El monestir de Montserrat no és anticapitalista

Barcelona L'abat del monestir de Montserrat, P. Manel Gasch i Hurios, està content d’haver contraprogramat els actes vespertins del Mobile World Congress i haver omplert aquest dimarts el Cercle d’Economia. L’expectació és grossa perquè es tracta de la primera aparició davant de la societat civil d’un abat que va ser escollit el setembre passat i que, més semblant al director d’una empresa familiar que a un polític, té un mandat de vint-i-quatre anys al davant. Però si la necessitat de pensar estratègicament en el futur és un lloc on l’Església i l’empresa es troben, els religiosos poden explicar un parell de coses als homes de negocis quan es tracta del passat. El 2025 es compliran mil anys des que es va fundar el monestir de Montserrat, i l’efemèride ha de servir a l’orde benedictí per celebrar-se a ell mateix, però també per pensar com ha de continuar la seva missió en la societat contemporània.

Segons el pare Manel, que de seguida es guanya el públic amb una oratòria clara i empàtica, ben lluny del sermoneig, el gran secret de l’estabilitat montserratina que podria interessar els nostres capitans d’indústria és la fidelitat al lloc. Són dos valors que a priori no casen bé amb el capitalisme, tan mutable i tendent a la deslocalització. Repassant els grans episodis de la història de Montserrat, Gasch deixa molt clar que la persistència dels monjos en la fidelitat a un lloc concret —“nosaltres no hem canviat mai la fàbrica”—, ha estat corresposta amb la fidelitat “d’un poble peregrí”. Avui el monestir de Montserrat rep més de dos milions i mig anuals de visitants, és el segon lloc més visitat a Catalunya fora de Barcelona, i aconsegueix uns seixanta mil espectadors a les retransmissions de la missa dominical.

Doble missió

Això no vol dir que Montserrat sigui un negoci ni que el pare Manel hagi vingut a demanar diners. O no del tot. En l’exposició del present, passat i futur de Montserrat, l’abat busca el punt de trobada entre la missió del món religiós i el que el vocabulari dels homes de negocis d’avui dia també anomenen missió. La de les empreses, esclar, fer caixa. I la de Montserrat és donar testimoni de la paraula de Déu i “acollir tothom que es presenti al monestir com si fos Crist mateix”. Però justament un dels principals trencaclosques de les empreses avui en dia és on el P. Manel ha detectat una “finestra d’oportunitat” per al missatge cristià: el repte de gestionar l’impacte social de la tecnologia.

Per al P. Manel, “la tecnologia no només és bona: és l’única cosa que ens pot salvar del caos”. Ara bé, la tecnologia necessita criteris, “sobretot quan es converteix en una eina d’entreteniment”. I vet-ho aquí que aquests criteris són, precisament, els que el cristianisme es troba en la posició de proporcionar. L’anàlisi fa gràcia perquè fa servir la idea marxista per excel·lència, que és que la tecnologia aliena l’home d’ell mateix. Ara bé, a diferència del marxisme, el cristianisme no proposa que el proletariat aboleixi la propietat privada i prengui el control dels mitjans de producció, sinó que n’hi hauria prou de “posar la persona al centre, tal com diu l’Evangeli”, i que els valors humanistes serveixin de brúixola per als emprenedors.

El missatge d’equilibri possible entre capitalisme i humanisme del P. Manel s’empelta perfectament amb la retòrica del management contemporani, que veu en la responsabilitat social corporativa i l’ètica un bé social i un recurs per guanyar reputació entre els consumidors al mateix temps. Però, ¿què pot aportar el cristianisme d’específic que no tingui la cultura? o, dit en altres paraules, ¿per què un empresari hauria d’acostar-se al monestir de Montserrat en comptes de, per exemple, obrir una llibreria? Potser el més metafísicament provocador que ha dit Gasch al respecte ha estat preguntar-se si els valors de l’humanisme cristià que sostenen la societat actual podran perdurar sense el nucli religiós que els ha inspirat.

Per a l’abat, la fe és un suplement imprescindible que “la comunitat que es declara confessant” pot aportar a la societat, i els empresaris farien bé d’acostar-s’hi. És impossible dir del cert si els socis del Cercle han estat interessats en el discurs del pare Manel d’una forma genuïna o en els seus caps s’estava forjant el que podríem anomenar religion washing, però a jutjar pel clima d’escolta activa i gratitud que s'ha vist en el col·loqui posterior a la conferència, no hi ha cap dubte que els empresaris de la Catalunya contemporània encara estan interessats en els valors que el monestir de Montserrat i la cultura cristiana els poden oferir.