Com actua l'estrès al cervell?

Totes les enquestes i estudis que es fan sobre la sensació subjectiva de benestar i salut mental indiquen que, aquestes darreres dècades, la sensació d'estrès ha anat incrementant d'una manera lenta i progressiva, però inexorable, en totes les poblacions on s'ha analitzat. Segons l'Índex global d'emocions publicat per Gallup el 2021, el 40% dels adults van respondre que el dia anterior a l'enquesta havien notat en algun moment un nivell agut o molt agut d'estrès. És, per tant, un tema clau de cara al benestar personal i social, que cal abordar des de tots els angles. Què és l'estrès i quins efectes té sobre el cervell?

L'estrès és una reacció fisiològica del cos i del cervell davant una situació que percebem com una possible amenaça, i que, per tant, podria requerir una resposta urgent. Energitza la musculatura per si ens cal fugir o defensar-nos, i incrementa l'atenció focalitzada cap a la situació que percebem com una possible amenaça. Dit això, hi ha diversos aspectes que cal considerar. Primer, l'estrès és un sistema adaptatiu que permet afrontar les situacions compromeses amb més garanties d'èxit.

De fet, una de les funcions primordials del cervell és detectar possibles amenaces, tant de tipus físic com psicosocial, per anticipar-les. Per tant, des d'aquesta perspectiva, no hem de considerar l'estrès com un element perjudicial. Davant una situació que requereixi una resposta d'estrès, s'activa l'anomenat eix hipotalàmic-pituïtari-adrenal (o HPA), que regula la producció d'hormones com l'adrenalina i el cortisol. La seva funció és regular de manera homeostàtica molts sistemes corporals, com el cardiovascular, l'immunitari i el nerviós, i també el metabolisme, per facilitar que ens adaptem a l'entorn fent servir els recursos de què disposem de la manera més eficient possible en cada situació, per optimitzar la supervivència. També s'activa el tàlem, que és el centre de l'atenció i estableix el llindar de consciència, i l'estriat, que genera sensacions de recompensa i permet anticipar recompenses futures.

Els sistemes d'estrès s'activen, com s'ha dit, quan percebem una situació que pensem que pot ser una amenaça, però amb independència que sigui real o imaginada, i també que sigui física o psicosocial. I és aquí on rauen els principals problemes. Per valorar si una situació pot ser una amenaça, el cervell té en compte les experiències viscudes i el moment present i, en funció de quines siguin, els sistemes d'estrès s'activaran amb més o menys intensitat, més o menys sovint i durant més o menys temps. A més, en un entorn social i cultural on molt sovint prevalen les presses, els sistemes d'estrès s'activen amb molta més facilitat, atès que aquesta és just la seva funció: activar de manera específica el cos i el cervell quan cal una resposta urgent davant una possible amenaça.

Tot plegat fa que sovint l'estrès, que quan s'activa de manera puntual és útil i necessari per a la supervivència (és l'anomenat estrès bo), pugui convertir-se en un procés crònic, i que assoleixi nivells moderats o aguts amb molta facilitat (és l'estrès tolerable o tòxic, segons el nivell). S'ha vist que l'estrès crònic, especialment quan és moderat o agut, perjudica moltes funcions fisiològiques, atès que manté el cos en un estat de tensió i alerta innecessaris. El tàlem es focalitza en l'origen de la possible amenaça i impedeix tenir una visió completa del conjunt. I l'estriat dificulta que ens motivem per allò que fem, atès que deixa d’anticipar les possibles recompenses futures. També afecta moltes estructures cerebrals, especialment l'hipocamp, l'amígdala i l'escorça prefrontal.

Hiperreacció emocional i rigidesa cognitiva

L'hipocamp s'encarrega de gestionar la memòria i, a través de les experiències passades, contribueix a regular l'estat d'ànim. S'ha vist que l'estrès tòxic disminueix la connectivitat neuronal dins aquesta zona del cervell, la qual cosa perjudica la memòria i altera els records passats. També fa que disminueixi l'eficiència de regulació dels estats d'ànim. L'amígdala, al seu torn, és l'estructura que genera les respostes emocionals. L'efecte de l'estrès tòxic és just l'oposat: incrementa la connectivitat de les neurones que en formen part, la qual cosa fa que la persona sigui més hiperreactiva emocionalment i, en conseqüència, més impulsiva. I, per oposició, menys reflexiva.

Pel que fa a l'escorça prefrontal, conté les xarxes neuronals que gestionen la reflexivitat, la capacitat de planificar, de decidir basant-nos en els raonaments previs que hàgim fet i de gestionar les emocions. En aquest cas, l'estrès tòxic també en disminueix la connectivitat neuronal, la qual cosa dificulta l'execució d'aquestes funcions mentals i accentua el que s'anomena rigidesa cognitiva. És la dificultat o fins i tot la incapacitat d'adaptar-nos als canvis i a les novetats, i implica seguir patrons de pensament o de conducta predeterminats i constants, malgrat els resultats que s'obtinguin no siguin els adequats.

Finalment, hi ha un altre aspecte molt important a destacar. Malgrat que aquestes alteracions degudes a l'estrès tòxic puguin ser parcialment reversibles si disminueix la font d'estrès, quan l'estrès tòxic s'esdevé a la infantesa pot arribar a alterar profundament l'arquitectura del cervell i fer que la persona afectada pugui manifestar aquests efectes durant tota la seva vida.