Joan Martí-Fàbregas: "El 20% dels afectats per un ictus ja n’havien patit un abans i no ho sabien"

BarcelonaSerà cada cop una malaltia més freqüent perquè vivim molts més anys i ho fem amb uns hàbits poc saludables i més exposats a la contaminació i a les desigualtats socioeconòmiques. A Catalunya, l'ictus és la primera causa de discapacitat i la tercera causa de mortalitat. Cada any més de 13.000 persones ingressen a un hospital per un ictus i, tot i que s'acarnissa sobretot en la gent gran, ja afecta més de 500 menors de 40 anys i gairebé 1.000 persones d’entre 40 i 50 anys. Amb motiu del Dia Mundial de l’Ictus, l'ARA entrevista el cap de la unitat d’ictus de l'Hospital de Sant Pau, Joan Martí-Fàbregas.

Patim ara més ictus que abans? 

— És una malaltia freqüent. Una de cada sis persones té risc de patir un ictus al llarg de la seva vida, però la incidència a Catalunya és relativament baixa, d'uns 200 casos per cada 100.000 habitants. Els països mediterranis, potser per la dieta i el model d'atenció sanitària, tenim xifres més baixes en comparació amb altres estats. A Catalunya és la primera causa de mort en dones i la tercera en homes, perquè tenim una de les esperances de vida més elevades del món i a una societat envellida com la nostra li correspon tenir més casos que a una de més jove.

Qui corre més risc de patir un ictus?

— El principal factor associat a l'ictus és l'edat. És una malaltia eminentment de gent gran: per sobre dels setanta anys, entre un 7% i un 10% de les persones pateixen un ictus. Ara bé, l'edat també s'associa a altres factors de risc, com més malalties de base, per exemple hipertensió, o a canvis en els hàbits alimentaris. Tot i això, com li deia, no som un dels països del món amb més casos d'ictus. Estem al mig de la taula. Trobo que també és perquè hi ha una relació bastant clara amb la qualitat del sistema sanitari, és a dir, amb el control dels factors i dels pacients i la possibilitat de fer tractaments en fase aguda. Aquí estem molt avançats en aquest àmbit.

Tot i això, cada cop es veuen més casos d'ictus en persones en edat laboral, entre els 40 i 50 anys, segons les alertes al registre Codi Ictus. 

— Identifiquem més casos, sí. L'ictus no és una única malaltia i es pot donar a qualsevol edat. A partir dels 60 anys, augmenta el risc de patir malalties del cor, obstrucció de les artèries o hipertensió. En gent més jove, en canvi, acostuma a haver-hi causes menys habituals, com una ruptura a la paret d'una artèria (dissecció arterial), el consum de drogues, malformacions cardíaques, trastorns genètics o migranyes. També es poden veure casos d'ictus en la infància, encara que són molt excepcionals. Abans teníem desenes de noms per a aquests casos –trombosis, embòlies, vessaments, coàguls…– i ara ho posem tot sota el paraigua d'ictus, i això afavoreix la difusió de què és, quins símptomes ens han d'alarmar o què s'ha de fer si se sospita que tu o algú del teu entorn l'està patint.

¿És possible haver patit un ictus i no adonar-se'n?

— Doncs sí. Fins al 20% dels afectats per un ictus ja n'havien patit almenys un abans i no ho sabien. És una xifra considerable. El cervell té diverses funcions localitzades en àrees i si l'ictus es produeix en una àrea petita i que no és estratègica, el pacient pot no adonar-se que ha patit un ictus o pot sentir símptomes molt inespecífics, com sentir-se marejat o desorientat. Això en gent gran potser no s'associa tant amb l'ictus sinó amb altres condicions per l'edat. I a l'hospital descobrim que sí que ha patit un ictus silent perquè li fem un escàner o una ressonància i veiem un o més danys previs. 

¿Podem prevenir l'ictus canviant hàbits i estils de vida?

— El 90% dels factors de risc d'un ictus són modificables: la hipertensió, el colesterol, el tabaquisme, l'alcoholisme, el sedentarisme, l'obesitat. També hi ha alguns condicionants ambientals com la pol·lució.  Ara bé, hi ha un 10% de factors que no es poden canviar i que hi influeixen molt: l'edat, el sexe biològic, la genètica i la raça.

Quin pes hi té la genètica?

— Hi té una influència indubtable i és un camp de recerca que té molt de futur. Hi ha alteracions genètiques que confereixen diferents riscos de patir un ictus, com ara alguns factors de coagulació hereditaris, però com que no són modificables, de moment no tenen gaire transcendència. Nosaltres sistemàticament preguntem als pacients si altres membres de la seva família han patit un ictus i observem més casos en nuclis que ja han tingut ictus previs. Ara bé, tendim a pensar que tot s'hereta genèticament, però les famílies mengen el mateix, respiren el mateix, fan el mateix tipus de vida. Tenir dos afectats d'ictus en una mateixa llar no implica que automàticament hi hagi un component genètic; pot ser ambiental, perquè han compartit els mateixos hàbits nocius. En aquest cas, el nivell socioeconòmic també és molt decisiu.

Parlem dels símptomes. ¿Creu que la gent els coneix prou?

— No, encara hi ha un dèficit d'informació clar. S'han fet campanyes molt útils, però si només es fan un dia, no serveixen per a res. Cal que la gent conegui els símptomes que són més freqüents perquè, en cas de sospita, vinguin com més ràpid millor a l’hospital. Això és el que ens interessa als professionals. I la diana ha de ser la gent gran, per descomptat, però també els joves. Falten campanyes i formacions a les escoles perquè els nets, que passen tant de temps amb ells, han de poder reconèixer si els avis de sobte no es poden moure o parlar bé.

Quins són aquests símptomes més freqüents?

— L'ictus és molt sobtat, no és un malestar que s'arrossega uns dies o un episodi de dolor. No, la persona pot assenyalar el moment just en què li va succeir. Perd la força i la sensibilitat a la meitat del cos (braç, cama i cara) i se li torça la boca, cosa que fa que perdi la capacitat de la parla. També pot perdre la capacitat de comprendre el que se li diu o llegeix, i la visió. N'hi ha d'altres, però coneixent aquests símptomes cobrim el 90% dels ictus. 

¿Es pot fer vida normal després de patir un ictus?

— En molts casos no. Prop del 50% dels supervivents tenen algun tipus de seqüela, que pot ser més o menys discapacitant. L'èxit del tractament de l'ictus no depèn només de sobreviure, sinó de fer-ho amb una qualitat de vida suficient per portar més o menys la mateixa vida d'abans, ser independent des d'un punt de vista funcional i que ningú t'hagi d'ajudar a vestir-te, dutxar-te o menjar. Si l'afectat surt de l’hospital i aconsegueix tot això, ho considerem un cas d’èxit: ha pogut reinserir-se a la seva vida personal, laboral i social prèvia a l'ictus. Tot el que no sigui això, serà un fracàs. Hi ha persones que queden enllitades per a tota la vida, paralitzades, sense poder parlar, i aquests malalts ens diuen que això és pitjor que morir-se.

Com ha canviat el coneixement que es té de l'ictus els últims vint anys?

— Hi ha hagut una revolució tant pel que fa a la prevenció com al tractament de la malaltia. Fa vint anys no teníem eines terapèutiques per canviar el curs de la malaltia o l'evolució dels malalts. Ara tenim tractaments que potser no funcionen amb tothom, però són molt eficaços. Però la prioritat és que el pacient arribi de pressa a l’hospital. Durant molt de temps els metges hem comès l'error de dir-li a un pacient que es quedi a casa abans de visitar-se per veure com evoluciona. Però no. Amb l'ictus, si hi ha sospita, s'ha d'atendre com més ràpid millor. Per això tot català té un centre d’atenció a l'ictus a menys d'una hora de casa seva.

Un estudi recent afirma que les persones que han passat el covid tenen un 50% més risc de patir un ictus isquèmic. Què n’opina?

— Hi ha estudis contradictoris: alguns suggereixen un augment de casos d’ictus relacionats amb el covid i d'altres descarten aquesta associació. Jo diria que no hi ha relació, però calen més estudis epidemiològics poblacionals. La pandèmia sí que ha interferit en el control dels factors de risc, perquè les persones més susceptibles no estaven tan supervisades, i va posar esculls a l'accés a l'hospital, fent que molts hi hagin arribat més tard o directament no hi hagin arribat.

I un altre estudi ens diu que les persones que prenen dos o tres cafès al dia tenen menys risc de patir un ictus. 

— Aquest estudi ha desmitificat els perills del cafè des d'un punt de vista científic. Pot semblar poc transcendent, però ho és. El cafè ha tingut històricament molt mala fama, com la xocolata, i els metges hem acostumat a prohibir-lo a partir de certa edat perquè pot provocar insomni i nerviosisme o pot augmentar una mica la pressió arterial. Però el vetàvem de forma intuïtiva, sense basar-nos en cap dada científica rigorosa. Ara aquest estudi confirma que beure cafè és bo i que té efectes saludables.