Marco Inzitari: “Les residències s’han de repensar i han de ser més semblants al domicili”

El doctor Marco Inzitari (Florència, 1976) fa quinze anys que es va establir a Catalunya. Pare de tres filles, els seus pares són a Itàlia i tenen bona salut. Ell, aquí, té cura de la gent gran com a director d’Atenció Integrada i Recerca del Parc Sanitari Pere Virgili, com a cap del Grup de Recerca en Envelliment del Vall d’Hebron Institut de Recerca i, més teòricament, com a professor de ciències de la salut de la UOC. Ara impulsa el BALL, el Barcelona Aging Collaboratory, que mira de repensar-ho tot posant, sempre, la gent gran com a protagonista de les decisions. Tant de bo que arribin a conclusions efectives i viables. Ens hi juguem el futur, personal i col·lectiu, abans de canviar de barri. 

El poeta Francesc Garriga va escriure: “Havíem estat peces d’antiquari, avui som trastos vells, els vells”. Ho són?

— Evidentment que no. Però és cert que encara hi ha un cert estigma cap a la vellesa, com una part de la vida menys important, de menys valor, per a una part de la societat. En canvi, atès que cada vegada vivim i viurem més, tot això s’ha de repensar. Sobretot, cal repensar-ho amb les persones grans, que ens poden dir què poden donar a la societat, que és moltíssim, i quin paper actiu hi poden tenir.

Qui és vell? 

— Dir una edat és molt complicat. Segons les definicions oficials, encara es parla de les persones de 65 anys en amunt. Avui, dir un tall d’edat cronològica té poc significat. De fet, ara sempre es parla d’edat biològica, que és diferent de l’edat cronològica, és a dir, de com ens trobem des del punt de vista físic o cognitiu. I això pot variar molt. 

L’envelliment a Catalunya continua desbocat, al doble del nivell mundial. Es diu que l’any 2050 una de cada tres persones tindrà més de 65 anys.

— I també hi haurà entre un 12% i un 15% de gent que tindrà més de 85 anys. Catalunya és un país molt longeu. Això és un fet molt positiu. Pensem que al principi del segle XX, l’esperança de vida a Espanya era d’uns 30 i pocs anys. Avui arribem gairebé als 86 anys en dones. 

Però té una paradoxa: com més augmenta l’esperança de vida, més problemes tenim.

— Sí, hi ha una part de vida, l’últim tram, en què els problemes de salut, les malalties cròniques, la discapacitat i la dependència de terceres persones és més freqüent. Però, d’altra banda, cada vegada hi ha més exemples de gent que es fa molt gran amb molt bona salut i amb plenitud. La senyora més longeva del món ara és catalana.

I quan li vam preguntar quin era el secret per haver arribat als 116 anys, ens va dir: “Haver-me allunyat de les persones tòxiques”. És un bon consell? 

— Exactament. Fa uns anys em vaig divertir buscant què havien dit en entrevistes les persones més longeves del món. És poc científic, molt anecdòtic, però al final la ciència i les persones expliquen exactament el mateix. Hi havia diversos italians, un japonès, un jamaicà... Parlaven de fer activitat física, de treballar al camp com a activitat ocupacional, de molts temes nutricionals, menjar verdura o sushi i abstinència d’hàbits tòxics, com no beure alcohol i no fumar. Alguns aportaven temes espirituals. Fins i tot una senyora italiana havia dit que la millor decisió de la seva vida havia estat separar-se d’un marit maltractador en una època en què separar-se estava molt mal vist. Va una mica en la direcció del que diu aquesta senyora d’allunyar-se de les persones tòxiques. 

¿El problema no és tant l’edat com el grau de dependència?

— Segurament. La pretensió i el somni dels que estudiem l’envelliment no seria tant allargar indefinidament la vida, sinó fer que les malalties o els factors que ens impedeixen viure en plenitud el nostre projecte vital no es manifestin. 

L’índex de dependència de la gent gran avui a Catalunya és del 29%. L’any 2040 es preveu arribar al 44%. Per què aquest salt tan gran? Perquè hi haurà molta gent més gran? 

— Aquesta és la idea. Com que la gent viu més, les persones amb dependència o malalties augmentaran. Per exemple, això està molt vist en les demències, amb problemes cognitius. Sembla que amb estils de vida més saludables en l’àmbit de grans poblacions es redueix una mica el risc individual de patir demència. Però quan ho agafem en conjunt, el nombre de les persones que envelleixen és tan gran, que el percentatge de persones a escala de població que tindran problemes com una demència s’anirà magnificant.

Cada 12 minuts a Espanya mor una persona amb dependència sense haver arribat a rebre l’ajuda, perquè hi ha 350.000 persones que estan esperant que se’ls digui si són dependents. És una vergonya o és una injustícia?

— El sistema no funciona, és evident. El tema és la lentitud i la burocràcia que comporta la valoració i sobretot la prestació de l’ajuda, perquè de vegades es triga amb tots els passos perquè la persona després tingui l'ajuda corresponent. Davant la magnitud del problema o de l’oportunitat d’una societat que envelleix, tot això s’ha de repensar.

Es triguen 344 dies de mitjana entre que et valoren i que et diuen que ets dependent. És tan difícil d’arreglar?

— Des d’un punt de vista de desburocratitzar l’atenció i la valoració i l’assignació del grau de dependència, segurament es pot agilitzar, però sobretot s’ha de repensar què podem donar a canvi. Això és el que és important.

Què et preocupa més, les malalties cròniques, la dependència o que arribat un moment no hi haurà prou cuidadors per a tota la gent gran?

— Una mica tot això. Una cosa va amb l’altra. Evidentment, les persones grans necessitaran algú que les cuidi i també és important que les persones mateixes decideixin com volen ser cuidades. Segurament, el tema dels cuidadors és un problema absolutament actual. Molt sovint els cuidadors professionals són persones immigrants i que també, com les persones grans, estan molt poc dignificades, perquè estan poc formades i poc reconegudes a escala social i salarial. Tot això ho haurem de redignificar, perquè és una professió capital.

A Catalunya hi ha més de 300.000 persones de més de 65 anys que viuen soles. La solitud és un problema?

— És un problema quan la persona ho percep com un problema. Sabem que la solitud i la falta de relacions socials és un determinant de mala salut. Hi ha persones que estan bé soles, entre cometes, i mantenen certa vida i certes relacions, i hi ha moltes persones que es queden a casa sense voler i per a elles és un problema. En aquest cas, que siguin a casa, però d’alguna manera connectades, seria la primera cosa que hauríem de fer. I, segon, si no poden estar-se a casa i han d’anar a una residència, ha de ser en les millors condicions possibles. 

Les residències són un aparcament d'avis? Els estem apartant de la societat?

— És un aparcament si les coses no es fan bé. Jo defenso ser a casa el màxim de temps possible, és el que ens diuen que volen les persones grans quan els ho preguntem. I penso que la majoria de nosaltres ho voldrem, també. Segurament s’ha de fer tot el possible des del punt de vista sanitari i social, posant-hi els recursos perquè si una persona vol ho pugui fer, però és veritat que tampoc desapareixeran les residències. Les residències potser sí que han d’existir, però s’han de repensar potser com a nuclis més petits, més semblants al domicili. Fins i tot de vegades hi ha gent que diu: “Si les residències fossin diferents de com són ara, sí que em plantejaria anar-hi, si em quedo sol”. 

A la conversa has utilitzat algunes vegades el verb repensar. Això és el que feu al projecte BALL. Què és, el BALL?  

— El BALL és un acrònim del Barcelona Aging Collaboratory. També ens agrada que vulgui suggerir ballar, perquè justament és una plataforma de col·laboració, un ecosistema amb diferents actors, tots implicats amb la vellesa o l’envelliment. BALL és una plataforma perquè les persones grans siguin al centre i puguin opinar sobre com volen els nous serveis o els nous productes. Podrien ser serveis d’atenció sanitària, serveis d’atenció integrada sanitària i social o dispositius socials i productes, podrien ser fins i tot aplicacions o temes de robòtica en què participin des del principi opinant sobre les seves necessitats, les solucions possibles i codissenyant o cocreant aquests productes. 

A través de BALL he vist que teniu un robot per donar el menjar als discapacitats. Els robots ens han de salvar?

— Bé, aquí hi ha un debat molt interessant. Per a nosaltres és molt ric tenir a la mateixa plataforma, el BALL, tant els investigadors de l’Institut de Robòtica i Informàtica Industrial, que tenen l’objectiu de fer robots adaptats a les necessitats de les persones grans, com la representació dels usuaris, que és FATEC. I al principi els usuaris eren molt reticents als robots: “No volem robots que ens donin el menjar, volem que ens el doni un fill o un familiar”. 

I vosaltres què hi dèieu?

— Els mateixos proveïdors com nosaltres els dèiem que, segons com es plantegin, els robots sí que poden ser una ajuda, per exemple, per alliberar el temps d’un cuidador, d’un familiar, d’un fill, perquè estigui més present i tingui una relació de més qualitat amb les persones grans. Llavors, els robots ens salvaran? Probablement no, però poden ser una bona eina d’ajuda als humans perquè cadascú faci millor el seu paper. 

Quines altres solucions tecnològiques es poden aportar a la vellesa?

— Per exemple, estem desenvolupant una aplicació digital per ajudar a prescriure amb més precisió l’exercici físic, que és un dels grans ingredients per a un envelliment sa. En sabem molt poc. Els sanitaris sempre ens hem format per prescriure medicaments i sabem molt bé la dosi i com ajustar-la, però amb l’exercici físic donem recomanacions genèriques. Si volem afinar més, hi pot haver una aplicació digital que ens ajudi. Pot haver-hi intel·ligència artificial que ens ajudi a preveure millor com evolucionen certs grups de població i a prendre decisions. O temes de realitat virtual per fer que les persones siguin més actives en termes cognitius des del punt de vista lúdic.

Quina és la gran lliçó, en gestió de la vellesa, dels tres anys de pandèmia?

N’hem après moltes coses. Al final, i no parlo específicament de Catalunya, sí que les persones grans han estat una mica maltractades, pel virus i per la consideració social que se n’ha fet. Hem d’evitar les actituds edatistes, o sigui, de discriminació per edat.

QÜESTIONARI HALSMAN

El banc del “si no fos”, cada vegada estarà més ple?

Tenir una residència, d’aquí vint anys, serà un gran negoci?

Hi ha discriminació per motius d’edat?

Els primers quaranta anys ens donen el text, els quaranta següents el comentari?