ArquitecteAvui que el referèndum es presenta com la manera de conèixer la voluntat de la societat, convé recordar que aquesta pràctica no ha sigut aliena als moviments en defensa del territori i del paisatge.
Ara fa vint anys del referèndum celebrat a Palamós per la protecció de la platja de Castell. El llibre de Feliu Antúnez i Seguí Salvem Castell. La veu d’un poble contra l’especulació urbanística recull aquesta lluita, que va durar del 1992 al 2004.
La platja de Castell
La platja de Castell, protegida per un pla d’ordenació urbana des del 1959, va ser objecte de diverses temptatives d’intervencions immobiliàries. Entre d’altres, la del Club Méditerranée, que, amb l’argument de fomentar la inversió i la creació de llocs de treball, pretenia repetir l’actuació del cap de Creus. Aquesta iniciativa va provocar acusacions entre partits, que van posar en evidència la complicitat de la Generalitat i el suport del govern socialista francès. Vist l’interès promotor, es va redactar un nou pla d’ordenació urbana i es va qualificar la zona de Castell com a urbanitzable. Aquest fet obriria la porta a promotors i propietaris dels terrenys amb més que provades influències sobre el poder polític i financer del país.
La nova situació feia perillar el destí de Castell i va alertar sectors de la població, ja sensibilitzats per la iniciativa del Club Méditerranée. Aquesta inquietud va portar el 1992 a l’organització de la plataforma cívica Salvem Castell, que va protagonitzar un procés de mobilització i conscienciació que va culminar amb la proposta d’un referèndum. Celebrat el juny del 1994, la votació donaria com a resultat que prop del 70% dels 6.000 votants estaven en contra de la urbanització de Castell.
Com a conseqüència, l’Ajuntament de Palamós va iniciar el tràmit per derogar el pla aprovat el 1992 i retornar a Castell la seva qualitat d’espai protegit. Després de diversos recursos dels promotors en contra de l’acord municipal, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el Tribunal Suprem, en sentència definitiva, van declarar Castell no urbanitzable.
El resultat de la lluita de Castell va ultrapassar el fet concret i va significar una fita en la conscienciació sobre la defensa del territori. Així ho demostra la Carta de Tossa, signada l’any 1998 i referendada el 2006 pels municipis en pro d’una gestió sostenible del litoral. Aquesta història també va fer palès el clientelisme de la Generalitat, que va pagar una indemnització desproporcionada als promotors -segons molts, innecessària- de més de cinc mil milions de pessetes, uns diners públics que es van abonar per recuperar una platja que inicialment ja estava protegida.
Resulten significatives les paraules de Josep-Maria Terricabras, catedràtic de filosofia de la Universitat de Girona, quan escriu sobre la lluita de Castell: “Ha mostrat que un poble aprèn dels errors del passat, i que no vol continuar regalant o venent -ni a preu d’or- el patrimoni de tots. Simplement perquè hi ha coses que no es venen”. Tanmateix, el temps sembla que ha afeblit la memòria d’un poble i de la mateixa administració autonòmica.
La cala Montjoi i El Bulli Foundation
Així s’entén que la Generalitat engegués la modificació del pla de la cala Montjoi, inclosa en el Parc Natural del Cap de Creus, per a l’ampliació de les instal·lacions d’El Bulli. Aquest fet comporta la modificació d’una desena de normatives i lleis.
El cas de la cala Montjoi presenta semblances amb el de Castell:
- En aquests i altres casos, les intervencions del patrimoni natural es presenten com a beneficioses per a l’interès públic. Aquí, a la cala Montjoi, les justificacions agafen una volada universal: “És un projecte de país que contribuirà a la internacionalització de la cultura catalana i la promoció de Catalunya i de l’Alt Empordà”.
- Si Castell es va salvar per la consulta dels palamosins, en aquest cas gairebé cent mil catalans s’oposen al projecte. La intervenció en un parc natural no és d’exclusiva responsabilitat dels ajuntaments afectats. És una qüestió de país.
Tanmateix, també s’aprecien diferències significatives entre els dos casos:
- Algunes fan referència a la crisi econòmica, que sembla que justifica tot el que pugui suposar uns hipotètics beneficis econòmics o ocupacionals. Així, la por a les deslocalitzacions fa que les empreses amenacin de marxar si no es compleixen els seus requeriments, ja siguin econòmics o d’incompliment de les exigències mediambientals. Això es desprèn de les paraules amb què el president Mas, en resposta al representant de la CUP, justificava aquesta opció, per evitar que el Sr. Adrià fos acollit per un altre país. Aquesta por és la mateixa que permet la salinització del Llobregat per garantir la permanència de l’empresa explotadora de les mines de Sallent, o l’increment de la cabanya porcina importada dels Països Baixos, malgrat la contaminació dels aqüífers, etc. La conjuntura sembla que justifica la venda del territori.
- Aquesta mentalitat s’encomana a la societat i, en relació a la cala Montjoi, el posicionament dels partits tradicionalment mediambientalistes és tebi, no fos cas que la població directament afectada per la promesa de progrés els negués el seu vot.
És tan gran la campanya mediàtica promoguda per El Bulli Foundation, que qualsevol alternativa sembla un desastre. El projecte, avalat pels poders públics, es presenta com d’interès general, la qual cosa porta implícit que rebutjar-lo sigui propi de gent contrària al progrés i al propi país. Aquesta disjuntiva provoca que s’eludeixi respondre a qüestions com les següents.
¿És necessari que aquesta proposta es desenvolupi en la primera línia de costa i en l’àmbit d’un petit parc natural?
¿L’Alt Empordà pot oferir altres alternatives?
¿Aquesta acció crea jurisprudència urbanística i banalitza les lleis de protecció mediambientals?
Finalment, cal dir que la intervenció de la Generalitat en aquest assumpte coincideix amb un moment polític inoportú, atès que avui els partits s’afanyen a neutralitzar el descrèdit de les institucions. Per aconseguir-ho, però, no n’hi ha prou amb la lluita contra la corrupció. També s’ha de garantir la pervivència dels criteris que animen les lleis i s’ha d’evitar la seva aplicació discrecional i el clientelisme. En el cas de la cala Montjoi sembla injustificable adduir l’interès general per transgredir la qualificació de parc natural, que ja porta implícita aquesta justificació d’interès públic. El procés de qualificació d’un parc natural és d’un rang superior a les opinions d’un conseller o d’un govern. És, doncs, una qüestió de governança democràtica, com ho és incorporar l’opinió de cent mil ciutadans.