Dos anys de rastreig: més eines i personal, però encara lluny del control del virus

BarcelonaUn mes després que s’identifiqués el primer cas de covid a la regió xinesa de Wuhan, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) considerava una qüestió “important però no urgent” la que ara és la primera gran crisi sanitària del segle XXI. Encara no es parlava de pandèmia –la denominació arribaria l’11 de març–, el nom provisional del virus era 2019-nCov i se'n sabia molt poc, malgrat que ja s’havien confirmat 7.800 infeccions i 200 defuncions en una vintena de països. Però el 30 de gener del 2020 l'agència de les Nacions Unides va fer una declaració d’emergència de salut pública d’importància internacional que reconeixia que el nou coronavirus era una malaltia greu, sobtada i inusual, que podia afectar la salut pública mundial i requerir una acció internacional coordinada i immediata. Si bé a efectes pràctics no va ser res més que un toc d’atenció, amb aquesta declaració l’OMS apel·lava directament els governs: els apressava a preparar-se per a “una possible circulació sense precedents” i els recomanava reforçar les xarxes de vigilància epidemiològica per tallar les cadenes de transmissió i que el focus de la Xina no es reproduís.

Ara se sap que la inacció dels primers mesos per incertesa i escepticisme va aplanar el camí a una amenaça microscòpica que s’ha propagat sense control. En el cas de Catalunya, que tardaria encara unes setmanes a viure el gran brot de la conca d'Òdena (Anoia), es va trigar massa a reaccionar. Fins al 25 de febrer no es va registrar cap positiu, però entre el crit d'alerta de l'OMS i aquesta confirmació, més d'una vintena de dies de diferència amb desenes de casos sospitosos, no es van fer canvis substancials en la vigilància epidemiològica malgrat que els telèfons dels seus tècnics bullien de missatges. "A principis d'any ja hi havia neguit però se'ns deia que exageràvem una mica massa, que era deformació professional i que ens preocupàvem en excés", recorda un tècnic del sistema que prefereix mantenir l'anonimat. El temps li va acabar donant la raó.

“Al gener costava creure que la informació que ens arribava de l’altra banda del món pogués arribar a ser una amenaça com la que ha suposat. Ara és fàcil dir-ho, però no va ser evident fins que vam tenir-la al costat de casa o es van trobar els primers casos”, admet el subdirector general de vigilància i resposta a emergències de l'Agència de Salut Pública de Catalunya, Jacobo Mendioroz. Aleshores, diu, l'Agència de Salut Pública de Catalunya tenia escassos recursos, però adaptats a la vigilància de casos esporàdics de malalties de notificació obligatòria, com la meningitis o la legionel·losi, que mai no han col·lapsat el servei.

Cas a cas en un Excel

El sistema de rastreig durant les primeres onades era molt clàssic i acadèmic –detectar els casos, indicar-los l'aïllament i entrevistar-los per fer seguiment dels contactes– i el procediment molt lent perquè l'accés a les proves diagnòstiques era molt limitat i hi havia un decalatge gran entre que es rebia el resultat i s'activava el circuit. A més, tecnològicament hi havia moltes mancances que encara no s'han resolt del tot, si bé han millorat. "Aleshores s'havia d'anar persona per persona i ho fèiem tot de manera manual. S'apuntaven els casos en un arxiu Excel i les comunicacions es feien per correu electrònic", recorda Mendioroz.

Aquesta metodologia casolana era adequada per a "un brot de galteres" però, sens dubte, no per a un degoteig d'infeccions que no feia més que accelerar-se. "Amb el covid no funcionava per dos motius molt senzills. El primer, que el virus feia temps que circulava de forma oculta i quan se’ns avisa que s’inicia el foc, el volum de casos ja era ingent. El segon, que és un virus molt transmissible, es propaga molt mitjançant asimptomàtics o fins i tot abans de presentar símptomes i, per tant, és molt difícil traçar les cadenes de transmissió", radiografia l'epidemiòleg de l'Hospital Clínic Antoni Trilla.

Vigilància epidemiològica requeria una injecció econòmica per modernitzar el sistema i disposar d'eines informàtiques potents per recollir les dades automàticament i canals de comunicació compartits amb el territori per agilitzar la identificació dels casos i dels contactes. "Aquest és el canvi fonamental que s'ha fet en aquests dos anys", destaca Mendioroz. La millora és tan evident que, des de fa unes setmanes, no només es declaren i publiquen dades diàries de contagis, sinó que es fa l'enviament automàtic de missatges als contactes estrets d'un cas o s'admet l'autodeclaració de positius amb tests d'antígens, per exemple. "Això era impensable abans", coincideixen les fonts consultades.

3.500 professionals

El covid va desbordar uns equips que, en el millor dels casos, estaven formats per una desena de tècnics. "Érem molt pocs i ens preguntaven si tota la feina que fèiem tenia sentit. Vam començar a perseguir el virus quan ja estava totalment descontrolat i anàvem deu passes per darrere", explica el tècnic de vigilància epidemiològica. La capacitat de rastreig es perdia a partir del miler de casos diaris i Trilla deixa molt clar que el que faltava a Salut Pública eren recursos, perquè la dedicació dels professionals era plena. "Els preventivistes sempre diem que la Salut Pública és la Ventafocs de la sanitat. Sempre ha sigut la que menys diners ha rebut i un servei que ha de ser proactiu ha actuat de forma reactiva", diu. 

Mendioroz admet la manca de personal però destaca que ampliar plantilles no és fàcil perquè calen especialistes en epidemiologia i malalties infeccioses per instruir i supervisar la gestió. El també responsable de la resposta covid a Catalunya detalla a l'ARA que en els últims dos anys s'han fet canvis per cobrir la demanda excepcional i s'han incorporat uns 3.500 professionals al servei. La primera contractació extra, de 115 professionals, es fa el març del 2020 per la urgència del brot d'Igualada.

Progressivament, s'hi va sumant més personal: es reforça el servei d'urgències per cobrir les nits i els festius, es contracten un centenar de professionals per cobrir específicament les residències i s'instrueixen els gestors covid de l'atenció primària i els referents escolars. A més, es formen 1.100 rastrejadors amb perfil administratiu per donar suport al rastreig, primer mitjançant el polèmic contracte amb Ferrovial i, posteriorment, vinculats a l'atenció primària.

Però la sensació d'impotència per anar darrere del virus s'ha mantingut tota la pandèmia. "En les últimes onades hem tingut capacitat per rastrejar fins a 3.000 contagis diaris, però amb una xifra més elevada es fa insostenible", apunta Mendioroz. Actualment, n'hi ha més de 30.000 al dia i cada vegada que es dispara la corba, Salut declara la fase de mitigació i abandona gran part del control no urgent per prioritzar els espais més vulnerables, com les residències. Una estratègia que s'orienta cap a la convivència amb el virus o el que es coneix com a gripalització del covid.