La 'revolució' del papa Francesc

Roma“Un Papa vingut de la fi del món”. Així es va presentar l'arquebisbe de Buenos Aires davant dels fidels que omplien la plaça de Sant Pere aquell 13 de març del 2013. Deu anys després, ningú no dubta que l'elecció de Jorge Mario Bergoglio com a màxim jerarca de l'Església catòlica va suposar un terratrèmol dins i fora dels murs vaticans.

La primavera de Francesc, com van definir alguns experts les reformes empreses pel pontífex argentí, va obrir les portes a les dones i als catòlics en situació irregular, com els divorciats tornats a casar. El pontífex va iniciar un procés de descentralització del poder de la cúria, va reformar les finances vaticanes per fer-les més transparents i va agermanar l'Església de Roma amb les altres religions, teixint ponts amb els catòlics de la Xina. Internament, Francesc es va enfrontar a la vergonya dels abusos sexuals dins l'Església i va pronunciar un històric mea culpa. Però l'anunciada política de "tolerància zero" davant la pederàstia clerical va haver de fer comptes amb una forta oposició que impedeix, una dècada després, que els avenços es materialitzin a la velocitat necessària.

Abusos, l'assignatura pendent

El 2019 la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el departament vaticà al qual el Papa va encarregar estudiar els casos d'abusos sexuals dins de l'Església, va rebre més de 1.000 denúncies procedents de tot el món, quatre vegades més que en els deu anys anteriors. Una xifra rècord que va certificar el principi de la fi de la cultura de l'encobriment que durant dècades va protegir els abusadors.

La cimera històrica que es va celebrar aquell mateix any al Vaticà va posar els fonaments d'un procés de renovació profunda, amb l'abolició, per exemple, del secret pontifici. Tot i això, el rebuig d'algunes conferències episcopals –com la italiana o l'espanyola– a impulsar comissions d'investigació independents, com sí que va fer l'Església a Alemanya i França, ha deixat una sensació amarga a les víctimes. “Si el Papa volgués de veritat marcar un punt d'inflexió, hauria d'obligar els bisbes a denunciar aquests casos davant de la justícia civil. Malauradament, això no passa”, lamenta Francesco Zanardi, president de l'associació Abús, l'organització italiana més important de víctimes de pederàstia clerical.

Dones, homosexuals, celibat i resistències

Tot i que amb segles de retard, Francesc també ha intentat visibilitzar la presència femenina dins de l'Església. La reforma de la burocràcia per fer més eficaç la maquinària de la cúria vaticana va concloure amb la nova Constitució apostòlica, que va veure la llum el 2022 després de vuit anys de feina, i permet, entre altres coses, que qualsevol catòlic, inclosos homes i dones laics, pugui dirigir la majoria dels departaments vaticans.

Si l'obertura a dones i laics ja va ser difícil de pair per als conservadors, la malinterpretada disposició del Papa a acollir dins de l'Església els homosexuals o obrir les portes a l'ordenació d'homes casats va provocar una guerra fratricida. Després de la mort de Benet XVI, els opositors a les reformes de Francesc, encapçalats pel cardenal alemany Gerhard Müller, han redoblat els seus atacs protegits per una teranyina de mitjans propagandístics que difonen els missatges.

Francesc, el gran mediador

Com a cap de la diplomàcia vaticana, el papa Francesc va imposar una nova geopolítica orientada cap a les perifèries del món. No és casualitat que en el seu primer viatge anés a l'illa italiana de Lampedusa, on va llançar un missatge potent a favor de l'acollida dels migrants. Amb l'Evangeli com a guia, Francesc ha esdevingut un actor clau en la política internacional. Del desglaç entre Cuba i els Estats Units, passant pel Pròxim Orient –impulsant una històrica reunió amb el president Shimon Peres i el líder palestí Mahmud Abbas per resar per la pau–, Francesc s'ha convertit en el gran mediador, amb èxits, però també fracassos, com la crisi a Veneçuela.

“Francesc, igual que els seus predecessors, apel·la a la solució dels conflictes i condemna les accions polítiques malicioses. Això genera la falsa percepció d'una neutralitat del Papa, que sap que la violència genera violència i les victòries generen derrotes i una pau inestable”, explica el jesuïta Antonio Spadaro, director de la revista La Civiltà Cattolica.

Amb 86 anys i una salut delicada, el Papa argentí s'enfronta, probablement, al desafiament més gran del seu pontificat: la pau entre Rússia i Ucraïna. "La Santa Seu està disposada a tot per la pau", va dir fa un any. Tot i això, cap iniciativa diplomàtica ha donat resultat i ni tan sols amb l'autoritat moral de què gaudeix el pontífex n'hi ha hagut prou per frenar el vessament de sang.