La Ricarda, el tresor natural amenaçat per l’ampliació del Prat

El Prat de LlobregatHectàrees d’espessos canyissars, pinedes i una frondosa vegetació litoral que amaguen una llacuna i que s'estenen fins a tocar del mar. El mosaic verd de la Ricarda, un espai natural protegit al delta del Llobregat, sobreviu miraculosament ben conservat en un enclavament on semblaria que tot li és hostil: la pressió de milions de persones i d’infraestructures viàries, l’activitat del port de Barcelona en un flanc i, a l’altre, i ben a tocar, l’aeroport del Prat, que ara vol tornar a créixer envaint el seu espai d’aiguamolls.

La polèmica ampliació de la tercera pista que proposa Aena amenaça amb “la destrucció total” del sistema d’espècies vegetals i animals que hi viuen permanentment o a temporades, com els ocells migratoris, adverteix Narcís Prat, professor emèrit d’ecologia de la UB i expert en sistemes aquàtics. L’opció que ha posat sobre la taula el gestor aeroportuari per compensar la pèrdua de biodiversitat, que pretén generar altres espais protegits a la zona, és un objectiu irrealitzable als ulls dels científics. “Tot això no es pot reproduir, podem fer coses semblants, però no una Ricarda”, insisteix.

"No es pot reproduir un espai viu de tres segles d'antiguitat. Podem fer llacunes noves, però els valors naturals madurs no hi seran", afegeix Maria José Albaladejo, la gerent del Consorci del Delta del Llobregat. Alerta que una estocada en aquest indret, un dels més verges i consolidats a nivell d’hàbitats, pot ser fatal per a tot el conjunt del delta.

Encara couen entre els científics algunes de les consideracions que han sentit els últims dies, com que es tracta d’una llacuna artificial o d’una bassa on hi viuen ànecs. “Qui digui això, és que senzillament, és un ignorant”, ha deixat anar Prat. La singularitat del paratge, ric en biodiversitat i amb algunes espècies que només es troben aquí, es basa en un equilibri entre l’aigua dolça –de la pluja i del freàtic– i la salada que entra des del mar. Això fa que als diferents extrems de la llacuna s’hi trobin espècies totalment diferents en funció del grau de salinitat, descriu l’ecòleg. “Aquesta és la gràcia i la complexitat de l’ecosistema”, afegeix.

“El debat fins ara està sent interessadament simplista, i s'estan obviant els serveis ambientals d’aquest paratge”, corrobora Joan Pino, doctor en biologia i director del CREAF. La Ricarda, reivindica, té un paper important en la regulació hídrica (ofereix zones d’evacuació perquè en cas de grans inundacions l’aigua arribi al mar) però també proveeix molts municipis d'aigua per al consum domèstic, i el covid-19 ha certificat que és un espai de lleure per a milions de persones a la zona.

Prat assenyala que les propostes de les administracions envers la Ricarda haurien d’anar, de fet, en sentit contrari, és a dir, cap a augmentar una protecció que “ningú s’ha pres seriosament”. Aquest espai ja va quedar tocat amb l’anterior ampliació del Prat, que obligava a fer unes compensacions mediambientals que la Comissió Europea ha hagut de reclamar perquè encara estan pendents. Recordant l'ecòleg català Ramon Margalef, que va conèixer i estudiar l’indret, Prat assegura que per salvar la Ricarda cal garantir l’arribada d’aigua dolça a la llacuna: “Una pista ha d’estar sempre seca i això vol dir mantenir el nivell de les aigües subterrànies baix. Això fa que hi hagi més risc de salinització dels pous, perquè quan el nivell del freàtic és baix, l'aigua del mar hi entra més fàcilment i això pot ser el final del sistema".

Al cor de la Ricarda encara hi ha un altre tresor amagat, la Casa Gomis, un referent arquitectònic encarregat per la família Bertrand Gomis a l'arquitecte Antoni Bonet, que avui s'ha convertit en un referent de l'arquitectura racionalista a Catalunya. Els descendents de la família encara avui propietària de la finca veuen amb perplexitat els plans que poden comprometre també el futur de la casa, inhabitada però oberta a visitants i experts. La també coneguda com a Casa de Vidre, declarada bé cultural d'interès nacional recentment per la Generalitat, "no s'entén sense el territori a la qual està lligada", reivindica Marita Gomis, una de les copropietàries de la finca de la Ricarda. Si l'ampliació de la tercera pista va endavant, el seu futur és més que fosc: "Passaria a tenir uns escassos 300 metres. Si ara ja no és habitable pel soroll dels avions que la sobrevolen cada pocs minuts, llavors serà també més inaccessible", assegura. L’arquitecte Jordi Roig, que es cuida de la seva conservació, encara va més enllà: “L’ampliació el Prat convertirà la Casa Gomis en un cadàver”.