“La repressió feixista va ser molt més ferotge contra les dones”

El llibre neix de la tesi doctoral de Bartomeu Garí (Porreres, 1965), i resulta exhaustiu respecte als fets, els mètodes, els llocs i, sobretot, les víctimes i els botxins de la Guerra Civil a Mallorca. L’historiador presenta La repressió feixista a Mallorca durant la Guerra Civil i la postguerra (1939-1945), editat per Lleonard Muntaner, primer a Porreres, diumenge, i l’endemà a Palma.

Afirmeu que les Balears són, en termes proporcionals, el territori de l’Estat on s’han publicat més estudis sobre aquest període. Què aporta de nou el vostre treball?

No hi havia un estudi complet del que va passar, i sí molts de parcials o locals. Però la novetat també és emfatitzar que va ser una repressió planificada. És important conèixer l’estratègia dels militars colpistes per enderrocar la democràcia republicana i accedir al poder. Dirigits pel general Mola, planifiquen un sistema repressor que s’aplicà a Mallorca, a Barcelona, a Bilbao o a Andalusia, amb diferents resultats, perquè aquí triomfà tot d’una. Engeguen modalitats repressives segons el moment de la guerra: en la fase inicial, de repressió exemplaritzant, volien donar a conèixer què els passaria a totes les persones compromeses amb la República. Després, s’exercí la repressió de manera encoberta. Per acabar, en l’etapa següent, s’institucionalitzà. Les instruccions eren clares.

Quines van ser aquestes instruccions?

Les normes del 25 de maig del 1936 per a la repressió planificada varen ser, sobretot, tres. Primer, aconseguir els centres de poder. Segon, entrar a les seus dels partits i sindicats i requisar la documentació que els donaria els llistats de persones. És a partir d’aquest moment que s’inicien les detencions, segrests i assassinats. I la darrera, destituir batles, regidors i funcionaris i substituir-los per personal del règim imposat.

Dediqueu un capítol a les xifres d’assassinats i als llocs concrets. Quins són els vostres càlculs?

Fins ara es parlava d’entre 2.000 i 2.300 persones assassinades. Segons els estudis realitzats, serien unes 1.800, 1.400 de les quals estan identificades i unes 400 per identificar. D’aquestes 1.800, un miler ho varen ser entre el 16 d’agost (desembarcament de Bayo) i el 4 de setembre, és a dir, en el que Bartomeu Ferrer anomenà els “vint dies de guerra”. Si haguessin continuat amb el nivell d’eliminació d’aquells dies, no hauria quedat ningú. Dedic un capítol a les 31 dones assassinades, perquè la repressió feixista va ser molt més ferotge amb les dones que amb els homes, pels abusos sexuals, violacions i tortures a què estaven sotmeses.

Però les víctimes són moltíssimes més.

A més de les persones eliminades, hem de comptar que hi va haver entre 5.000 i 6.000 empresonats. També hi hem d’afegir les famílies i tot el voltant. Altra vegada, abusos a les dones -si volien saber què li havia passat al marit-, l’adoctrinament dels fills, el control econòmic, la demonització de totes les víctimes... Als fills se’ls posava a l’expedient “fill de roig” i allò els condicionava la vida. La xifra va ser immensa i la repressió era social, econòmica, religiosa, ideològica, educativa i, fins i tot, en el control de les propietats.

Avui, amb la Llei de Memòria Històrica i el treball dels investigadors, es parla de les víctimes i poc dels botxins. Per què?

Costa molt de dir els noms dels botxins i de tots els implicats en aquelles matances i repressions. Costa perquè la justícia espanyola està plena d’hereus del franquisme i no ofereix garanties d’imparcialitat. Jo apunt clarament al paper de Lluís Sitjar, que encara té un camp de futbol al seu nom, perquè tenim demostrada la seva responsabilitat directa en les tretes de la presó i la posterior conducció dels presos, sobretot a Porreres, d’on era la seva dona i on hi havia una Falange potent i unes autoritats que hi combregaven.

Què espereu de la reobertura de la fossa de Porreres?

Les exhumacions ja fetes han recuperat 55 cossos, però s’han de continuar les dues línies de fossa, i davall el mur hi pot haver una trentena de persones més. Tots els testimonis orals assenyalen que s’hi podria trobar Aurora Picornell [política i sindicalista assassinada pels franquistes la nit de Reis del 1937, símbol de l’esquerra mallorquina].

Dieu que investigar la Guerra i el franquisme és difícil encara avui. En quin sentit?

L’accés a certes fonts, com els arxius de la Guàrdia Civil o de l’Església, és molt complicat. La Transició no va afrontar aquest tema amb valentia. Es va estendre un llençol per tapar el paper en la repressió de moltes persones de poder. Entre la República i el franquisme hi va haver un trencament. Entre la dictadura i la democràcia hi va haver la Transició, això ja ho diu tot. Els polítics avui tampoc no ho tenen clar i permeten que es cridi “Visca Franco” en la seva exhumació o que es canti el Cara al sol. Els qui investigam aquest període som vists com una busca dins l’ull. Molestam.