S'acaba el toc de queda a Barcelona: “Bon any nou!” i platges plenes fins a la matinada

BarcelonaSón tres quarts de dotze i alguns petits grups ja s’apleguen a la plaça del Poeta Boscà de la Barceloneta. Un parell de joves fins i tot esnifen una ratlla asseguts en un banc. La majoria beuen i conversen. Pels balcons s’escapen converses en to alt, llums de colors, música i alguna petició de silenci. Quan les furgonetes de la Guàrdia Urbana s’acosten, els petits grups es dispersen corrents. Llavors es fan les dotze, és mitjanit i no calen campanades. Un crit unànime surt dels balcons i recorre els carrers. “Bon any nou!”, “Llibertat!” La nit del 8 de maig, primera de la fi del toc de queda, ha sigut un festiu. 

Globus daurats. “Estic eufòrica!” “Ara Barcelona es torna assemblar una mica a la que vaig conèixer”. “Per fi podrem conversar fins a l’hora que vulguem”. “Trobava a faltar la incògnita de no saber què passarà”. “No és ni la primera ni l'última vegada que surto de nit fins i tot amb toc de queda, però avui hi ha més ambient i és especial”. Són algunes de les sensacions i impressions que s'intercanvien els joves congregats al voltant de la Barceloneta. Cap a dos quarts d'onze, passat l'últim toc de queda, la Guàrdia Urbana ha desallotjat les aglomeracions a les platges i també al passeig del Born, que cap a la mitjanit estava buit però amb fort rastre d’ampolles i gots. El risc de contagi segueix sent alt, però per a molts això no sembla importar. 

La nit té una aura de fugissera, lliure, imprevisible, que no té el dia. “Hem conegut unes italianes i ens han fet fora de la platja, aviam si podem quedar amb elles en un pis o una plaça”, deia esperançat un jove estudiant, l’Àlex, de 20 anys. Alguns joves tampoc han passat un bon any. “Depressions, m’ha deixat el nòvio, he perdut la feina a l’hostaleria...Porto al carrer des de fa hores, la idea era marxar amb el toc de queda a casa, però ens hem liat”, deia la Marta cap a les onze a la rambla del Raval, quan acabava de conèixer un noi d’Arizona i un altre de Colòmbia amb la seva amiga. “Feia més d’un any que no parlava amb desconeguts així al carrer”.

“Ha sigut un any horrible: vaig contagiar la meva filla petita i la meva mare i el seu marit, que ho va passar fatal”, explicava a la Barceloneta un infermer que preferia no dir el seu nom ni l’hospital on treballava. “Avui necessitava prendre l’aire i he vingut sol, amb la meva bicicleta i el meu altaveu, a veure què s’hi cou”, deia, mentre posava una cançó de reggaeton i es quedava en tirants mostrant els braços musculats. Mentre ho feia, la platja de la Barceloneta s’omplia amb centenars de persones. Agents de la Guàrdia Urbana entraven fins a la sorra, amb cascos, i la gent automàticament es movia de lloc i feia els grups més petits. Per un cop, amb la policia no s'acabava la festa, només es movia. 

Això era cap a la una de la matinada, però una estona abans, al Fossar de les Moreres, una festa amb més de dues-centes persones i diversos altaveus feia embogir molts joves, ballant lliures (o gairebé) per primer cop. “Us recordem que les aglomeracions de més de sis persones continuen estant prohibides, disperseu-vos”, deia un agent de la Guàrdia Urbana per l’altaveu mentre s’anaven aproximant a la festa. Els participants fugien en massa, es perdien pels carrers del Born i acabaven dividits en grups més petits. La ingrata feina de perseguir festes grans al carrer i entre insults era la tònica per a la Guàrdia Urbana. Per a milers de joves –també al passeig de l’Arc de Triomf o a la plaça de la Virreina–, la nit prometia, malgrat que no fos del tot una nit de vella normalitat, sinó un assaig d’un assaig de normalitat, com gairebé totes les realitats que vivim últimament. Sense bars, ni discoteques, la festa eren els seus altaveus, els seus cossos, les seves ganes de ballar, conèixer gent i anar acostant-se a la llibertat.