Un dia en una UCI al límit

BarcelonaPassadissos i sales d'espera buits. Sobta veure l'Hospital de Sant Pau de Barcelona pràcticament desert. "Bon dia, ¿porteu mascaretes?" Aquesta és una de les primeres preguntes que ens fan en arribar. Com que sí que en portem, utilitzarem aquestes. A la sortida les llençaran i ens en donaran dues de noves. Travessem passadissos i portes. I a mesura que ens acostem a la unitat de cures intensives (UCI) augmenten el personal, les bates, els informes i l'activitat. Ja fa més d'un mes que la vida, al Sant Pau, transcorre –i es defensa– dins de les UCI. Divendres passat un equip de l'ARA va poder veure com aquests professionals treballen a primera línia en plena pandèmia.

"Millor treu-te el jersei perquè a dins fa molta calor. Et donaré una bata de protecció: te l'has de lligar al darrere, primer al coll i després a la cintura", explica l'infermer que ens rep. No és un mono sencer, és una bata verda com les que utilitzen la resta de sanitaris per cobrir les seves bates quan estan en contacte directe amb els pacients. "Seguim els protocols que s'han establert i, per tant, anem més equipats i amb molt més compte que de costum, però els guants, les ulleres i les pantalles, per exemple, només els fem servir dins dels boxs, quan estem en contacte directe amb el pacient i a menys d'un metre de distància", aclareix la Mar Vega, la supervisora d'infermeria de l'UCI. "Després ens els traiem de seguida, si no infectaríem els teclats de l'ordinador –afegeix–. Entrem?"

A dins tothom va vestit pràcticament igual. El gorro de quiròfan que porta la infermera Vega ajuda a localitzar-la fàcilment: és rosa i duu estampats hipopòtams de colors. A l'UCI hi ha silenci. Una quietud que només s'interromp pel so de les màquines i els senyals acústics dels monitors. "A la gent li fan respecte tots aquests sons, però per a nosaltres cada senyal indica una cosa", explica Vega, que dibuixa un somriure amb els ulls, l'única part visible de la seva cara. El personal d'infermeria –majoritàriament dones– porta el nom escrit en un tros d'esparadrap a la bata. "Així les reconec ràpidament, i els pacients també". La fisioterapeuta és la que ha sigut més expeditiva en aquest sentit: a la seva pantalla protectora (semblant a la d'un soldador) hi ha enganxat un esparadrap que diu: "Hola! Jo soc la teva físio!"

Una de les primeres preguntes surt sola: "Com esteu?" "¿Ara mateix? Més cansades", responen. "Ara tenim una mica menys de feina que fa un parell de setmanes i ens organitzem millor, però és evident que el cansament passa factura: estem fent torns de 12 h durant tres dies seguits i un de festa", explica la supervisora d'infermeria. Vega assegura que els primers dies els pacients entraven a l'UCI "de set en set". "Només teníem 34 llits i vam haver d'anar creant més llocs sobre la marxa", recorda. L'hospital va generar en qüestió de dies tres UCIs noves, reconvertint la pediàtrica, la de neonatologia i també una altra d'emergència que ara ocupa l'espai del que era la sala d'espera dels raigs X, amb 45 llits més. En total han creat fins a 90 llits de cures intensives.

"Al nostre equip d'intensivistes érem 8 persones –tot i que una està de baixa– a banda de jo mateix", explica el doctor Jordi Mancebo, cap del servei de medicina intensiva del centre. Ara el seu equip compta amb més de 100 metges d'altres especialitats que fan "un esforç ingent" per atendre els infectats pel nou coronavirus. L'equip de la infermera Vega també s'ha multiplicat. "Ara som dues coordinadores que gestionem en total més de 200 infermeres: hem doblat la plantilla", explica. "Hem passat d'atendre entre 15 i 20 persones diàries fins a gairebé 90", subratlla el doctor.

A part del cansament psicològic, la seva feina també implica esforç físic. "Molts d'aquests malalts necessiten que els posem durant unes hores de bocaterrosa. És una tècnica que requereix molta força i moltes persones per no fer mal al pacient", detalla Vega, que subratlla de seguida la resposta que han tingut tots els professionals del centre i també les famílies amb tots els canvis. "La nostra va ser una de les primeres UCI obertes durant 24 hores als familiars i vam haver-la de tancar per aquest virus. Tot i així –explica– sempre hem deixat que els familiars entrin per acomiadar-se del pacient en el cas que arribi el final. Mai hem volgut que morin sols".

Aquesta primera UCI és la general i la més gran. Al centre de l'espai hi ha una gran taula amb monitors que informen de totes les constants vitals dels malalts. El doctor Mancebo fa viatges constants entre el seu despatx, des d'on coordina els equips, i l'UCI, i el matí transcorre entre revisió d'informes, pacients i protocols. La calma només es trenca quan ingressa una nova pacient. Els equips s'activen i en qüestió de segons hi ha fins a set metges i infermeres coordinant-se en un espai molt petit. És en aquest moment que fem un pas enrere i els deixem treballar. "Quan milloren i surten de risc els pugem a planta", explica Vega, que desgrana pas a pas el procediment. "És aquí quan la meva feina entra en joc", explica la fisioterapeuta, que els ajuda a moure's i a fer-ho sense fer-se mal.

Tant a dins com a fora hi ha multitud de pots de gel hidroalcohòlic que tothom fa servir incansablement després de cada procediment. "Rentar-se les mans sovint i recurrentment és una de les millors maneres de protegir-nos", insisteix Mancebo. A fora, als passadissos, el personal de neteja –també eminentment femení– desinfecta permanentment l'UCI. "No parem, no parem, no parem", explica la Ibone sense deixar de treballar.

L'UCI dels nadons, reconvertida

L'entrada al que era l'UCI de nounats continua intacta. A fora es mantenen els dibuixos que donaven caliu als més petits i als seus pares, però per dins tot ha canviat. "El servei s'ha traslladat a un altre centre per tenir més espai per als malalts de covid", explica Vega. S'han tapat els finestrals que abans deixaven veure els nadons des del passadís, per aconseguir més intimitat, i s'han buidat els espais per poder-hi encabir llits per a adults. Les parets estan cobertes de pissarres plenes d'indicacions i quadres organitzatius. Totes menys una. En vermell i amb lletres grans, els professionals que treballen ara en aquest espai no han volgut esborrar el missatge d'ànims que els van deixar les infermeres neonatals, amb un cor dibuixat: "Us deixem la unitat amb molt carinyo. Ànims noies! Signat: Les neonates".

Entre sala i sala una infermera interromp el trajecte. "Mar –diu dirigint-se a la seva cap–, necessito una de les tauletes perquè tinc un pacient que vol trucar als familiars". "La majoria arriben amb els seus telèfons i els ajudem a comunicar-se, però si no en tenen els deixem nosaltres una tauleta", explica la supervisora d'infermeria mentre caminem. Ells, els professionals, també porten els seus telèfons a sobre, per comunicar-se durant les hores de guàrdia. Els tenen dins de bosses, per evitar el contagi. "Són les bosses de les analítiques, així evitem que s'infectin i que el virus viatgi més", aclareix Vega. "Por? Sí, sobretot els primers dies, és normal. Tots tenim família i molts de nosaltres fills. Jo mateixa quan arribo a casa els tinc dit que no poden acostar-se a mi fins que no he passat per la dutxa i he llançat la roba a rentar", afegeix.

El doctor Mancebo, al capdavant de tot l'equip, recorda que en medicina "es conviu sovint amb la incertesa" i que per trobar respostes cal recerca. "Ara, però, és temps d'acció", admet. L'esforç continuava, aquest divendres passat, molt present en l'ambient. Però també la incertesa. Entre els malalts de l'UCI hi havia, també, un company del seu mateix equip.