Reobrir el judici de la teva violació deu anys després

BarcelonaEl 22 de juny va fer deu anys. A les 3 de la matinada. Sota una arbreda a l’entrada de la Masia Moroder, a Montcada, a prop de València. Allà van violar la Mònica. No hi va haver culpable perquè no es va poder acusar ningú: ella va tenir un buit d’uns minuts –creu que va ser víctima de submissió química– i el cas es va arxivar. Però les restes dels espermatozoides que van trobar al seu cos segueixen guardades. Quan va saber que les mostres es mantenien durant uns anys a l’Institut Nacional de Toxicologia de Barcelona, la Mònica va reprendre la seva lluita i va començar a "ajuntar peces" investigant els buits que tenia d’aquella nit. S’ha preparat durant una dècada, recorrent moltes vegades un camí dolorós i solitari, fins a demanar la reobertura de la seva causa, a pocs mesos de la prescripció, assenyalant qui sempre va creure que va ser el seu violador. Si hi ha un presumpte autor, el jutjat d’instrucció número 3 de Montcada (València) podria reobrir el cas i comparar els perfils genètics.

Procés humiliant

Sota un arbre del Centre Cívic Can Déu, a la plaça de la Concòrdia de Barcelona, la Mònica reconstrueix "el viatge de sanació" d’aquests últims deu anys, un procés "semblant al dol d’una mort". Té un discurs ferm, madurat, profund. Ha treballat molt sobre el que implica la violència sexual, la violència contra les dones, allò que va començar a entendre quan era una nena i va esclatar el cas Alcàsser. És periodista –aquell 22 de juny anava a la festa privada de la marca Jägermaister per fer un reportatge– i a través de l’art ha intentat canalitzar el dolor d’aquella nit. Un dolor que va seguir durant tots els anys posteriors. "La violència mai s’acaba. La violència sexual et mutila. Em sentia un maniquí: primer a la violació, després de l’Estat", relata, conscient que darrere el seu cas hi ha també un problema social: "Si hagués format part d'una família poderosa tot això no hauria anat així, però no tenia recursos". Tot va ser fred, deshumanitzat; a l’hospital, amb el forense, amb l’advocat d’ofici, amb els funcionaris. Van fallar els protocols i hi va haver irregularitats. Es va sentir qüestionada sempre. Els guàrdies civils que li van prendre declaració van cosir-la a preguntes "humiliants". "Com saps que t’han violat si no estaves conscient?", l’inquirien, buscant incongruències en el seu relat per evitar una denúncia falsa. "Una víctima de violència sexual per submissió química no pot declarar amb fermesa un parell d’hores després d’haver sigut violada. Després d’haver rebut un xoc posttraumàtic, sense ajuda judicial ni terapèutica; ni haver dormit ni menjat ni haver begut un got d’aigua", argumenta.

En processos com aquests necessites que la família i els amics no et qüestionin. No va ser així, la van jutjar. Primer va recórrer a la seva exparella: "Això et passa per anar a aquests llocs", li va etzibar abans de recomanar-li, amb el cotxe aturat davant dels jutjats, que tragués la denúncia. A casa les coses van canviar. Gestionar-ho va ser complex. "La violació és el dolor social del jo i de l’entorn. Quan et violen, et violen a tu, a ton pare, a la teva mare, a la parella, a tothom", sentencia. Afecta a tots els nivells. "Et sents malament per estar malament perquè veus que el teu entorn també pateix i és molt difícil de gestionar. T’acabes aïllant perquè sols tu ets capaç de gestionar-ho", relata. L’experiència l’ha empès a anys de diazepams, insomni, migranyes, dolor pelvià, pors i dubtes, a conviure amb un trastorn d’ansietat crònica i múltiples símptomes físics i psicològics. "El cos té memòria", repeteix sempre: "M’he sentit culpable per somriure; estic cansada d’estar en una societat que et diu fins i tot com has de plorar". Ha dubtat de la roba que podia dur. L’ha afectat a la seva sexualitat. Va tenir por de banyar-se al riu on sempre havia anat a nedar amb el seu pare, allà on havia passat la seva infància.

"Volia sentir dolor per demostrar que m’havia passat, però estava morta per dins", recorda d’aquells primers mesos en què vomitava cada vegada que havia d’anar a declarar. Va marxar a Finlàndia d’Erasmus i allà va poder respirar. Ningú la jutjava ni la qüestionava quan es recloïa en ella mateixa recordant el que havia passat aquell 22 de juny.

Sense acusació

Portava unes hores a la festa. Tenia material per a l’article i va començar a conversar amb un noi mentre bevien cervesa. La Mònica té clar que hi va haver alguna cosa més. "Hi ha un moment que tinc un buit. Quan em desperto, em veig fora del meu cos, dissociada. Notava que m’arrossegaven. Em va sortir una força, un instint de supervivència, i vaig treure’m de sobre una persona, que va marxar corrents", relata. "No tenia el mòbil ni la cartera, el tenia un amic meu que m’havia acompanyat. Em va agafar un atac d’ansietat. Em vaig col·lapsar i a l’ambulància vaig començar a convulsionar", rememora: "Vaig aprendre que et pot passar en qualsevol lloc, també en un entorn segur, i que t’ho pot fer qualsevol". El que llavors era un dels seus amics més propers –i que hi havia anat com a fotògraf– va identificar l’última persona amb qui havia vist la Mònica. "Vaig decidir no fer una acusació directa tot i que vaig assenyalar clarament una persona com la persona que recordo treure’m de sobre. Pensava que em destrossaria al jutjat perquè en aquell moment psicològicament estava molt vulnerable. Necessitava digerir i cuidar-me", va escriure una dècada més tard la Mònica en un text dirigit al jutjat per demanar la reobertura del cas.

Però llavors, amb ella desubicada i superada pels fets, va arribar el primer sobreseïment: Com que "la perpetració" no es va poder "atribuir" a una persona determinada, el 18 de juliol del 2012 es va tancar la carpeta. Va recórrer i es va reobrir. El noi amb qui havia estat parlant i bevent va acabar declarant –després de viure un temps a l’estranger– i va dir que no recordava la Mònica i que se’n va assabentar dels fets l’endemà, a través de la premsa. Aquella nit, però, la festa es va cancel·lar i els més de 300 convidats –tots registrats, la policia els tenia tots identificats– van haver de marxar a casa més d’hora del previst. La notícia va córrer com la pólvora entre tots els assistents. L’Institut Nacional de Toxicologia va requerir "mostres indubitatives de sospitosos" per fer la comparativa i trobar l’autor de la violació, però no es va fer i el cas es va arxivar novament el 18 de juliol del 2013, just un any després del primer revés judicial.

Durant aquells mesos la Mònica va veure com el testimoni que més la podia ajudar, el seu amic fotògraf, canviava el seu relat, cada vegada menys convençut de qui era la persona amb qui havia estat la noia a l’últim moment, abans de la violació. A més, el noi "es va victimitzar, em va fer sentir malament per fer-lo sentir malament", lamenta ella. Aquella nit l’amic va desaparèixer i no va acompanyar-la a l’hospital. Del mòbil i la cartera no se’n va saber res. També li va desaparèixer un anell que duia al dit índex. Sí que la va ajudar un músic conegut que estava a la festa. Va acudir a l’hospital, se la va endur a casa i va prestar-li roba de la seva parella. "Ell em va comprar la pastilla de l'endemà", recorda. Fins i tot en això va fallar el sistema.

Després d’anys lluitant per sobreviure, amb desencisos constants amb advocades i associacions, la gent que teòricament l'havia d'ajudar, fa uns mesos va trobar forces per fer el pas de la mà de l’advocada Sònia Ricondo. Ara sí, assenyalant el presumpte autor. "M’hauria agradat que això passés fa anys, però el curs natural de la vida ens ha dut al 2022. Busco l’empara del jutge per aconseguir la justícia que sento que en aquell moment no vaig tenir. Simplement, vull descansar, poder caminar pel carrer tranquil·la i estar en pau. Poder viure en pau, la pau que no he tingut als vint m’agradaria tenir-la als trenta", demana la Mònica en l’escrit per reobrir la causa i intentar tancar la ferida que es va obrir aquell 22 de juny del 2012.