Roberto Alagna: "L'òpera no ha estat mai tan popular com avui dia"

El gran tenor francès Roberto Alagna ens visita. El 22 de juliol protagonitzarà un recital al Festival de Peralada, al costat de Svetla Vassileva, amb peces de Puccini, Saint-Saëns, Halévy i Zandonai, entre d'altres. I a la tardor el vam poder veure al Liceu interpretant el Don José de la Carmen de Calixto Bieito que, precisament, va estrenar al certamen empordanès fa dotze anys i ara torna al Liceu del 21 al 30 de juliol amb Fabio Armiliato i Neil Shicoff en el lloc d'Alagna. Nascut a Clichy-sous-Bois (rodalia de París) fa 48 anys, Roberto Alagna és una de les veus més cobejades gràcies a un fraseig delicat i fi i a una presència en escena que imposa.

Vostè es va estrenar a Peralada el 1999 amb laCarmende Bieito...

En tinc molt bons records, de Peralada. Va ser la meva primera Carmen . I m'encanta. Tant, que quan Joan Matabosch [director del Liceu] em va demanar què volia fer a Barcelona, jo li vaig que Carmen . I Bieito va pensar el mateix. Estic molt content d'haver-la tornat a fer, d'afilar-la, de cuidar-ne els detalls... Recordo molt bé l'ambient de Peralada, l'aire de vacances, el castell, la família, i haver fet per primer cop el Don José de Carmen .

Què va significar aquest paper en la seva carrera?

És la visió més maca de Carmen dels últims anys. És la més ben conduïda, la més realista, la més propera a l'essència de l'obra de Mérimée.

Quina mena de director d'escena prefereix?

Tinc molt bon relació amb tothom, sobretot amb la gent més oberta. M'agrada, sobretot, quan hi ha una transposició de la peça original que sigui intel·ligent i que no desnaturalitzi l'obra. Per a mi, la modernitat és això: fer que una obra sigui contemporània. No es tracta de fer una cosa abstracta, en què ens ho hem d'imaginar tot i en què només busquem provocar... No m'agraden pas totes les posades en escena del Calixto, però aquesta de Carmen , molt.

Vostè ha centrat la seva carrera en el repertori francès i italià. Per què? Es tracta una mica de la història de la seva vida, un francès d'origen italià?

Sí, i tant. És un repertori que em parla a mi. Hi ha llengües en què puc cantar en un recital, com l'alemany, el rus o l'àrab. No hi tinc cap problema, ja que quan era jove, als cabarets, cantava en moltes llengües -en txec, en el que fos- per als turistes. Però quan faig òpera, m'agrada cantar en una llengua que entengui. El pes de les paraules és molt important. Si no les saps, et converteixes en un imitador.

És una qüestió de versemblança?

Sí. Quan començava, quan era jove, cantava sobretot el repertori italià i la gent em deia que la meva veu era italiana, i que no ho provés amb el francès, que era especial, un altre estil. I quan vaig començar a cantar en francès em van dir el contrari: per cantar en francès, cal fer-ho com Roberto Alagna, deien.

Com es triomfa en un món tan competitiu com l'òpera si s'és autodidacte com vostè?

No cal pensar en la competitivitat. Mai. Jo canto perquè és la meva manera de viure. Canto des que vaig néixer. És així. Sóc professional des de fa 28 anys. Abans vaig fer cabaret. He cantat tota la vida. No s'ha de pensar en els diners ni en la glòria. L'òpera és una missió, una herència. Tinc molt respecte a tots els cantants. És com si cadascú de nosaltres aportés una pedra per construir una catedral. Els més vells deixen la seva herència als més joves.

Tenir una vida fora de l'òpera és possible -i fins i tot imprescindible- per encarnar certs papers?

És imprescindible, tot i que molt difícil. Pensa que cantem en les mateixes condicions que fa segles. És l'única disciplina artística en què passa això. I si no trobes un equilibri amb la vida privada, és impossible dedicar-se a aquest ofici. Com que l'òpera sempre parla d'històries humanes, la vida privada ajuda a superar algunes proves crucials i a caracteritzar certs personatges.

A Peralada cantarà un repertori molt femení...

Abans de respondre't, t'he de dir que mai no faig dues vegades el mateix programa. M'encanta fer recitals. I sempre intento mesclar peces poc conegudes amb els grans hits . Sé que és més fàcil per al públic reconèixer una ària. Però a mi m'agrada construir un programa que es desenvolupi durant la vesprada, que el públic descobreixi coses, que hi hagi coses conegudes com Tosca i desconegudes com Francesca de Rimini o Giulietta e Romeo de Zandonai, o l'últim acte de La rondine de Puccini. Peces poc conegudes i que no es toquen gaire en les versions concert. M'agrada fer-ho perquè vull que el públic vingui a mi, i no a l'inrevés. És molt fàcil fer La donna è mobile o Recondita armonia . Prefereixo seduir a poc a poc. A Peralada, cadascú podrà trobar el seu estil preferit.

Cantarà amb Svetla Vassileva, un talent en alça.

Quan canto amb algú és perquè hi ha química entre nosaltres. Amb la Svetla, fa poc que he cantat Francesca de Rimini a París. És una veu formidable, molt valenta. A més, és molt maca.

Fa uns anys va estrenar una òpera contemporània,Marius et Fanny, de Vladimir Cosma. No és gaire corrent.

Aquesta òpera de Cosma és magnífica. Era una òpera de creació, cosa que no passa gaire sovint en aquest món. El cast era magnífic. La música és molt bona. A més, m'encanta el tema. És una obra que vaig veure durant tota la meva infantesa. Em sento molt a prop de l'univers de Marcel Pagnol, el dramaturg... Cosma, a més, sap trobar l'ambient perfecte per a les obres populars.

Com pot ajudar un cantant cèlebre a l'òpera contemporània?

És molt difícil fer òpera contemporània. No hi ha cap model possible, i s'ha de treballar molt. L'únic que cal és creure-hi. I molt. Si no, no funciona.

En aquests moments de crisi profunda a Europa, com es pot defensar l'òpera dels que diuen que és un luxe massa car?

L'òpera no ha estat mai tan popular com avui dia. Hi ha manifestacions operístiques a tot el món, festivals que neixen cada dia, retransmissions en directe als cinemes, els DVD, el YouTube. L'òpera és molt viva. Mai no hi ha hagut tants tenors com avui. L'entusiasme dels joves que volen cantar òpera és increïble.