Rebutjat per la família al sortir de l'armari: "La meva vida és un infern"

BarcelonaEl N. té 20 anys i compta els dies que li queden per marxar de casa seva i entrar en una altra d’una família d’acollida. La seva família biològica no ha paït la seva transsexualitat i li fa la vida impossible amb constants comentaris despectius. La LGTBI-fòbia dol, però el mal es multiplica si surt dels teus, dels que se suposa que t’han de protegir. El 2023 hi ha lleis i serveis protectors del col·lectiu, és cert, i tot i que el rebuig familiar és minoritari, existeix. "N'hi ha més del que ens podem imaginar", afirma Gemma Brulles, advocada i fundadora de l’ONG Ahora Dónde, que busca donar refugi als que quan han sortit de l’armari s’han trobat murs i retrets.

La incomprensió familiar cap al N. (obviem la identitat expressament) ve de lluny, de quan ja de petit li deien que era "un homenot" o un "bitxo raro" perquè mai va voler seguir els estereotips associats a una nena. I tot i que ja d’adolescent va informar que el seu nom és N., a casa l’anomenen pel nom registral (amb què va ser inscrit al naixement) i es refereixen a ell com a "aquesta" o "ella". Encara va ser pitjor quan als 18 va iniciar el tractament hormonal. "No em van respectar, jo era per a la meva mare un disbarat", recorda.

Va ser llavors quan va anar a casa del pare i l’àvia paterna, que ha resultat també un lloc hostil. "Vaig fugir del foc per caure a les brases", diu el jove, que acaba de rebre el nou DNI que el tracta d’home després de dos anys d’espera. La situació amb aquesta part de la família ha estat tensa i explica que gairebé no hi té relació perquè se sent rebutjat quan sent el pare que parla del "fàstic" que li fan les persones LGTBI. "La meva vida és un infern", es lamenta, i assegura que, "a la seva manera", els familiars el "volen fora de casa".

Brulles diu que la vergonya "del què diran" els amics o la família alimenta aquesta LGTBI-fòbia que acaba sent "un doble rebuig" i provoca una "indefensió brutal" als joves. Alguns es veuen obligats a dur una doble vida, són víctimes de violència familiar o directament els fan fora de casa; factors que augmenten el risc d'acabar al carrer, amb una malaltia mental o amb intents de suïcidi. En aquest sentit, el nord-americà The Trevor Project, una línia gratuïta de prevenció, estima que només amb el suport d'un dels dos progenitors es redueix a la meitat el risc de suïcidis.

Aquesta advocada va idear l’associació arran que el seu fill homosexual li va explicar que a França hi havia entitats que donaven acompanyament emocional i psicològic i fins i tot proporcionaven famílies d’acollida. Diu que la sola idea de pensar que no tots els nois tenien "la sort" del seu fill de comptar amb el suport incondicional d’una família, la va animar a mobilitzar-se. Així que just abans de la pandèmia va obrir Ahora Dónde, membre de la Xarxa Europea Le Refuge LGTBI i que té la seu al Centre LGTBI de Barcelona. "És una violència invisible perquè es viu tot de portes endins", explica, i assenyala que la majoria de joves que atén són trans.

Les famílies LGTBI-fòbiques no responen a cap perfil concret. Afirma la fundadora de l’ONG que del mig centenar de joves d’entre 18 i 24 anys que han "acompanyat" aquests anys, hi ha de tot: de famílies benestants, amb pares amb formació, classes mitjanes i famílies desestructurades i pocs recursos socioeconòmics. Entre les més benestants, apunta, una de les sortides més habituals és "enviar els fills fora del país a estudiar o treballar" per fer desaparèixer el que consideren que és "un problema" amb l’esperança que canviï, mentre que les de classe baixa els conviden a "buscar-se la vida" fora del nucli.

A la família del N. les coses mai no han estat fàcils i ell ha rebut les conseqüències dels problemes del pare i la mare. Sort en va tenir, recorda, que una de les seves professores el va veure tan perdut i "infeliç" que el va orientar per buscar ajuda. Així va topar amb Ahora Dónde, que li van oferir el servei de "mediació" amb la família per poder reconduir la situació. S'hi va negar, conscient que era un esforç inútil després de tants anys de "menyspreu". Malgrat això, Brulles posa les xifres del cas suís, en què el 90% de les mediacions amb les famílies aconsegueixen revertir la situació negativa, una cosa que beneficia totes dues parts. També s'ofereixen per donar eines als joves per com explicar als pares reticents que han sortit de l'armari. Pel que fa al N., el suport ha estat en una teràpia psicològica. "Jo sé que no he fet mal a ningú, però em culpen de tots els seus mals, sense pensar en el que estic passant jo, sol, sense que ningú m'escolti ni em reconforti", es lamenta el jove. "Em fa mal la vida", sentencia.

L'altra ajuda de l'entitat són les famílies d'acollida, sensibilitzades amb les dificultats del col·lectiu. Ara n'hi ha poques i l'associació fa una crida per reclutar voluntaris, com la parella que s'ha avingut que el N. visqui temporalment amb ells per ajudar-lo a tirar endavant. El noi admet que sent vertigen i respecte davant d'aquesta tessitura, però està decidit a fer el pas amb les ganes de "tornar a néixer", de tenir la segona oportunitat que li regala la vida per ser qui realment vol ser. En definitiva, diu, sortir de "la gàbia" en què es troba "sense haver fet res dolent". Encara no ha dit res a la família de la seva decisió, però diu que per poc que pugui no vol trencar els lligams totalment. "Vull sortir d'aquí per ser feliç, sé que m'ho mereixo", conclou.