Atenció domiciliària: les mans amables de la salut

ValliranaEls catalans vivim cada vegada més anys però ho fem amb unes condicions de salut més fràgils i més demanda d'atenció sanitària. Augmenta la prevalença de malalties cròniques –obesitat, diabetis, insuficiències cardíaques, renals i pulmonars– i degeneratives –càncer, demència i Alzheimer– que poden resultar incapacitants. El rol de l'atenció primària per garantir una bona qualitat de vida a aquestes persones és inqüestionable, si bé les visites a la consulta no sempre són viables. L'alternativa és l'atenció domiciliària (Atdom), un programa dissenyat per als que requereixen de manera puntual o prolongada una assistència mèdica i infermera a la llar, sigui perquè tenen una edat avançada, dificultats de mobilitat, necessitat continuada de cures o viuen en solitud i amb mancances econòmiques. La salut i l'atenció social es donen la mà.

A Catalunya, la majoria dels pacients inclosos al programa d'Atdom són dones i tenen més de 64 anys, segons dades del departament de Salut. El 54% pateixen malalties cròniques complexes. L'atenció domiciliària està liderada eminentment per infermeres, que dediquen més d'un terç de la seva tasca assistencial a fer domicilis. Amb tot, la pandèmia va alterar els ritmes i circuits d'atenció a la cronicitat i va trencar l'assistència longitudinal; és a dir, va fer impossible que un mateix equip mèdic atengués sempre el mateix pacient, i això és important perquè així els professionals en coneixen les patologies, l'estil de vida i condicions socioeconòmiques, i els seus valors, creences i preferències. Però no tothom que necessita aquest recurs hi pot accedir o ho fa amb la freqüència idònia. 

“La clau de l’atenció domiciliària és la proximitat, que només s’assoleix si hi ha accessibilitat al personal sanitari”, diu la Marina, metge a l’equip d’Atdom de Vallirana (Baix Llobregat). “Si visitem tot el dia, és molt difícil trobar temps per reunir-nos i plantejar casos, identificar situacions i proposar solucions”, afegeix. L’ARA ha acompanyat durant mesos aquest equip que es defineix com “un model especial”, molt humà i que aporta un benestar físic i psicològic al pacient i el seu entorn tot i l’escassetat de recursos.

La Marta (nom fictici) era infermera i sent que és la seva responsabilitat cuidar d'Antoni, el seu marit. Ho fa molt bé, però cada vegada se sent més superada: l'home té 85 anys i a més d'una salut física fràgil pateix demència i requereix moltes atencions. Se sent cansada. "Necessito suport", admet a la metge i la infermera, a qui sempre espera amb moltes ganes. Quan arriben a casa se sent acompanyada. "Pensant en tu, quan les cures esdevenen complexes a casa per l'elevada demanda d'atencions, una residència pot ser una bona opció", li planteja la Marina, mentre la Judit fa les cures a l'Antoni. A ella la commociona la idea, i el futur que li espera. També es fa gran. La metge intenta fer-li entendre que sempre ha de poder valorar noves opcions sense sentir-se culpable. Parlaran amb la treballadora social del CAP perquè se citi amb la Marta.

La visita i el seguiment telefònic permet a l'Ana, de 96 anys, viure tranquil·la a casa i sentir-se cuidada malgrat la seva extrema fragilitat. Des que va haver d'ingressar a l'hospital pateix una síndrome confusional que la fa sentir desorientada i pensar en tornar-hi l'estressa més, una de les causes del declivi de consciència. "A casa estic molt bé, allà ho vaig passar molt malament", recorda emocionada. La gent gran com ella necessita controls rutinaris i fer-los a l'hospital els aporta un benefici clínic molt petit a canvi d’un desconfort molt important. "En el seu cas l'atenció ha de ser a casa i, si calgués, decidiríem si cal el desplaçament", explica la metge. La prioritat és que no se senti abandonada.

Roser ha d'esforçar-se molt per recordar què ha dinat. Ho aconsegueix, però les professionals sospiten que té problemes de memòria. A partir dels 75 anys les demències avancen molt de pressa. Des del CAP acorden una visita a casa amb la família per fer-li unes revisions més. La situació és delicada i la comunicació i la coordinació amb l'entorn són fonamentals. "A mi no em fa mal res", diu la Roser mentre passegen pel jardí de casa. La Judit i la Marina l'acompanyen i escolten atentament les històries de les plantes que cuida amb tanta estima. Estableixen un nexe amb ella i el seu entorn.

Són les nou del matí. La família de la Teresa truca al CAP perquè la veuen inquieta. És gran i les professionals sospiten que s'acosta al final de la vida. L’equip d'atenció domiciliària prepara una motxilla amb mòrfics: plantejaran a la família una sedació pal·liativa per reduir-li la consciència i minimitzar-li el patiment. Esperaran que puguin arribar tots els fills. L'emoció i els plors continguts omplen l'habitació on la dona està estirada al llit. Adormida. Respirant a intervals. Els seus éssers estimats l'acaricien i li diuen que l'estimen, que estigui tranquil·la. Amb molt de respecte, la infermera explica a la família com posar una dosi de morfina en cas que el necessiti. El comiat pot durar hores, com a màxim uns pocs dies. Un cop la infermera posa la primera dosi, marxen per donar-los intimitat. A les 12 del migdia torna a sonar el telèfon. La Teresa ja descansa, ha pogut marxar en pau, a casa seva, amb els seus.

El Jordi té 72 anys i necessita cures diàries a la nafra venosa que té a la cama esquerra. Té sobrepès i una mobilitat molt reduïda i, per tant, no haver-se de desplaçar al CAP ho és tot per a ell. La seva dona és qui habitualment s'ocupa de les seves necessitats, mentre que la infermera el visita gairebé cada dia per encarregar-se de les cures. El procés és molest, fins i tot dolorós, i mentre la Judit treballa l'intenta distreure recordant-li consells per viure amb qualitat. Si detecta cap canvi en el seu estat de salut, ho comunica al seu metge. El Jordi és molt bromista i té talent per la pintura. Alguns dels quadres penjats a la sala d'estar són seus i, com a mostra d'agraïment, n'hi va regalar un a la Judit. També li demana a la Marina que en triï un, el que més li agradi, per regalar-li.