Nit de Sant Joan sense jeure a la platja

Barcelona"Mira't bé com està el barri avui perquè no el tornaràs a veure així mai més". El Chema ho té claríssim. La pandèmia ha sigut un mal tràngol però li ha donat una treva a la Barceloneta que els veïns han agraït malgrat els motius de tot plegat. Sonen petards a la plaça del Poeta Boscà. Un pare gestiona la bossa dels explosius amb disciplina i tres nens fan torns per als espetecs. Pocs turistes, en efecte, i molts visitants d'altres barris de la ciutat. Terrasses plenes i músiques que s'encreuen. "Avui tindrem més calma de l'habitual", relata la Carmen a dos agents cívics que expliquen a banyistes i passejants les normes que fan de la d'enguany una revetlla diferent a la Barceloneta. A les set la platja encara està molt concorreguda, la Guàrdia Urbana ja ha pres posicions i la Carmen no s'ha pogut estar d'apropar-se a la sorra. Viu al carrer Maestranza i té la mosca rondant-li pel nas. Ahir uns nens li van tirar un petard als peus del seu gos, que es va clavar un ensurt de campionat. Avui prendrà una mica de coca amb la seva veïna i anirà a dormir aviat aprofitant que hi haurà més calma que qualsevol nit de Sant Joan: "Pel meu carrer que no passi ningú, eh? Ja tinc el cubell d'aigua preparat per si a algun pesat se li acut venir a tocar-nos els nassos!"

Dos músics ambulants donen per acabat el dia i fiten la sorra abans de creuar la tanca per no tornar-hi a entrar. La tanca, sí: l'Ajuntament ha tancat tot el perímetre de la platja i a partir de les vuit demana a tothom que toqui el dos. Els del camió d'escombraries celebren que enllestiran ràpid i que s'estalviaran la comèdia de cada matí del 24 de juny. La comèdia dels que es pensen que fa gràcia deixar la platja plena de llaunes, bosses i desferres diverses. El Joan viu al carrer Maquinista i sempre, en algun moment del vespre o de la nit, li agrada apropar-se a la platja colonitzada. "Cada any és com si ens robessin la platja, i aquest any ja ens la roben del tot". La vida del veí de la Barceloneta és dura, ho sap tothom.

Una espècie de jeep de la Urbana patrulla per la sorra. Els passejants de turistes amb carretó espremen el temps que els queda dins del perímetre. "Sabeu que a les 20 h heu de marxar, oi?", pregunto a uns quants banyistes. Tots em diuen que sí. No se sap si resignats o emprenyats. Sempre hi ha aquell que veu la presència de l'autoritat com una molèstia, una nosa impositiva: "Ja són aquí els agents aquests dels co..."

A les 19.45 h ja no es pot travessar la tanca. Una senyora no acaba d'entendre la jugada. "¿Però si en surten set perquè no hi pot entrar un?" "Senyora, del que es tracta és que surti tothom". Un urbà amb bici ja avisa els que prenen el sol que han d'anar desallotjant. Un company seu fa el mateix al passeig. "Sí, sí, ja marxem". I tothom marxa a càmera lenta, s'ho prenen amb calma, amb parsimònia. Ningú té cap pressa. Com li agrada a la gent la platja! L'energia del sol, la gaubança de l'esbarjo, la necessitat orgànica de l'aigua, la migdiada sobre la sorra mentre et converteixes en un pollastre a l'ast, la festa i el jeure. El jeure immortal, sí. L'art de descansar, de la gresca, de la guitarra, de pensar amb saltar la foguera per espantar tots els dimonis.