L'aula de teatre que combat la soledat dels avis

BarcelonaEls separen més de seixanta anys de vida. Podrien ser avis i nets. Però fins fa uns mesos ni tan sols sabien que eren veïns. Ara, en canvi, s'abracen, juguen i ballen plegats. Quan es troben pel carrer se saluden efusivament. I sobretot són un suport els uns per als altres. Cada dimecres, l'aula de teatre de l'Escola Cavall Bernat, al barri de Sants, és testimoni d'una amistat insòlita: la dels alumnes de cinquè de primària d'aquest centre i la d'un grup de gent gran que viuen sols. Per als octogenaris, passar una hora a la setmana amb els infants és un xut d'energia i una eina per combatre la depressió. Per als petits, que no passen dels 10 anys, compartir temps amb ells és una manera de sentir-se més arrelats al barri i conèixer la seva història. Aquest vincle no neix de l'atzar, sinó que és el resultat del projecte Art Salut Intergeneracional, de sis centres d'atenció primària (CAP) i l'entitat Plàudite Teatre, que, fent servir el teatre com a esquer, teixeix relacions entre dues generacions que de manera natural no es trobarien. 

"Vaig patir dos ictus i el meu marit va emmalaltir i morir en poc temps. Tot eren llàgrimes". Així resumeix Maria Rosa Nebot, de 74 anys, els últims quatre anys de la seva vida. El seu cas és habitual a les consultes d'atenció primària: persones grans, amb una xarxa familiar i social feble o inexistent, que arrosseguen malestar i, en molts casos, símptomes depressius. El seu diagnòstic és la soledat. De vegades, comença amb la jubilació, amb el patiment d'una malaltia que els limita l'autonomia o la mort de la parella. A la llarga, aquesta solitud es converteix en un problema de salut. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) alerta que l'aïllament no desitjat incrementa el risc de patir malalties cardiovasculars, ictus, demència i símptomes depressius. I també mata: investigacions recents indiquen que augmenta un 30% el risc de mortalitat. Nebot no té fills. Té família a prop, però li sabia greu empaitar-los "amb la seva tristesa". Això la va aïllar progressivament, fins que des del seu CAP van proposar-li formar part d'aquesta iniciativa, que s'emmarca en l'estratègia Arts en Salut de l'Institut Català de la Salut (ICS) i que, des del 2019, ha involucrat 400 infants d'escoles i instituts i més de 179 persones grans derivades dels CAP.

"Quan fem una consulta, no només ens fixem en com es troba la persona, sinó que mirem de conèixer el seu entorn, si viu sol, si té família o suport social o no", explica Gemma Fanlo, la infermera que ha liderat aquest projecte, primer des del CAP Gornal i ara des del CAP Manso. De fet, no cal que aquestes persones es visitin per recomanar-los participar en aquest grup de teatre, que es fa un cop per setmana en horari escolar, sinó que les mateixes infermeres fan una cerca proactiva de persones que creuen que podrien beneficiar-se'n. Des de fa cinc anys, a aquells que estan més sols i presenten ansietat, angoixa o depressió, se'ls ofereix entrar al taller. Sempre hi ha persones que ho accepten a la primera, però en general les infermeres han d'insistir una mica perquè facin el pas. Després, però, es penedeixen de no haver-ho fet abans.

L'objectiu és que aquestes persones es relacionin amb gent que es troba en la mateixa situació que ells i, a més, tinguin contacte amb infants i adolescents. Com l'Aïna, que somriu tímidament quan se li pregunta què n'extreu ella d'aquest taller. Dubta uns segons abans de respondre, com si hagués de pensar-hi molt, però de seguida troba les paraules: "Els avis són molt carinyosos. Ens sentim tots com si fóssim una família, com si ens coneguéssim des de fa molt. Ells ens expliquen coses dels seus nets, d'on viuen, de com era abans el barri, i nosaltres els expliquem què fem a classe o les excursions".

Un pont que connecta generacions

La primera part del taller és un escalfament. Amb música de fons, grans i petits fan una rotllana al rovell de l'aula. Però dura poc. Han de ballar, recordar qui són, interaccionar, acompanyar-se i ajudar-se mútuament. No és difícil veure'ls agafats de bracet i sentir-los rient mentre la veu del dinamitzador els diu què han de fer. Junts treballen la memòria, l’activitat física i l'expressió de les emocions. No es tracta de fer una lliçó magistral de teatre, sinó de crear un espai còmode, divertit i de complicitat. El teatre és només una excusa per acostar dues generacions molt diferents, tant socialment com culturalment. Al final, però, sí que preparen una petita demostració que ensenyaran a les famílies. "Aquest projecte va néixer per fer veïnatge: són persones que comparteixen un mateix espai físic, però que no tenen relació entre ells. A través de l'art, construïm un pont que els connecta", descriu Eugènia Delgado, directora de Plàudite Teatre.

El Cavall Bernat de Sants és un centre educatiu d'alta complexitat, on més del 70% dels alumnes són nouvinguts i tenen poc arrelament al barri. Fanlo explica que molts d'aquests infants no tenen la figura de l'avi o l'àvia perquè viuen en un altre país i aquest projecte els ofereix l'oportunitat de descobrir persones molt més grans que ells, amb qui no estan tan acostumats a tractar, però que es preocupen per ells i els aporten molts coneixements. Passar temps amb els avis és accedir a la memòria viva d'un poble i, per exemple, al grup els expliquen que el Paral·lel era la gran artèria teatral de Barcelona i agafaven el ferrocarril per arribar-hi cada diumenge per passar l'estona.

"Sempre hi ha el mite que la gent gran i els joves no es comuniquen o que no es poden entendre, però no és veritat. Aquest és un exemple clar de com es poden generar vincles reals i efectius, de molta tendresa i complicitat, entre ells. Es produeix un intercanvi en la comunitat que queda per sempre. I molt ràpid! Ho pots veure en poques sessions", afegeix Fanlo. Però ¿quin efecte pot tenir el teatre, o l'art en general, en la salut mental d'aquestes persones grans? Segons la infermera, estimula la memòria, impulsa les relacions interpersonals, anima a l’expressió dels sentiments, trenca la soledat i millora l’estat ànim.

Maria Rosa Nebot admet que ha experimentat totes aquestes millores en molt poc temps. "Sempre estic esperant que arribi el dimecres per venir a veure els nens. Riem molt, ens sentim acompanyats, les criatures són molt maques i amables, molt carinyoses, ens ajuden a baixar les escales, ens abracen. Es fan estimar molt", explica la dona. Quan és a casa, diu, somriu quan recorda què han fet a l'aula. "Sento que els nens ens ajuden a obrir-nos i a recuperar la sensació d'eufòria", afirma.