Reviure una papallona extingida fa 80 anys

BarcelonaUn nombre elevadíssim d’insectes són essencials per a la supervivència de multitud d’hàbitats o paisatges naturals. Ho són bàsicament per les funcions ecològiques de què es fan càrrec a les cadenes tròfiques, en la transformació de la matèria viva i, tant o més important, facilitant la pol·linització. Aquí cal incloure des d’una pastura a un conreu. Abelles i papallones en són protagonistes principals. Però les dues espècies estan en declivi a tot el planeta. Catalunya, per exemple, ha perdut un 44% de les poblacions de papallones en les últimes dues dècades, segons l'índex de planeta viu (LPI), que s'actualitza cada dos anys. La seva potencial extinció és una amenaça per a l’equilibri ecològic. Ara investigadors catalans han aconseguit desxifrar el genoma d’una papallona icònica extingida fa només 80 anys. Hi han trobat senyals que ja advertien del seu risc d’extinció i que ara obren la porta a recuperar-la. Els resultats es publiquen a la revista eLife.

"No s’havia fet mai el genoma d’un insecte extingit", diu Carles Lalueza-Fox, investigador de l’Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona i coautor juntament amb Roger Vila -del mateix centre- de l’article publicat. Els científics han treballat amb cinc exemplars de papallona xerces blava (Glaucopsyche xerces) cedits per l’Smithsonian Institution a Washington. Les mostres estan datades entre 1921 i 1922 i d’un dels exemplars ha estat impossible recuperar-ne ADN. Aquesta papallona es considera extingida des del 1941, l'últim any en què se'n va documentar un albirament.

"Els patrons de baixa diversitat que hem trobat podrien ser útils per traçar altres insectes en risc d’extinció", raona l’investigador. Segons la seva opinió, els patrons podrien ser indicatius d’una espècie en declivi des de fa uns 75.000 anys. La seva localització geogràfica en una zona molt limitada, gairebé aïllada prop de l’àrea de San Francisco, a Califòrnia, va tenir molt a veure amb l’inici del declivi. Els patrons de baixa diversitat també es troben en altres espècies en perill d’extinció o algunes de ja extingides en què, quan la població és molt baixa durant molt de temps, van acumulant mutacions deletèries, fragments de cromosomes sense diversitat genètica. "Els animals es van creuant amb els cada vegada menys individus que queden", explica Lalueza-Fox. En general, es tracta de mutacions desfavorables que dificulten la viabilitat dels individus. En poblacions grans, aquests individus no sobreviuen. "En poblacions petites sobreviuen i t’acabes reproduint amb qui hi hagi", cosa que incrementa l’acumulació de mutacions negatives. Aquest mecanisme endogàmic és palès quan queden pocs exemplars d’una espècie, com s’ha vist amb el genoma del linx ibèric.

Canvis climàtics locals o l’existència de barreres naturals o artificials, com ara una carretera, propicien el que es coneix com l'efecte illa, que acaba restringint dràsticament la diversitat genètica i dificulta la capacitat d’adaptació a noves condicions climàtiques o a canvis en els hàbitats. "És molt probable que aquestes papallones quedessin encerclades en una àrea de dunes amb poques flors de què alimentar-se i que la urbanització de San Francisco les acabés de rematar", especula.

Monitoritzar el perill d'extinció

Els senyals trobats en el genoma de la papallona podrien ajudar a monitoritzar el perill d’extinció d’altres insectes, amb un especial interès pels pol·linitzadors pel seu paper important en la preproducció vegetal. Aquesta mena d’estudis poden incentivar plans de conservació a diferents escales, d’una banda, o implementar el que ara es coneix com a "desextinció", una pràctica que cada vegada té més sentit amb la generalització de les tècniques CRISPR d’edició genètica. Ja hi ha iniciatives en marxa en aquest sentit. La del mamut és la més coneguda. I a totes les llistes de candidats potencials hi apareix la xerces blava pel seu caràcter icònic, perquè als Estats Units es considera la primera espècie extingida per la pressió humana en temps històrics moderns.

L'investigador no descarta aquesta possibilitat de fer-la ressorgir amb unes condicions determinades. "Una mare subrogada pròxima genèticament pot fer una posta de milers d’ous i els exemplars que en poguessin sortir viurien en una àrea molt delimitada que ja està en fase de restauració ecològica", explica. L’ecosistema que es trobarien és molt semblant al que existia quan van desaparèixer, cosa que n'afavoriria la reintroducció i genèticament podria "ser factible", considera el científic. La modificació estimada d’uns 200 gens amb tècniques CRISPR ho podria fer possible per la gran semblança genètica de la papallona emparentada més pròxima, la blavada argentada. les dues espècies van divergir "fa només" entre 1 i 2 milions d’anys.