Risc o eina educativa: debat obert sobre els mòbils a les aules

BarcelonaUn alumne de batxillerat fa una fotografia a una professora durant una classe. Després, la penja a Instagram i, en els comentaris, alguns companys es mofen d’ella. La mestra se n’assabenta i tot acaba derivant en un càstig exemplar als responsables. Episodis com aquest, que ha tingut lloc aquest any a l’institut XXV Olimpíada de Barcelona, posen de manifest certs riscos de l’ús del telèfon als centres educatius i fan que estigui en permanent debat a la comunitat educativa la necessitat de permetre o prohibir, i fins a quin punt, els aparells electrònics durant la classe i dins dels centres.

A França, el president Macron ho té molt clar: la setmana passada va aconseguir els vots de l’Assemblea Nacional per prohibir l’ús de telèfons als centres educatius, tot i que els permet autonomia per aplicar-hi excepcions. A Catalunya, el consens camina en el sentit contrari: el nou equip del conseller d’Educació Josep Bargalló està “radicalment en contra” de la prohibició, informen fonts de la conselleria. La Generalitat permet que els centres ho regulin. L’any 2015, el consell escolar va fer unes recomanacions, encara vigents, per tal que els centres donin pautes clares i siguin dialogants i evolutius en l’aplicació de les regles.

Però, fins i tot quan les normes són clares als centres, la seva aplicació és variable i depèn de cada professor. “A partir del que va passar amb aquella professora, es van posar cartells dient que estava prohibit l’ús de mòbils a classe”, explica el professor de llengua i literatura a ESO i batxillerat del centre XXV Olimpíada, en referència a l’anècdota explicada al primer paràgraf. “Però, tot i així, els fan servir i també són el principal instrument de còpia”, prossegueix. Però també és una eina: “Aquest any cap alumne ha comprat els llibres i llegeixen El Quixot al mòbil, és molt trist”, diu irònicament.

“Si els hagués de renyar cada cop que el fan servir, em tornaria boig”, explica en Martí, tot i que no s’ha trobat amb cap alumne que es passi tota l’hora de classe fent servir el mòbil. També, diu, fotografien calendaris d’exàmens. Ell és partidari de penalitzar-ne l’ús només als exàmens.

Els punts de vista intermedis són els que predominen en la comunitat educativa, però els matisos generen discrepàncies. “És un debat molt viu al claustre. Al centre on treballo no se’n permet l’ús en tot l’entorn del centre. La norma no es compleix, però en general l’alumnat, quan se l’avisa, deixa de fer-lo servir”, explica l’Antonio Luengo, professor de llengua del centre públic Jaume Mimo de Cerdanyola del Vallès. “Cada any diuen que s’ha de revisar la normativa”, diu. “Si em demanen llegir textos al mòbil o fer servir apps d’ortografia, els deixo”.

Una vegada un nen del centre on treballa l’Antonio es va barallar i va enviar una foto d’una ferida que li van fer als seus pares, que van anar a l’institut a demanar explicacions abans que els professors ni tan sols sabessin què havia passat. Però aquests riscos no el fan estar contra l’ús del mòbil: “Els prohibeixes una eina que tenim la responsabilitat d’ensenyar a fer servir perquè fora de classe la tindran. Prohibint el mòbil, més que treure’l d’escena, fas que sigui una font de conflicte”, afegeix l’Antonio, que explica que altres centres concertats on ha treballat són més restrictius: “Te’ls feien guardar a l’armariet i, fins i tot, als qui el duien visible els hi podien requisar durant 24 hores i la família l’havia d’anar a recuperar”.

Ni prohibir ni permetre

Que existeixin riscos en l’ús del mòbil fa que el president de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín, reconegui que “no és estrany que alguns intentin prohibir-los”. Des d’aquesta associació del món educatiu i la recerca reconeixen que “hi ha un gran problema que estressa els mestres i les escoles”.

“Per als que fan lliçons magistrals, el mòbil és una bomba de rellotgeria perquè genera problemes de distracció i desatenció”. Però creuen que més aviat el que es tracta és de “saber domesticar i controlar el mòbil i no que el mòbil domini els alumnes”. Les normes de civisme mòbil, afirma, “ens calen a tots i no només als alumnes”.

Un semàfor per regular quan es pot fer servir el mòbil, quan no i quan amb moderació és una de les solucions creatives que alguns centres han adoptat per regular l’ús dels aparells, explica Palacín. “La meva recomanació és: si estàs desesperat, prohibeix-lo, però recorda que el futur no va d’això i que l’escola va d’educar”, afegeix.

El psicòleg de la UOC José Ramon Ubieto, autor del llibre Niñ@s Híper, creu que “ni la prohibició ni deixar fer tenen gaire sentit”, ja que “és molt difícil demanar una autoregulació d’aquesta pulsió de mirar el mòbil, mirar-se a la pantalla, etc.”, així que es mostra partidari, sobretot, que dins els centres hi hagi certs moments offline per alleujar la dependència.

Si amb la regulació dels mòbils a les escoles estem en un estadi inicial, més embrionari és el seu ús com a eina pedagògica. El responsable de polítiques educatives i tecnologia de la Unesco, Valtencir M. Mendes, reflexiona: “No es tracta que les editorials reprodueixin el món analògic, sinó d’anar cap a l’aprenentatge personalitzat i motivador”.“Amb la geolocalització, si visitem unes runes romanes, per exemple, una app adequada ens permet fer les preguntes adequades”, afegeix, i apunta a un futur en què la intel·ligència artificial entrarà als instituts i ajudarà a “lluitar contra l’abandonament escolar”. Alguns, però, aquesta realitat només la volen veure en ficcions i sèries com Black Mirror.

Valtencir M. Mendes

José Ramón Ubieto

Toni Martí