“Per rescatar les víctimes havíem de travessar la línia de foc”

BarcelonaVa arribar a una Rambla sembrada de víctimes esteses a terra i “no podia fer res”. La “impotència” dels primers minuts -pocs-és una de les coses que més recorda el caporal dels Bombers de Barcelona Sergi Martínez. El 17 d’agost de l’any passat a la tarda estava de guàrdia al parc de Montjuïc, i d’allà van sortir els dos primers camions del cos que van intervenir en la tragèdia. El parc és tan a prop de la Rambla que quan hi van arribar només hi havia policia -encara no hi havia cap ambulància- i el desconcert i el terror s’havien apoderat del passeig.

Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana intentaven crear una zona segura, perquè creien que hi havia un franctirador al carrer Hospital. La furgoneta amb què el terrorista Younes Abouyaaqoub havia envestit els vianants estava abandonada al mosaic de Joan Miró, i allà començava “la línia de foc”. “La policia no ens deixava travessar la frontera que marcava el carrer Hospital perquè podia haver-hi trets, però les víctimes eren més amunt. Quan van arribar les ambulàncies, vam començar a travessar corrent la línia de foc per rescatar-les i agrupar-les en un punt mèdic avançat que vam improvisar amb taules d’una floristeria. Havíem de classificar les víctimes, és clau en grans tragèdies”.

“Vam tenir sort d’haver fet la formació d’accidents de múltiples víctimes uns mesos abans. Ara penso que no devia ser casual que els responsables del cos triessin aquest curs, perquè estàvem a nivell quatre sobre cinc de l’alerta antiterrorista. Ens havien preparat i aquell dia vam saber què havíem de fer”, assegura.

Una de les normes en aquests casos és fer el cor fort. Han de tenir sang freda per saber quines víctimes s’han de prioritzar i “etiquetar-les” amb colors: verd (ferits que poden caminar), groc (menys greus), vermell (greus) i negre (morts). I també s’ha de mirar d’apartar gent amb bones intencions que vol ajudar però que pot fer nosa. De tota manera, aquesta vegada la realitat els havia passat per sobre: aviat van descobrir que hi havia víctimes greus en bars i botigues del voltant. “No podien caminar, com havien arribat allà? I llavors vam saber que cambrers i dependents, abans que arribéssim nosaltres, se’ls havien endut per instint protector”, explica.

El silenci que el va remoure

Mentre passava tot això, la professionalitat d’un bomber de 40 anys que en fa 15 que s’hi dedica va ser el seu escut. Però quan va caure la nit es va enfonsar. “Vam tornar a pujar la Rambla per portar focus per a la policia científica dels Mossos i recollir material nostre que havia quedat dispers. El silenci era sepulcral, la Rambla estava deserta de vianants, ja s’havien endut els ferits i només quedaven les víctimes mortals a terra, tapades. Llavors vaig tenir l’impacte emocional, que em va durar dies”, confessa. I no pot evitar que se li esquerdi la veu.