Pau, concòrdia i Sagrada Família

BarcelonaCosta acostumar-se a sortir del metro, girar-se i trobar de sobte la Sagrada Família com si et caigués a sobre. Impressiona i és bonic que segueixi impressionant per molt temps que passi. El temple religiós imaginat per Gaudí provoca senzillament l'impacte dels monuments concebuts per generar impacte. Els barcelonins no en fem gaire cas, la tenim allà i de tant en tant hi passem i ens sorprenem una mica. Mentrestant apareix a les fotos dels centenars de milers de turistes que visiten Barcelona cada any. Quan hi vaig m'agrada quedar-me observant-la una estona. Està allunyada de la Rambla i la plaça Catalunya però des de dijous exerceix una espècie de simbologia apòcrifa i silenciosa d'una ciutat ferida pel terrorisme.

Avui s'hi celebra la missa per la pau i la concòrdia, per recordar els morts de Barcelona i Cambrils i desitjar que els ferits es curin. Les cues arriben a les cantonades dels accessos i les visites turístiques d'aquest matí s'han suspès. Hi ha una de les pitjors organitzacions de premsa que he vist mai. Em trec l'acreditació i sec entre els ciutadans, on s'està més bé, on s'aprèn més. Em fa una certa basarda tafanejar entre el dol que cadascú vulgui tenir. Escolto i pregunto una mica. "He vingut perquè estic ferida i tinc por", diu la Núria, que ve de l'Hospitalet. El Pablo, veí de Nou Barris, només encerta a dir que no entén el que va passar dijous. No ho entén i tampoc entén les explicacions que li estan donant. Però vol venir a pregar perquè creu que pot apaivagar-li el dolor. La germana Teresa està compungida, molt trista, però dibuixa un petit somriure quan assenyala el cel i hi troba consol. El Manuel i la seva germana Bianca no són creients però creuen que avui han de ser-hi.

Van arribant els polítics i les autoritats. Uns quants uniformes. Ada Colau s'abraça amb emoció amb Manuela Carmena. Puigdemont i Rajoy intercanvien quatre paraules mentre esperen els reis. Artur Mas els saluda a tots. Qui saluda primer tots els que baixen dels cotxes oficials és Josep Lluís Trapero, el cap dels Mossos d'Esquadra. Un bon moment perquè tots li agraeixin la difícil i excel·lent feina d'aquests dies. Tots? Bé, no, tots segur que no. El primer cant que se sent és 'Vós sou senyor', i que siguis creient o no el més normal és que t'emocioni una mica. Oficia monsenyor Omella. Parla de pau i de concòrdia, de dies de llàgrimes i d'humanitat, de pau, de la necessitat d'un estil nou de convivència. Relata els dos missatges que ha rebut de part del papa Francesc i es felicita dels contactes d'aquests dies amb famílies de religió musulmana, naturalment afligides pels esdeveniments. Potser, només potser, hauria estat bé una presència més gran d'aquesta religió –i d'altres– a la cerimònia. Però el rastre és quasi inexistent.

"La unió ens fa forts, la divisió ens corroeix. Fa goig sentir-se part d'aquesta societat tan generosa. Una societat on els enemics retornin a l'amistat, els adversaris es donin la mà i la venjança es torni indulgència", és el moll de l'os del seu sermó. Just davant meu assenteix amb el cap una monja d'hàbit blanc. És nascuda a Granada i pertany a la parròquia de Sant Josep de la Muntanya. No gaire lluny seu, una altra religiosa té ganes d'esbravar-se: "Això no té res a veure amb les religions. Amb creure en un Déu o en un altre. Té a veure amb el fanatisme i el fanatisme mata".

Després d'escoltar el 'Virolai' la basílica es va buidant. A fora, nous feligresos fan cua per la missa que se celebrarà d'aquí a una estona. Al parc de davant, sempre un formiguer, la vida sembla més reposada que de costum. Hi ha les paradetes dels pintors i el quiosc dels refrescos i els gelats. Hi ha força turistes, continua vigent el regnat del braç de fer 'selfies'. La Sagrada Família és, com sempre, el plató, el segon pla de tantíssimes fotos. Val la pena quedar-se mirant-la una estona més.