Tornar a viure després de la presó

Barcelona / MartorellI ara què? “A viure tranquil·let, perquè no penso tornar a dins”, respon Mario Casterás, que és per primer cop en molts anys un home lliure. Carregat amb només dues bosses de plàstic, el 6 de gener del 2021 va sortir de Can Brians, l’última de les presons on ha anat sumant condemnes en dues tongades: una primera del 1980 al 1994 per una sèrie d’atracaments amb el seu germà, i una segona que va arrencar el 1996 per un intent d’assassinat que es va encadenar amb la de l’assassinat d’un altre pres. “M’he guanyat a pols tota la condemna, sense ni un dia de permís”, explica aquest lleidatà de 62 anys fent un cafè al centre de Barcelona. No va tenir cap permís perquè en els primers anys –detalla– la junta de tractament els hi denegava un a un i a la recta final va ser ell qui els rebutjava. “Total, per fer què?”

A fora no l’esperava ningú i tampoc tenia cap lloc on anar, ni tan sols per passar el cap de setmana de lliurança. L’últim cop que va ingressar en un centre penitenciari acabava de guanyar el PP de José María Aznar, la CiU de Jordi Pujol governava amb una majoria relativa en un Parlament de cinc partits i encara es comprava en pessetes. Però de tots els canvis socials amb què s’ha topat ja lliure, el que més ha impactat Casterás és l’omnipresència del mòbil i que “tothom vagi parlant o mirant la pantalla”. A ell el telèfon, diu, encara l’atabala i se n’ha buscat un només “per parlar”, però admet que s’ha sorprès tenint converses “com una persona normal pel carrer”. En general, diu, s'ha adaptat prou bé a les noves rutines i a la vida en llibertat gràcies a les arts marcials que practica com a exercici per a "cap i cos".

Com Casterás, hi ha centenars de reclusos –entre el 5% i el 10% del total de 7.800, segons Justícia– que no tenen domicili ni cap xarxa familiar o de confiança a qui recórrer quan gaudeixen de règim obert o de la llibertat definitiva. N'hi ha que ingressen a la presó ja sense cap referent, però també molts a qui la condemna els “trenca els lligams” i els desconnecta del seu nucli i de la feina, indica Rosa Maria Martínez Casado, responsable de Medi Obert i Serveis Socials de la conselleria, que explica que l’any passat el servei d’acompanyament en el procés de transició de la presó a la comunitat va atendre 141 reclusos considerats vulnerables i que voluntàriament havien sol·licitat aquesta ajuda. Per a les dones recluses –al voltant de 500– l'estratègia és diferent i, com els joves, disposen d'un circuit personalitzat, més adreçat a garantir-los recursos residencials i tallers laborals, atenent que sovint tenen fills a càrrec i les taxes de reincidència són molt més baixes que la dels homes.

Lliure però en solitari no és fàcil prémer la tecla de reinici de la vida. “Hem d’entendre que la presó és un punt i a part, i la comunitat tard o d’hora s’haurà de fer càrrec [de l’expres] com a ciutadà”, apunta Martínez, que sosté que els permisos i el règim obert serveixen, precisament, perquè els reclusos vagin reprenent l'escenari amb què es trobaran. La preparació comença els últims tres mesos de la condemna, quan es permet l'entrada de voluntaris als centres penitenciaris perquè tinguin els primers contactes amb el pres acollit al programa, i continua sis mesos més ja en llibertat amb el suport d'oenagés i els serveis socials del municipi on residirà, per buscar-li un lloc per viure o una prestació social. Pitjor ho tenen els que no tenen permís de residència i a qui els antecedents penals els exclouen de demanar la regularització administrativa, per als quals és complicadíssim sortir del cercle. Més sort ha tingut Casterás, que comparteix un pis que paga amb els 600 euros de la renda garantida de ciutadania i els estalvis de la feina a la presó. "Jo sempre he sigut molt estalviador", diu.

Una d’aquestes entitats és la Fundació Sant Antoni Abat, que des del 2020 gestiona una casa d’acollida a Martorell per a presos en règim obert i de permís, que va obrir el 2009 el carismàtic mossèn Josep Maria Fabró, capellà de Can Brians, amb una subvenció de Càritas i sobretot la dedicació dels voluntaris. Aquella manera de fer es va "professionalitzar" quan el 2020 hi va arribar la Fundació, que segueix els protocols regulats pel departament de Justícia, que obliguen a dur un control estricte de faltes i absències, ja que l’estada a la casa forma part del pla de treball i de vida de cada usuari, com explica Marta García, educadora social de la Fundació. Només l’any passat hi van passar 179 homes. “Quan se’ls rep se'ls informa de les regles bàsiques: no consumir drogues ni alcohol durant l’estada, no portar armes ni rebre visites, i mantenir l’habitació i els llocs comuns nets”, enumera Xavier Rubio, el voluntari encarregat de la primera acollida i de portar al dia la casa. “I, sobretot, a les 11 han de ser a casa, perquè es tanca la porta”, apunta el seu company Esteban Miguélez, que subratlla que si bé no actuen de policia sí que tracten de mantenir l’ordre i la convivència. García assenyala que l’incompliment del codi de conducta suposa automàticament una sanció a la presó i segurament perdre futurs permisos.

Aliè al que passa al seu voltant, Rafael Jiménez està atent a la televisió assegut en una butaca del menjador de la casa d’acollida. Als 81 anys compleix en aquest servei la meitat dels “molts anys” que li queden de condemna. Jiménez, que evita explicar què el va dur a la presó més enllà d’admetre un “error molt gran”, fa nou mesos que va arribar a Martorell directe de Brians i explica que valora haver recuperat espais d’intimitat i fins i tot temps per poder sortir a passejar o anar a un casal de gent gran. “A dins em trobava sol i aquí em cuiden”, diu.

És divendres al migdia i en un marge de 10 minuts truquen a la porta de la casa dos homes més que venen a passar el permís de cap de setmana. Saluden i de seguida pugen al pis on tenen les habitacions individuals per fer-se el llit, però rebutgen participar en aquest reportatge perquè –diuen– no volen posar en cap compromís els parents. Tots dos coincideixen a afirmar que se senten a gust en aquest espai i amb els plats que els prepara un altre resident fix. Durant els permisos, els voluntaris acompanyen els usuaris que ho necessiten a "fer la paperassa" de renovar el DNI o el carnet de conduir o al dentista.

Per al bon funcionament dels programes d'acompanyament és indispensable que voluntaris i reclusos sàpiguen mantenir una "distància òptima", en paraules de la responsable de la conselleria. Per això, els voluntaris reben una formació específica per saber tractar el pres i "que no el vegin com un monstre ni tampoc arribin a justificar-li els fets". Tots dos saben que "no hi ha secrets", insisteix Martínez, així que qualsevol incident haurà de ser traslladat a Serveis Penitenciaris en cas que el pres estigui en règim obert o de permís.

Quan el dia de Reis Mario Casterás va sortir de Can Brians, només l'esperava un treballador social de l’Obra Mercedària per portar-lo directament a una residència de Sant Feliu de Llobregat que acull temporalment els que ja tenen la carta de llibertat definitiva fins que no troben una alternativa més estable. Com en tantes altres sortides, no hi havia ningú de la seva família, i per motius personals tampoc hi era Roser Garcia, membre del voluntariat penitenciari de Justícia i Pau i el referent per a Casterás, però en aquest any de llibertat tots dos han mantingut contacte per telèfon i avui han quedat per dinar plegats a Barcelona i posar-se al dia. Expliquen que es van caure bé des del primer moment que es van veure a la presó per primer cop, i de seguida van establir una relació que qualifiquen d'amistat, malgrat que tots dos saben que estan en plans diferents i els contactes els fan a través del mòbil no personal de Garcia per "separar vida personal i voluntariat". 

Casterás diu de Roser Garcia que amb ella ha trobat l’ajuda emocional que no va trobar –o que va defugir– entre barrots, i la voluntària subratlla la “noblesa” de l’home i deixa clar que en cap cas el “jutja” ni el condemna pels delictes i la vida que ha dut. “La missió del voluntariat a les presons és donar confiança i autoestima, escoltant-los, fent un cafè o anant a caminar, però en cap cas ni els fem teràpia ni els aconsellem sobre què han de fer amb la seva vida”, continua Garcia, que signa amb altres tres companys Sortir de la presó: una aventura incerta (Icària), amb pròleg del malaguanyat Arcadi Oliveres.

Irene Monferrer és una altra de les autores que relaten al llibre la seva experiència amb expresos, que tenen en comú les “dificultats epr reinserir-se en una societat sense feina, família ni casa i molts cops sense papers”, i sovint també amb problemes de drogodependència o de salut, i a qui els anys de presó els han fet perdre hàbits quotidians. "Tothom es mereix una segona oportunitat”, proclama convençuda.