Roger Palà: “El periodisme local és la primera trinxera, però sovint la menystenim”

Palà desborda arguments: li agrada la dialèctica i es nota. Parla mirant més a l’infinit que als ulls, així que em recreo veient-lo regirar el calaix d’arguments a cada moment. Tot i això, la conversa és càlida i fluïda.

Quins són els teus orígens com a periodista?

A casa hi havia diaris: eren subscriptors de l'Avui des del primer dia. També hi havia els llibres de reportatges de la Montserrat Roig. Però no era una família il·lustrada, sinó menestral. Amb inquietuds, però gent treballadora. I vaig fer el pas d'escollir aquesta carrera i d'estudiar-la treballant des del primer any, aleshores a Gràcia Televisió. I defenso que el periodisme local és el més difícil. És fàcil criticar el president dels EUA o de l'Iran des de la secció d'internacional d'un diari, però criticar l'alcalde o el regidor que et trobes sovint pel carrer és més complicat. El periodisme local és la primera trinxera, però sovint la menystenim. El meu retrat coincideix molt amb els que ara rondem els 35 a 40 anys. Gent com el Sergi Picazo, amb qui hem muntat Crític. Se'ns ha dit que érem una generació molt acomodada, apalancada... però amb molts companys de lleva hem estat tirant endavant projectes, des de ben joves. Hem aixecat, i enfonsat, revistes de barri, productores...

Has practicat un periodisme molt posicionat políticament. Et suposa cap conflicte?

Faig dues reflexions. Primer, que tot periodisme implica sempre un posicionament. Des del mateix moment en què estàs seleccionant un tema i no un altre, o dones més veu a una font, ja estàs prenent decisions subjectives. No parlar sobre determinades històries també és posicionament. I, en segon lloc, si ets periodista i vols progressar, el millor que pots fer és tenir un posicionament propi. Si no, el que t'espera és el ramat. Els periodistes que han aconseguit destacar no han destacat per llepes, sinó per jugar-se-la. Diferir és intel·ligent.

Però pot tancar portes, també.

És cert que a l'hora d'accedir a mitjans més massius això genera reticències, perquè allà hi impera la lògica del sentit comú. Hi ha un sentit comú compartit, que es construeix col·lectivament, i que assenyala diverses coses. El sentit comú, per exemple, assenyalava que Ada Colau no podia ser mai alcaldessa de Barcelona. Però a vegades aquesta construcció del sentit s'esquerda. Sí que és veritat que, si et situen fora del sentit comú, és complicat fer-te un lloc en els mitjans generalistes. Però no ho dic com a crítica. Si el sentit comú és comú és perquè molta gent el comparteix. I a les veus que en dissenteixen una mica els costa més tenir una presència central.

Ets independentista i també t'has posicionat a favor d'Ada Colau...

Bé, el que acostumo a fer és veure quins són els discursos hegemònics i mirar de mostrar-ne els punts flacs. Si un discurs, a més de punts forts, també té costures, forma part del periodisme crític mostrar per on es pot trencar. I en el cas de Colau és obvi que hi ha hagut intents per part de determinats espais de fer creure que és espanyolista. El problema d'aquest discurs és que s'allunya tant del sentit comú que dèiem que per això ha fracassat. Qui conegui l'activitat de l'Ada fins ara saps que és ridícul presentar-la com una mena d'agent encobert de l'espanyolisme.

¿Però ara som més a prop de la independència que si hagués sigut alcalde Trias?

Jo canviaria el paràmetre. A veure... No posis “pausa llarga”, eh? [Pausa llarga.] Caldrà veure com es configurarà l'Ajuntament i quines aliances hi haurà. Està explorant una aliança amb ERC i s'ha de veure quin paper vol jugar o no la CUP en aquest procés. Si tinguéssim un Ajuntament d'ERC i Barcelona en Comú i suports puntuals de la CUP seria el de més esquerres, però també el més independentista. Crec que hem d'obrir el perímetre de l'independentisme. Si ho fas, et trobes amb opcions com Barcelona en Comú, que representa una part del sobiranisme urbà o metropolità que té la qüestió nacional com una de les prioritat però que en té moltes altres i les treballa conjuntament. La formació s'equivocaria si interpretés aquests resultats com una victòria rotunda i fes un govern expeditiu. Queda una ciutat molt compartimentada i l'haurà de governar amb intel·ligència.

Què necessitarà?

De moment, aguantar el cop mediàtic. Perquè molts mitjans aniran forts contra Barcelona en Comú i més si pacten amb ERC. Barcelona en Comú és el primer plat del festival d'insults. El segon plat, i principal, és Esquerra. Si aguanten, es presenta un escenari relativament bo. No sé si hem tocat fons amb la crisi, però hi ha certa estabilització. Barcelona és econòmicament potent i relativament sanejada: hi ha diners per fer polítiques socials fortes. Trias ha sigut més socialdemòcrata que governs anteriors del PSC. Colau, encara que vulgui distanciar-se d'Iniciativa, els incorpora, amb tot el que tenen de bo i de dolent. Jo hi veig camp per córrer, en qualsevol cas.

Sense carregar-se la Barcelona business friendly

Què és la Barcelona business friendly? Per a mi, el partit dels emprenedors és aquest. Qui som, els emprenedors de la ciutat? Doncs la gent que tirem endavant cooperatives, petites empreses.... Els que obrim la persiana cada dia, per entendre'ns. Generem riquesa!

Bé, els creueristes també.

Sí, el turisme és un actiu important i se seguirà explotant es vulgui o no. Però s'han de poder fer polítiques de racionalització d'aquest tema i redistribuir la riquesa. On sí que trobarà problemes és en polítiques de municipalització, perquè pot topar amb lleis estatals o contractes que es trobi signats ja per anys. Hi haurà problemes i contradiccions, però hi ha feina a fer. Ara, és possible que sigui un tripartit bis, esclar.

Quan vas saber que havia arribat el moment de fer el salt i muntar Crític?

No és un moment, sinó una evolució. He estat sempre treballant en mitjans mal anomenats alternatius, com La Directa, que no és periodisme alternatiu: periodisme alternatiu és el que fan alguns dels grans mitjans. He treballat pel grup Barnils, per El Triangle, per Mediacat... I semblava que ara hi havia vies per assolir un finançament i tirar endavant un projecte així. Que ens permeti guanyar un jornal i sigui professional i de qualitat. No és un salt sense xarxa: vam estar un any recollint suports, implicant-hi socis col·laboradors, al marge dels que van arribar després pel Verkami. Algunes vegades pot semblar que faig apologia de l'emprenedoria. Però és una emprenedoria col·lectiva: sense la complicitat de moltíssimes persones, i de 1.200 subscriptors, no ho hauríem tirat endavant.

Si algú d'un gran mitjà t'oferís el doble del que guanyes a Crític, què faries?

Els nostres sous són modestos, efectivament. I públics: 1.100 euros al mes. Així que, si algú vol doblar l'aposta, ja ho sap! [Riu.] Però hi ha una cosa que no té preu: la llibertat. No la llibertat de fer el que volem, perquè tenim una sèrie de directrius, com tots els mitjans. Però sí que tens la sensació d'estar construint una cosa que val la pena... i això no és mesurable en diners. Aquí seré una mica hippie. Allò que els diners no fan la felicitat, m'ho crec bastant. Ara, potser d'aquí un temps algú recupera aquesta entrevista de l'hemeroteca i me la refrega per la cara.