El president dels EUA John F. Kennedy va mantenir en secret que tenia la malaltia d'Addison. El seu antecessor, Franklin D. Roosevelt, amagava que anava en cadira de rodes. François Mitterrand va ocultar durant anys que patia càncer i el mateix va fer el Xa de Pèrsia. Com qualsevol ciutadà, els polítics no són immunes a la malaltia. La diferència? "Tot el que afecta la salut de les persones és privat, però en el cas dels polítics és públic, i els ciutadans tenen dret a saber quin és l'estat de salut dels seus governants", diu Antoni Gutiérrez-Rubí, assessor de comunicació. I la raó és que la malaltia o la medicació "pot afectar les seves capacitats executives i representatives".
En el seu assaig En el poder y en la enfermedad, sobre les malalties de caps d'estat i de govern dels últims cent anys, David Owen explica que Kennedy es medicava amb cortisona i la malaltia d'Addison -una deficiència hormonal- el va fer dependre d'una teràpia substitutiva a base d'hormones. El jove i aparentment saludable president va enganyar el poble americà i Owen atribueix el desastre de badia de Cochinos a la medicació que prenia. Aquest secretisme que abans envoltava l'estat de salut dels líders polítics és avui impensable en l'actual societat de la informació. "El problema de no dir-ho és que fàcilment es pot filtrar a través d'altres fonts i això genera especulacions i desconfiança respecte al polític en qüestió", diu Francesc Xavier Ruiz, catedràtic de comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. "L'única manera de controlar la informació és donant-la", afegeix Yuri Morejón, assessor de comunicació política. Aquest és un dels motius pels quals els experts consultats recomanen transparència.
Polític proper
Els casos més recents de polítics que estan superant una malaltia són el de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, i la diputada de Nafarroa Bai, Uxue Barkos, que van fer públic un càncer de mama, i el vicepresident primer del govern espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, que va ser ingressat a l'UCI per una infecció urinària. El que abans s'amagava per vanitat o per debilitat malentesa, ara mostra el costat més humà del polític i ajuda a conscienciar la població sobre determinades malalties. És el que va passar amb Manuela de Madre i la fibromiàlgia; Pasqual Maragall i l'Alzheimer, o Aguirre i Barkos, amb el càncer de mama.
"Són un exemple de superació i de lluita i un estímul per a altres persones que estan patint la mateixa malaltia", explica Gutiérrez-Rubí. En el moment que el polític diu que està malalt, es fa més proper, ja que llavors no veiem el gestor sinó la persona. "Mostra el seu costat més vulnerable i això genera empatia, perquè tothom ha tingut gent propera malalta", diu Yuri Morejón. Abans, les malalties eren pràcticament un secret d'estat: "Es buscava un lideratge basat en un polític imbatible que mostrava més autoritat que humanitat". Això explicaria perquè Franklin D. Roosevelt, que va quedar paralític després d'una poliomielitis, va intentar ocultar-ho i fins i tot va idear un mètode per fer creure que podia caminar. De les 35.000 fotografies que es conserven d'ell, només dues el mostren en cadira de rodes.
És un dels casos que recull Owen al seu llibre. Un altre cas d'ocultació és el de François Mitterrand, que va conviure amb un càncer de pròstata mentre era president de França. "Ell és la prova que un cap d'estat o de govern pot estar malalt, greu i amb una medicació exigent, i seguir governant de manera eficaç", escriu David Owen. No obstant això, hi ha molts motius per amagar-ho i un és que "els electors podrien pensar que has de deixar pas a un altre", diu Gutiérrez-Rubí.
El desgast de la política
Cada vegada que un polític fa pública la seva malaltia també ens recorda que "hi ha una càrrega d'estrès associada a la política de què moltes vegades no som conscients", explica Morejón. Una mala alimentació, moltes hores fora de casa, poc temps per cuidar-se i horaris impossibles passen factura al cos. També hi ha dolences que afecten més els polítics per l'estil de vida que porten, com ara problemes intestinals o d'afonia.
Una altra cosa és intentar treure rèdit de la malaltia. "Vull creure que cap ho utilitza en clau electoral, i els ciutadans detecten de seguida si hi ha una sobreactuació", explica Gutiérrez-Rubí. Esperanza Aguirre ha dit que s'haurà de prendre la campanya electoral amb "una mica més de calma". Ella va fer pública la seva malaltia en roda de premsa. D'altres opten per un comunicat. El president nord-americà, Dwight Eisenhower, va fer servir el sentit de l'humor. Quan el 1955 va patir un atac cardíac i una trombosi, el Dow Jones va caure un 6%. El pànic va durar poc. Hi va ajudar que ell es fotografiés amb una camisa amb el brodat: "Molt millor, gràcies".
Ingressat a l'UCI per una infecció urinària