A la recerca de l'ós polar amagat
Helios Dalmau va fer el 2008 un safari fotogràfic molt especial. No se'n va anar a Tanzània a caçar imatges de lleons i elefants en llibertat. Ell volia fotografiar balenes, belugues, morses, foques, aus i, sobretot, l'animal més emblemàtic de l'Àrtic, l'ós polar. Així doncs, amb quatre amics, va reservar plaça en un creuer que té per únic objectiu apropar els clients tant com sigui possible a les seves preses -artísticament parlant.
La immensa majoria de creuers àrtics arrenquen de les illes noruegues de Svalbard; els que es dediquen als safaris fotogràfics, també. Les coincidències entre els uns i els altres, però, pràcticament s'acaben aquí. El vaixell on va embarcar Dalmau duia només una vintena de passatgers i, durant la setmana que hi va estar, tot, absolutament tot el programa d'activitats, va estar centrat en la cacera -fotogràfica, esclar- d'animals salvatges.
"En aquests viatges no hi ha horaris. Es planifica una ruta però la natura mana -explica Dalmau-. Si es veu una bèstia interessant, et desperten encara que estiguis dormint (a l'estiu, hi ha 24 hores de sol) o et criden perquè deixis de dinar. T'has de canviar per sortir a l'exterior, s'han de baixar les zòdiacs i ens hem d'acostar a l'objectiu. La sessió no finalitzarà fins que els animals no marxin. Es tracta d'aprofitar al màxim les ocasions que es presenten", recorda.
Aquest tipus de turisme té algunes exigències especials. Per als observadors de natura convencionals, situar-se a cent metres de l'animal pot ser suficient. Els fotògrafs necessiten acostar-s'hi encara més. Per evitar ensurts, els guies àrtics sempre salten a terra amb una arma carregada. Perquè, a diferència del que passa amb altres espècies d'ossos, els polars veuen els humans com un aliment accessible.
Els clients d'aquest tipus de viatge de natura exigeixen uns estàndards de qualitat màxims i estan disposats a pagar el que sigui per obtenir-los. A Dalmau i els seus amics, l'expedició d'una setmana els va sortir per 4.000 euros per barba. Tot i que la immensa majoria dels passatgers provenien del nord d'Europa, no tots tenien un nivell de renda especialment elevat. Entre ells hi havia uns estudiants polonesos que havien estalviat durant quatre anys per poder visitar l'Àrtic en aquestes condicions especials.
Dalmau reconeix que l'experiència li va deparar algunes sorpreses. D'una banda, veure turistes que baixaven dels creuers amb abrics de pells i que "eren allà com qui visita un destí exòtic, amb un desconeixement profund de l'entorn". De l'altra, constatar l'existència, en un país com Noruega, de contradiccions difícils d'entendre per a algú enamorat de la natura: hi ha un codi ètic que impedeix molestar els animals i, al mateix temps, és legal la caça de guineus per obtenir-ne les pells i de foques per alimentar els gossos.
A títol personal, va tornar amb una espina clavada: es va quedar sense l'anhelada imatge de l'ós. "Era el que més m'emocionava", es lamenta. En termes globals, fa la següent reflexió: "A causa del canvi climàtic, d'aquí uns anys ja no serà possible tornar a veure l'Àrtic tal com l'hem conegut fins ara".
