Europa fortalesa

La ruta migratòria més perillosa d'Europa: “Una cosa és veure-ho a la tele i una altra en persona”

L'ARA viatja a l'illa d'El Hierro i en tres dies arriben més migrants al poble on desembarquen la majoria de les pasteres que els habitants que té

La Restinga / San Cristóbal de la Laguna“Immigrant L8”. Això és el que posa a la seva làpida. Va morir el 21 de gener d'aquest any. No es coneix el seu nom, ni el seu cognom, ni la seva procedència. Un petit ram adorna la sepultura. Algú hi ha posat flors, malgrat no saber qui era. Els migrants, quan arriben a les illes Canàries, no tenen identitat. Se'ls assigna un número i una lletra.

Al cementiri del petit poble d'El Pinar, a l'illa d'El Hierro, hi ha fins a 31 sepultures de migrants, i l'Ajuntament vol construir-hi 152 nínxols més perquè el degoteig de morts no cessa. Les illes Canàries han esdevingut la ruta migratòria més perillosa d'Europa. Aquest any hi han arribat 493 cayucos i un total de 32.878 migrants, segons dades del ministeri de l'Interior corresponents al 15 d'octubre. Més de la meitat d'aquestes persones van desembarcar a El Hierro, una illa minúscula de poc més d’11.000 habitants, la situada més al sud de l'arxipèlag, que s'ha adaptat a aquesta situació a marxes forçades.

Evolució de les arribades de migrants
Les dades del 2024 són del període 1 de gener - 15 d’octubre
Cargando
No hay anuncios

L'hospital Nuestra Señora de los Reyes, l'únic que hi ha a l'illa, només té 31 llits. En els últims mesos la sala d'actes s'ha reconvertit en una habitació, s'han col·locat una desena de lliteres més a urgències i una carpa a l'exterior. També s'han demanat reforços mèdics als hospitals de les altres illes.

"Em considero fort i gens sentimentalista, però no he pogut evitar plorar", confessa el director mèdic de l'hospital, Luis González García. Segons diu, mai abans havia vist coses tan tremendes: persones que arriben amb rabdomiòlisi, és a dir, destrucció muscular per estar assegudes a la mateixa posició durant dies. O amb una patologia que s'ha batejat amb el nom de "peu de pastera". Els migrants passen dies amb els peus ficats en aigua salada que s'acumula dins de l'embarcació i que es barreja amb benzina i amb la seva pròpia femta i orina. Això fa que els peus s'inflin i s’hi formin nafres, que es poden infectar i causar la mort. Així de bèstia.

Això és el que li va passar al Gris, que té 35 anys, és del Senegal i va estar set dies en una pastera. Porta el peu esquerre embenat i encara camina amb crosses, tot i que fa un mes i mig que està ingressat a l'hospital. Al mòbil guarda una foto de com tenia el peu quan va arribar: en carn viva. Li va caure tota la pell.

Cargando
No hay anuncios

En canvi, l'Alí, de 34 anys i de Gàmbia, té nafres a les natges. S'obre la bata de l'hospital pel darrere i les mostra sense rubor. Ell va estar vuit dies al cayuco amb 138 persones més. I va pagar 100.000 dalasis gambians (uns 1.300 euros) per embarcar-s'hi. “El meu pare va haver de vendre un tros de terra per aconseguir els diners”.

La majoria de pasteres són barques de pesca artesanals que salpen de Mauritània o el Senegal. Això vol dir que recorren entre 400 i 800 milles fins a arribar a aigües jurisdiccionals espanyoles, segons calcula Manuel Capa, delegat de CGT a Salvament Marítim. O sigui, entre 640 i 1.280 quilòmetres. El trajecte pot durar de vuit a dotze dies.

Cargando
No hay anuncios

L'Agència Europea de Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex) té 60 agents a les Canàries per ajudar a registrar els migrants que arriben, però no disposa de patrulles en aigües senegaleses o mauritanes per evitar la sortida dels cayucos, perquè bàsicament no té acords d'aquest tipus amb aquests països, aclareix a l'ARA el seu portaveu, Chris Borowski. Quan les embarcacions entren en aigües espanyoles, lògicament no hi ha més remei que auxiliar-les.

La ruta de les pasteres fins a les illes Canàries
Dades de l’1 de gener al 15 d’octubre del 2024

Tot i l'arribada constant de cayucos, no es veuen migrants pel carrer a l'illa d’El Hierro. Només a la seva capital, Valverde, grups de menors subsaharians es passegen a la tarda o maten el temps jugant a futbol. Aquests menors, que arriben sols, sense família, depenen del govern canari, mentre que l’espanyol es fa càrrec dels migrants adults. D'això es queixa precisament l'executiu de les Canàries: ja no pot acollir més menors estrangers no acompanyats. Actualment, en tutela uns 5.600, més del doble dels que, per exemple, hi ha a Catalunya: 2.347, segons dades del departament de Drets Socials.

Cargando
No hay anuncios

Al juliol, Junts, el PP i Vox es van oposar a la reforma de la llei d'estrangeria per a un repartiment equilibrat dels menors entre les diferents comunitats autònomes. En canvi, sí que es va arribar a un acord per al trasllat puntual d'uns 300 menors amb l'objectiu d'alleugerir una mica la situació a les Canàries. A la pràctica, però, no ha canviat res. “Dels 300 acordats, només se n'han traslladat 37”, assegura el viceconseller canari de Benestar Social, Francisco Clavijo, que insisteix que estan desbordats. Al port d'Arrecife, a Lanzarote, fins i tot han muntat una carpa per atendre noves arribades.

Són gairebé dos quarts d’onze de la nit i el personal de Salvament Marítim i la Creu Roja ajuden a desembarcar els migrants d'un cayuco al port de La Restinga, el situat més al sud de l'illa d'El Hierro. La Restinga és un petit poble de pescadors de 560 habitants. El port és just davant del passeig marítim i molts curiosos graven l'escena amb els mòbils.

Cargando
No hay anuncios

Alguns migrants amb prou feines poden caminar, sembla que tinguin el cos de drap, necessiten ajuda per sortir de la pastera. Al cayuco hi van 76 persones, entre les quals hi ha una família afganesa que ha recorregut gairebé mig hemisferi en el seu periple. Aquell mateix dia al matí, una altra pastera amb 159 migrants va desembarcar a La Restinga. I el dia anterior, 111 més. I l’anterior, 293. En tres dies, més migrants que els habitants que té el poble. Entre el setembre i el desembre, el mar a les Canàries està especialment en calma i això afavoreix l'arribada de pasteres.

L'endemà al matí, la Salvamar Adhara i la Guardamar Talia segueixen fent guàrdia al port per atendre una altra possible emergència. Abans, a La Restinga, només hi havia una única embarcació de Salvament Marítim, però s'ha reforçat la flota després que un cayuco naufragués a pocs quilòmetres de la costa el 28 de setembre passat. Amb tot, el representant sindical Manuel Capa assegura que així no poden continuar: “Fem torns de 24 hores durant un mínim de set dies seguits. En condicions normals és assumible, però amb tantes sortides no podem tenir les nostres facultats al cent per cent”.

També al port, operaris subcontractats per l'empresa Tragsa treballen en el desballestament dels cayucos. “Cal tenir estómac per ficar-te aquí dins i treure el que hi ha. M'he trobat fins i tot excrements”, remuga un, mentre buida una pastera de totes les pertinences dels migrants per ficar-les en sacs per llençar. Les embarcacions són destruïdes després amb motoserres.

Cargando
No hay anuncios

La Restinga és una destinació turística de busseig. Pel moll passen estrangers enfundats en neoprens sense fer gaire cas al que passa allà. De fons, se sent el soroll de les motoserres, perceptible a bona part del poble. “Aquest soroll sí que és un problema, perquè espanta els turistes”, opina la Davinia, que treballa a l'hotel Sur Restinga. Tret d’això, diu que s'han acostumat a l'arribada dels cayucos i que els migrants ni els veuen.

Els migrants són traslladats amb autocars al nord de l'illa, a un Centre d'Atenció Temporal d'Estrangers (CATE). Es tracta d'un terreny tancat al mig del no-res, als afores del poble de San Andrés, on hi ha carpes i contenidors metàl·lics. Allà, un grup de 43 voluntaris fan torns per atendre'ls. Es fan anomenar Corazón Naranja. “Una cosa és veure-ho a la tele i una altra en persona”, afirma Francis Mendoza, el seu president, per justificar que dediqui tantes hores de manera altruista a ajudar els que hi arriben.

Cargando
No hay anuncios

Al CATE, la Policia Nacional identifica els migrants i els notifica “un acord de devolució”. “Han de tenir assistència jurídica. Estem en un estat de dret”, recorda Antonio Pérez Socorro, que és un dels advocats del torn d'ofici d'estrangeria que s'ha traslladat des de Tenerife fins a El Hierro per assistir-los. Ell també té la seva pròpia queixa: segons diu, el govern canari no paga des de l'abril ni els honoraris ni el que els costa viatjar a El Hierro als advocats d’ofici.

“Els immigrants signen la notificació conforme han rebut l'acord de devolució i accepten l'assistència lletrada d'ofici. Després, nosaltres, els advocats, presentem un recurs d'alçada contra l'administració, que té un màxim de tres mesos per contestar. Fins que no hi hagi una resolució ferma, no els poden retornar. A més, després podem anar per la via judicial i presentar una demanda contenciosa administrativa”. En resum, tot el procés dura mesos. El lletrat admet que assisteix els immigrants sense ni tan sols entrevistar-se amb ells abans, i després no els torna a veure.

Cargando
No hay anuncios

Segons la legislació, els migrants només poden estar tancats al CATE un màxim de 72 hores. Així que tan bon punt es fa aquest tràmit, són traslladats amb vaixell a l'illa de Tenerife. Allà s’allotgen a Las Raíces, un centre d’atenció d’emergència que gestiona l’associació Accem. Es tracta d'una antiga caserna militar situada en un bosc d'eucaliptus al costat de l'aeroport Tenerife Nord, on fa fred i humitat. Els migrants en poden sortir quan vulguin, i és fàcil veure'ls caminant pel voral de la carretera per anar al centre urbà de San Cristóbal de la Laguna, a més de 4 quilòmetres de distància.

A Las Raíces hi ha actualment uns 2.900 migrants, però el centre té capacitat per a 3.400 persones. Lògicament, un lloc amb tanta gent i en unes instal·lacions obsoletes no pot ser el millor del món. Els migrants es queixen que dormen en carpes on entra l'aigua quan plou, o que el menjar és incomestible. “Ens el mengem, perquè no tenim diners per comprar una altra cosa”, admet el Moru, de Gàmbia, que diu que té 16 anys. Però sobretot lamenten no saber quant de temps hi seran, ni quin serà el seu futur, ni quan podran treballar per enviar diners a la família.

Molts veïns els porten roba o menjar. Els que hi viuen a prop asseguren que els migrants no els generen cap problema. “L'únic inconvenient és que, quan es fa fosc, venen per aquí homes i dones depravats que els ofereixen diners a canvi de sexe”, diu el propietari del restaurant Rincón Gomero, situat a pocs metres. S’aprofiten de la seva desesperació.

Per evitar que el centre s'ompli, els migrants són traslladats a la Península. De fet, uns 29.000 dels 32.878 migrants que han arribat a les Canàries aquest any hi han estat transferits, segons fonts del ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions. Per la seva banda, el ministeri de l’Interior afirma que no té dades disponibles sobre devolucions aquest any. El 2023 en va fer 2.760. De tota manera, Espanya no disposa de convenis de devolució amb Mali o el Senegal, que són els països de procedència de la majoria dels migrants que hi arriben. Què passa aleshores amb totes aquestes persones quan són traslladades a la Península?

“Normalment són a centres d'acollida humanitària durant uns 30 dies, i després es troben en situacions de vulnerabilitat greu. Es busquen la vida al camp o a la venda ambulant, fins que poden regularitzar la seva situació per arrelament [és a dir, després de tres anys]”, contesta Diego Boza, subdirector de l'Observatori de Dret Públic de la Universitat de Barcelona. Segons Boza, hi ha un doble raser sobre la immigració segons la seva procedència: “Als veneçolans i als ucraïnesos no els posem pegues. En canvi, als senegalesos i als malians, sí. Més de 40.000 veneçolans van rebre asil a Espanya l'any passat. Al Senegal hi ha una situació d'inestabilitat política com a Veneçuela. I a Mali, un conflicte com a Ucraïna”, destaca.

Demanar asil en una ambaixada tampoc és factible. I aconseguir un visat de feina, encara menys. “Hi ha pocs mecanismes d'aquesta mena. Per exemple, n'hi ha un per a les dones marroquines que venen a recollir la maduixa. Si hi hagués vies alternatives, la gent ho provaria un any, un altre i un altre fins aconseguir-ho, però no es jugaria la vida”, assegura. Ara la seva única opció és llançar-se al mar.