ENTREVISTA

“Em tornaria a menjar els morts”

Roberto Canessa va ser el supervivent més jove de l’accident aeri dels Andes. Tenia 19 anys quan va recórrer 80 quilòmetres per salvar la seva vida i la dels altres 15 supervivents

Canessa, al CosmoCaixa de Barcelona, és actualment el cap  de Cardiologia de l’Hospital Italià de l’Uruguai.
Elisabet Escriche
04/04/2017
4 min

Quan Canessa explica la barbàrie que va viure als Andes durant 72 dies ho fa amb una aparent normalitat. És la defensa per evitar, reconeix, que tot se li remogui. Hi ha dos moments, però, en què li canvia l’expressió de la cara: quan recorda l’allau i quan els supervivents -algun dels quals va morir- van acordar que si morien entregaven el seu cos perquè els altres en disposessin. A Tenía que sobrevivir (Alrevés Editorial), amb l’ajuda del coautor Pablo Vierci, relata com els Andes van despertar la vocació per salvar vides de Canessa: és metge i està especialitzat en cardiopaties congènites en nadons.

S’han fet pel·lícules, documentals i altres llibres sobre l’accident. Per què decideix explicar la seva història gairebé 45 anys després?

El llibre és una resposta a qui ens pregunta què va passar després dels Andes i com ens va canviar la vida.

I com els va canviar?

Em va donar més humilitat, em va fer valorar la gent que ho deixa tot per ajudar. Actualment ningú fa res per ningú. Cau algú mort i tothom corre per no esquitxar-se. Em va fer prendre consciència de fins a quin punt som miserables i egoistes.

Va perdre 30 quilos, va dormir a 30 graus sota zero, va travessar els Andes en 10 dies per buscar ajuda... Què va ser el pitjor?

La incertesa, no saber què em passaria, si viuria o no... Allà vaig aprendre la fragilitat de la vida i que fàcil que és morir. Tenir la sensació de mort imminent és impressionant, és molt difícil conviure-hi. L’única manera de suportar-la és pensar: si em moro no m’importa.

I el moment més dur, quin va ser?

L’allau que vam patir pocs dies després de l’accident. Em va demostrar que, quan et penses que no pots estar pitjor, pot arribar alguna cosa que t’acaba d’enfonsar. La mort és l’únic que et pot frenar d’empitjorar.

Diu que ha sentit molts cops que es van salvar perquè es van menjar els morts. Com se sent quan l’hi diuen?

Si aquest és el preu que he hagut de pagar per sobreviure, és un bon preu. Ara bé, és una conclusió simplista i em sento amb el deure que la gent conegui realment la història i no es quedi només amb aquesta part, que entenc perfectament que és la que més impressiona en una societat civilitzada. A més, jo ja no soc aquella persona, tenia 19 anys, no em feien mal l’esquena ni el genoll...

Vol dir que ara no ho faria?

[Silenci] És una bona reflexió... Tot i que penso que el noi dels Andes era un altre, si em tornés a passar, esclar que ho tornaria a fer... En situacions extremes l’estómac mana, tot i que em faria fàstic. El que també tinc clar és que ara no podria travessar els Andes [somriu].

Com afecta viure un moment així?

És denigrant, humiliant, de misèria humana, molt trist... És la màxima pobresa que pot patir l’ésser humà.

¿És per alliberar-se d’aquests sentiments que el primer que li va dir a la seva mare va ser: “Ens vam haver de menjar els morts”?

No, senzillament volia que sabés tot el que m’havia passat. Com quan un nen arriba a casa després de l’escola. Necessitava dir-li com m’havia anat, com havia sigut tot d’horrorós.

A què es va aferrar per seguir viu?

Hi ha un lema a la muntanya: “Mentre hi ha vida hi ha esperança... i potser un demà. Ens estàvem morint però en qualsevol moment un helicòpter podia venir a salvar-nos. M’agafava a la vida, a tot el que estigués lluny de la muntanya, que era qui m’anava matant.

Quina va ser la clau per sortir d’allà?

Sense cap mena de dubte el treball en equip. Teníem un objectiu comú: sobreviure. Com una empresa on no pots fer fora a ningú, has de conviure les 24 hores del dia i no et pots permetre el luxe de desanimar-te.

Com va aconseguir conviure amb aquest episodi?

Ajudant a viure les famílies dels que no van tornar, formant altre cop l’equip de rugbi, incorporant germans de jugadors que havien mort, sent campions aquell mateix any... En definitiva, vam honrar la memòria dels que havien perdut la vida. Com a comunitat ho vam viure de manera molt sana i natural. La humanitat això ho ha perdut, ara t’envien directament a un psiquiatre.

Va tornar a la Facultat de Medicina, es va casar i va decidir especialitzar-se en cardiopaties congènites complexes que afecten nadons. Va mantenir la mort a prop...

Vaig decidir seguir caminant, com vaig fer per sortir dels Andes, però jo crec que acompanyat de la vida, perquè la mort ja està decidida per a aquests nens; el seu pronòstic és la mort. El que jo tinc és la possibilitat de donar-los la vida. ¿Saps com arriba a ser de bonic i espectacular viure un dia a dia així? ¿Que una nena que era un fetus malalt pugui acabar fent-te un petó cada dia?

I quan es moren?

Ens acabarem morint tots. Mentrestant, la medicina seguirà trobant nous tractaments per a gent que, com jo -que n’hi ha molta-, decideixi desafiar les estadístiques.

No té por de la mort?

Crec que no. Els cops que m’ha tocat morir he sigut allà esperant a veure què passava i segueixo aquí.

stats