquè es tracta d'embarassos desitjats. A Brussel·les va haver d'anar l'Eulàlia –nom fictici– quan en una ecografia de la setmana 28 el seu ginecòleg va veure que el fèmur del fetus era molt més curt del que seria normal. Fins aleshores havia viscut amb total tranquil·litat, un estat que va acabar de sobte quan, en una posterior prova d'amniocentesi, es va confirmar la sospita: acondroplàsia, un trastorn dels ossos que causa el tipus més comú de nanisme. “Allò va ser una garrotada molt bèstia”, explica ara aquesta dona, que té un fill més gran i que amb el seu marit van tenir clar que no volien tirar l'embaràs endavant: “Va ser una decisió duríssima, perquè ningú estimava aquell fill com nosaltres”, afirma. 

La llei de l'avortament en vigor preveu la interrupció voluntària de l'embaràs per decisió lliure de la dona fins a la setmana 14; fins a la 22 si la vida o la salut de la dona corre perill o es detecten anomalies greus en el fetus, i a partir d'aquí l'última paraula la tenen els comitès clínics –a Catalunya, els hospitals de la Vall d'Hebron i el Clínic de Barcelona– en funció dels informes mèdics que determinen si hi ha malformacions “incompatibles amb la vida" o si el fetus té una "malaltia extremadament greu i incurable". Contràriament al que demanaven les entitats en favor de l'avortament lliure, la reforma de la norma, impulsada per la ministra Irene Montero, no ha eliminat aquests condicionants i s'ha limitat a vetar els ginecòlegs objectors de consciència dins d'aquests organismes: "S'ha perdut una gran oportunitat", es lamenten.

Ja des de la primera sospita de l'ecografia que alguna cosa anava malament, l'Eulàlia i la seva parella es van adonar que estaven en un carreró amb poques sortides, perquè legalment l'acondroplàsia no encaixa en els supòsits legals. Tant els metges de la mútua privada com els del seu hospital públic de referència els van donar la mateixa resposta: no calia ni que sotmetessin el seu cas al comitè clínic, perquè no aprovarien la interrupció de l'embaràs perquè la malformació no suposava cap risc vital i es podia arribar a tenir una vida normalitzada. 

Explica que no va trobar resposta quan va plantejar la voluntat de no seguir amb la gestació, malgrat tot. Cap ajuda, ni del ginecòleg, que li va dir que ell tenia fills i “se n'estimaria igual un amb acondroplàsia”. Tampoc amb el psiquiatre, a qui va acudir per buscar una guia que l'alliberés de culpes i patiment psicològic, i que li va etzibar que “els nans només els veia al circ" però que "no en coneixia cap de directiu”. Cada paraula d'aquelles queia com una bomba en aquesta família, que es va sentir molts cops “jutjada”, com quan algú es va atrevir a dir-los que “l'única opció que tenien era estimar molt” aquell fill. “Ningú m'ha de dir com estimar el meu fill”, respon indignada l'Eulàlia.

L'ajuda de Google

Sense cap orientació, la parella es va abocar a Google, i a partir de les cerques van trobar una primera escletxa en una clínica de l'estat nord-americà del Colorado. Era una opció caríssima, però no la van descartar fins que van topar-se amb la pàgina de l'Associació de Drets Sexuals i Reproductius, que fa anys que “acompanya” dones com l'Eulàlia, i que és qui els va assenyalar el camí cap a Brussel·les. Era un raig d'esperança, el primer cop que van sentir-se escoltats durant tot el dolorós procés.

A principis d'octubre de l'any passat, l'Eulàlia i el seu marit van embarcar cap a la capital europea amb el cor encongit, sense poder evitar sentir-se com uns “delinqüents” que estaven fent “una cosa mal feta”. Al cop emocional de la intervenció s'hi suma, assenyala la dona, el fet d'haver de travessar la frontera i estar fora de casa tres o quatre dies, lluny del seu altre fill. Ella encara va tenir sort, perquè hi ha dones que fan el pas totes soles, amb l'única ajuda de voluntàries de l'Associació, que donen suport emocional i ajuden a fer els tràmits. 

Els dos últims anys, 90 dones van avortar més enllà de les 22 setmanes i, segons el departament de Salut, en els últims quatre anys els dos comitès clínics, que s'activen a demanda de les embarassades, han denegat l'11,96% de les peticions d'interrompre la gestació per no confirmar-se el diagnòstic. La directora de la unitat de medicina fetal de la Vall d'Hebron, l'obstetra Silvia Arévalo, explica que el seu comitè només rebutja un "anecdòtic menys del 5%", i subratlla que s'ajusten estrictament "als criteris de la llei".

Crida per buscar voluntàries

Per contra, per a Jordi Baroja, director del programa jove de l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius, defensa que les restriccions són bàsicament una “barrera moral més que mèdica”, perquè hi ha malformacions i malalties de diagnòstic tardà, cosa que fa que “les dones deixin de ser propietàries del seu cos” i s'hagin de sotmetre al criteri del comitè, format per dos professionals de ginecologia i un de pediatria o de diagnòstic prenatal. L'entitat, que fa una crida per trobar voluntàries que acompanyin aquestes dones a l'estranger per donar-los suport emocional si estan soles, critica que en molts casos les dones ni tan sols arriben als comitès ni en tenen constància perquè, senzillament, els ginecòlegs que les atenen no les informen. "És perjudicial per a les dones, que acaben sent obligades a parir i a tenir una maternitat no desitjada", diu Baroja.

Finalment, l'Eulàlia va ingressar a l'Hospital Universitari Brughman de Brussel·les, on el comitè clínic sí que va avalar la interrupció. És un centre públic, i amb la targeta sanitària europea va pagar 250 euros per l'ingrés de dos dies i 75 més per l'ecografia. Altres dones se'n van a França o als Estats Units, on la factura es dispara. En aquest hospital belga, la catalana Tèrésa Cos és la directora de la unitat de medicina fetal, i afirma que cada any atén unes 200 persones estrangeres, de les quals entre 60 i 70 són espanyoles i unes 6 o 7 catalanes. "Catalunya i les Balears són comunitats on els comitès funcionen molt bé", assegura, però en altres comunitats el pes dels objectors de consciència obliga les dones a buscar-se la vida en hospitals catalans o a l'estranger.

Què fa que, davant d'un mateix cas, comitès espanyols deneguin l'avortament i el belga l'avali, si les dues lleis són molt semblants? La diferència és que a Bèlgica no està reconeguda l'objecció de consciència als hospitals públics i la llei permet que en gestacions avançades es pugui interrompre l'embaràs si existeix una malformació important. Cos confirma que en els primers trimestres potser es detecta una malformació o malaltia "que no està clara" i que, per les traves legals, a Espanya les dones decideixen no arriscar-se a una denegació i avorten abans de la setmana 22. En canvi, com que a Bèlgica no existeix aquest termini, "es pot esperar" unes setmanes per si el fetus es recupera. "Al final salvem més vides de criatures", indica la doctora Cos.

Passats els mesos, l'Eulàlia encara té pendent tornar a Brussel·les a buscar les cendres del seu fill mort. Per a aquestes criatures, la llei belga és clara i preveu l'enterrament de les restes dels fetus de més de 26 setmanes. L'hospital es compromet a conservar les cendres durant dos anys, a l'espera que la família les reculli, o s'enterren en un jardí especial destinat a ells.