La revolta de les escombres

ValènciaDes de les cinc de la tarda s’hi acostaven centenars de manifestants vinguts dels municipis de l’Horta Sud, la comarca valenciana més perjudicada per la DANA, que ha deixat més de 200 víctimes mortals. Anaven cap a la plaça de l’Ajuntament de València, on a les 18 hores hi havia convocada la manifestació sota el lema “Mazón dimissió”. Al cor de la ciutat no paraven d’arribar rius de gent. Molts venien amb les escombres, les botes i les motxilles enfangades, altres amb bicicletes arrebossades de fang. Esgotats, després d’un dia més de feina ajudant els veïns que ho han perdut tot o quasi tot, se sumaven als milers de ciutadans de València i altres pobles. 

A les 17.30 rius de gent recorrien les artèries del Cap i Casal en direcció cap a l’Ajuntament. A les 17.50 el centre de la ciutat era una bassa de colors: banderes i pancartes casolanes de tota mena. La plaça s’omplia i continuava arribant gent de tots els carrers que hi desemboquen. Hi regnava encara una mica de silenci i molta expectació. Era el silenci que havien demanat les entitats que convocaven la manifestació d’ahir nit a València. Un silenci en senyal de dol.

Tanmateix, resultava molt difícil contenir la indignació i el dolor. I amb crits o sense, milers de valencians, 130.000 segons la Delegació del govern espanyol, van recórrer anit la ciutat per demanar la dimissió del president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. Passats dos quarts de vuit de la tarda i sota el lema “Mazón dimissió”, la capçalera de la manifestació –que caminava en silenci, acompanyada només pel redoblament dels tabals i la música de les dolçaines, avui gens festiva– va arribar a les portes del Palau de la Generalitat Valenciana. Allà els esperava més gent, les forces de seguretat, molts periodistes, i per terra, botes, sabatilles i roba enfangada, una escombra, símbol de la lluita solidària d’aquests dies, una samarreta vermella pintada amb “el poble salva el poble” i un tros de cartró amb “Mazón, cap remordiment?” 

Representants de la cultura i de nombroses entitats, entre elles, Acció Cultural del País Valencià, de sindicats, i de diversos col·lectius i plataformes cíviques i polítiques, juntament amb milers de ciutadans, van caminar anit per València silenciosament i en senyal de dol. Els aplaudiments omplien les voreres de la ciutat. Centenars de senyeres amb llaços negres i pancartes. 

Tanta gent, que a les vuit de la nit la plaça de l’Ajuntament encara estava plena de gom a gom i moltes persones encara no havien començat a caminar. 

Poques vegades s’ajunta a València tanta diversitat en una manifestació: tothom hi mostrava indignació i demanava justícia davant una omissió que ha resultat criminal, un avís d’emergència que va arribar tard: “Quan avisaven ja s’ofegaven”, cridaven alguns manifestants. Anit la barreja va ser gran, la crida urgent i la resposta massiva. Convocaven els morts, convocava la indignació: “No estem tots, falta la gent que heu ofegat” o “Ací falta gent que no ha pogut vindre”.

"President a Picassent"

A València anit es cridava clar i net: “President a Picassent”, referint-se a la presó valenciana, i es feia escoltar un sentiment d’indignació i abandonament: “Al poble valencià ens han abandonat”. A mesura que arribava més i més gent, era difícil mantenir el silenci, i tot i que la marxa va transcórrer majorment amb un to solemne i de dol, no van faltar les traques a la porta de l’Ajuntament ni alguns crits desbocats. 

Demà, després demà, i més enllà, molts dels manifestants tornaran als pobles de l’Horta Sud a ajudar en les tasques de neteja i reconstrucció: “el poble salva el poble”, deien molts manifestants, i sortirà el sol en aquest País Valencià on la pluja no sap ploure, com cantava Raimon. I és que el 29 d’octubre, mentre tots miraven al cel, neguitosos i pendents de la pluja, que en molts pobles ni va arribar a caure, el riu Magre, els barrancs i la rambla del Poio vessaven aigua i ho escombraven tot.