Salut estableix un llindar per prohibir les visites a les residències
Quan l’índex EPG sigui superior a 75 s’aplicaran mesures restrictives als centres
GironaMés de la meitat de les residències de Catalunya (631) tenen prohibides les visites, les sortides i els ingressos pel risc de contagi de covid-19. I molts d’aquests centres aquest 2020 han estat més temps tancats que oberts. Una manca de contacte dels usuaris amb l’exterior i amb els seus familiars que està passant factura al seu benestar físic i sobretot emocional. “Notes que estan més tristos, avorrits, amb poques perspectives. Les residències ens hem convertit en el que mai hem volgut ser: un lloc tancat”, reconeix la vicepresidenta de la Federació d’Entitats d’Assistència a la Tercera Edat (FEATE), Assumpció Ros. “Quan ens van confinar, ho van acceptar. Però això d’ara obrim, ara tanquem… Tenen una mica la sensació de disbauxa que tenim tots”, afegeix la presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), Cinta Pascual.
Per intentar preveure els tancaments i que tots els implicats -administracions, residències i famílies- puguin preparar-se, el departament de Salut establirà en els pròxims dies un llindar epidemiològic de referència a partir del qual els centres restringiran les visites, els ingressos i les sortides. L’índex que proposen utilitzar és l’EPG, que calcula el risc de rebrot. Quan sigui superior a 75 s’aplicaran mesures restrictives, però quan sigui inferior es podrà recuperar l’activitat habitual. L’Agència de Salut Pública establirà quin àmbit territorial s’ha d’utilitzar de referència: el municipi, la comarca o l’àrea bàsica de salut. Des del sector puntualitzen que falta mirar la lletra petita de la mesura, però esperen que ajudi a millorar la situació, especialment pel que fa als ingressos: hi ha un tap important d’usuaris que estan a l’espera d’ocupar la seva plaça, però les prohibicions ho han impedit.
Sense abraçades
Des de la Residència Olivaret de Barcelona, la treballadora social Cristina Sánchez i la psicòloga Clara Prat expliquen que, des que no hi ha visites, “el paper de la família no ha desaparegut però sí que s’ha fracturat”: “La comunicació continua, però el fet de no ser presencial ha comportat conseqüències per a ells i per a nosaltres”. La més important: que abans tenien dues visions de cada usuari, la dels professionals i els matisos que aportaven els familiars. “Hem perdut aquest feedback i segur que repercuteix en les cures. Perquè la família veu subtileses que nosaltres no veiem, perquè ningú els coneix millor que ells”. I han notat que els usuaris tenen més demandes i més ganes d’abraçar els treballadors. “O et diuen coses com «Sort que has vingut» o «Com t’he trobat a faltar»”.
Pel que fa al cost emocional, Sánchez i Prat indiquen que hi ha gent gran a qui ara els costa trobar el sentit a la seva vida: “Ells són aquí per veure créixer els fills i els nets, sentir que hi són els fa tenir ganes de viure. I es perd molt amb la falta de contacte, per molt que facis videotrucades”. “A més, s’ha perdut l’estar per estar: al telèfon sempre t’has d’explicar alguna cosa, quan potser només tens ganes de compartir i sentir-te acompanyat”, afegeixen.
En aquest sentit, Marta Saiz, psicòloga i membre del grup de treball de psicologia de l’envelliment del Col·legi de Psicòlegs, apunta que el fet de tornar a restringir les visites “pot suposar un daltabaix emocional molt gran, i més si les persones tenen alguna patologia. Perquè els costa molt d’entendre-ho i ho poden viure com un abandonament, amb una soledat molt extrema i que els afecta moltíssim psicològicament”.
A més, per a Assumpció Ros, aquesta restricció ha suposat un “empobriment” de la vida a les residències: “Abans podíem sortir al carrer, compartir vida social amb altres familiars, gaudir d’activitats culturals, jocs… Tot allò que fa que la vida sigui més divertida”.
Enginy contra el covid
Per intentar potenciar al màxim el contacte amb les famílies, alguns centres aprofiten les característiques de les instal·lacions per permetre que usuaris i familiars es puguin veure amb seguretat. Per exemple, a la Residència d’Avis Catalunya de Figueres, la seva directora, Anna Requesens, exposa que permeten les visites al jardí, a través de la reixa de la porta: “Els posem una cadira, a distància i un màxim de 20 minuts”.
I al Centre Geriàtric Lleida, després de confinar-se dos mesos amb els usuaris, quan van tornar a aplicar restriccions el 4 de juliol, els treballadors van fer una reorganització del centre: ara està dividit en cinc unitats de convivència separades i que tenen sempre els mateixos treballadors. “Vam dividir-los entre 15 i 20 residents que tenen afinitats i hem fet més de 80 canvis d’habitacions. Així minimitzem el risc i podem dedicar-los també més atenció”, explica la directora, Carol Mitjana. Dues de les usuàries són l’Elvira i la Manuela, que opinen que això del coronavirus no és res comparat amb el que van viure “amb la guerra i la postguerra”. Elles estan molt agraïdes perquè les cuiden molt, però el que enyoren més són els seus nets i nebots: “No veig el dia de tornar-los a tenir aquí a la falda i abraçar-los”, reconeix l’Elvira amb la veu entretallada.
Dilema ètic
Davant de la prohibició de les visites, s’obre un dilema ètic: ¿és millor arriscar-se al contagi o patir les conseqüències de la falta de contacte amb els familiars?, ¿els usuaris tenen llibertat per decidir si volen arriscar-se? “Hi ha veus a favor i en contra, però és evident que el dret a decidir que tenen ells no s’ha tingut en compte. Els joves podem decidir si ens volem arriscar, però ells no. I els treballadors entren i surten cada dia i també podrien contagiar”, opina la psicòloga Marta Saiz. I Clara Prat afegeix: “Ells se senten molt menys empoderats amb les seves pròpies vides perquè no tenen opció d’escollir”. Però Pascual i Mitjana recorden el perill que suposen les visites: “El problema és que si un familiar porta el virus a dins de la residència pot fer molt de mal a la resta. I el més important ara és protegir els usuaris i el benestar de tots”.
Ara bé, la vicepresidenta de FEATE aposta per obrir un altre debat: “És el moment de veure quina mena d’atenció donarem a la gent gran si aquesta amenaça continua. I els primers a qui hem d’escoltar són els residents. I després, entre tots (administracions, centres, famílies i usuaris), hem de buscar la manera de donar resposta a les seves necessitats psicosocials”, subratlla.