Rosi Braidotti: “És èticament urgent acollir les persones que fugen de la guerra”

És filòsofa, feminista i diu que no pertany enlloc. Amable i propera, és una analista crítica de la realitat contemporània i la seva experiència vital li serveix de marc per entendre qüestions com la immigració o la desigualtat entre homes i dones. Ha estat a Barcelona per fer una conferència al CCCB en el marc de les activitats que s’han fet al voltant de l’exposició +Humans. El seu últim llibre és Lo posthumano (Gedisa).

Vostè va néixer a Itàlia, va créixer a Austràlia, va estudiar a París i ara viu a Holanda. Una vida nòmada. Sí. Vaig néixer al Friül, al nord d’Itàlia, d’esquena a una frontera. El fet de créixer a prop d’una frontera m’ha deixat com a herència un gran sentiment d’inestabilitat, a part de la sensació de poder viure moltes vides. El 1970 amb la meva família ens vam traslladar a Melbourne, a Austràlia. Jo tenia 15 anys i així em vaig convertir en una immigrant. Vaig seguir estudiant però vaig posar-me a treballar i al cap de vuit anys, i gràcies a una beca, em vaig traslladar a París per estudiar. Allà totes les contradiccions i les tensions derivades de ser dona, immigrant, intel·lectual, exiliada i feminista van trobar la ressonància justa. Allò que estudiava i pensava finalment va entrar en harmonia amb el que estava vivint. Em vaig quedar a París molt de temps, fins al 1987, que em vaig traslladar a Holanda.

Què n’ha tret de viure en tots aquests llocs?

He après què és no pertànyer enlloc: és un sentiment d’estranyesa que acompanya tots els immigrants. Però també vaig aprendre a defensar-me de la marginalitat i vaig aconseguir despendre’m de l’estatus d’immigrant per convertir-me en nòmada. A París el que vaig aprendre, sobretot gràcies al feminisme, al postestructuralisme i a la psicoanàlisi, és que la identitat no és un capital únic i insubstituïble.

Què vol dir?

Jo sóc italiana per casualitat, negra amb pell blanca, friülana de Melbourne, australiana de París: per a mi és impossible creure en una identitat única i estàtica.

Com a persona immigrada, ¿com valora el paper de la UE amb la crisi dels refugiats i l’augment de partits d’ultradreta?

Per a mi és impossible no oposar-me a aquesta onada de xenofòbia que està travessant Europa. Com que he conegut tant el racisme com l’hospitalitat en països estrangers, crec que és èticament urgent acollir les persones que fugen de països en guerra, que busquen oportunitats de vida millors. Per a mi Europa és una oportunitat entesa en sentit democràtic i incloent, és un recurs per a les persones nòmades. Sóc contrària a aquest tancament segons el qual “ets i pertanys”. És una bogeria, una forma de microfeixisme. Geopolíticament es tracta d’un tancament absolut: sóc d’aquí i aquesta és la meva terra, aquesta és la meva llengua i si en parles una altra ets diferent. Cal que les persones deixin de pensar en aquests termes. És el primer pas per resoldre positivament la qüestió dels refugiats. Tot i que les institucions, des dels governs nacionals fins als òrgans de política internacional, haurien de fer alguna cosa estructural i concreta, com per exemple tancar els centres de detenció per a immigrants i preveure una forma diferent d’acollida.

Però vostè sempre ha sigut una apassionada de la Unió Europea.

Òbviament no estic enamorada de l’Europa financera i econòmica ni de l’actual composició de les institucions europees. Jo estic enamorada d’una certa història d’Europa, d’aquella part d’història antifeixista i antinazi que ens convindria a tots i totes començar a estudiar de nou. La creació de la fortalesa Europa és la negació de la dimensió europea elaborada pels antifeixistes.

El seu feminisme és un tret destacat de la seva persona i la seva obra.

Sí, però abans de considerar-me feminista em vaig considerar antiracista. Encara avui, per a mi el feminisme i l’antiracisme estan molt connectats perquè tenen dosis de ràbia i revolta i també una aspiració de justícia social.

En quin punt es troba el moviment feminista avui dia?

Crec que no existeix un únic moviment feminista, caldria parlar-ne en plural. Els feminismes del segleXXI no han acabat cap de les seves revolucions. A la revolució feminista que va començar fa 200 anys encara li queda camí per recórrer, tot i que ja ha fet sentir molts dels seus efectes. Molt sovint ens oblidem que alguns dels drets que tenim avui dia no els tenien les dones dels anys 70. El fet que una dona sigui alcaldessa de Barcelona és important, però és trist que ho celebrem com una excepció.

Per què?

Perquè hauria de ser normal, com hauria de ser normal la igualtat salarial. Quan parlem d’igualtat d’oportunitats parlem d’un nivell que donem per descomptat i en canvi, desgraciadament, en molts països també occidentals no està assegurat. Un altre exemple és el de la violència de gènere. O el problema de les violacions de guerra. Crec que tots els fronts de lluita oberts per les feministes dels 70 encara s’han d’explorar, interrogar, activar. Podem ser professores, alcaldesses i presidentes però això no garanteix un respecte quotidià a les nostre diferències i als nostres drets.