El rebrot de coronavirus provoca una segona onada de pobresa

BarcelonaAquests dies a Sant Andreu de la Barca no paren de fer números per intentar elaborar un pressupost dels Serveis Socials per cobrir al màxim les necessitats més bàsiques dels que han perdut la feina o estan a punt de quedar-se al carrer. La pandèmia colpeja fort en aquesta segona onada -sanitària i social- perquè arrossega la pobresa de llarga durada, la població que va requerir ajuda en l’aturada de la primavera i, quan encara no s’havia recuperat de la davallada, el tsunami desestabilitza centenars de veïns més.

La situació es repeteix a cada municipi català amb un guió idèntic: “Desastre descomunal”, diu la coordinadora de Serveis Socials d’aquest ajuntament del Baix Llobregat, Carolina Homar, en una expressió tan gràfica que gairebé no calen números per entendre-la. Però hi ha xifres, i són “pitjors” que al maig, ratifica la responsable. Al municipi han augmentat un 40% els usuaris del banc d’aliments i el pressupost ha crescut un 30% per pagar les beques menjador, els deutes de lloguers o hipoteques i factures de llum. Si en un dia prepandèmic es rebien dues o tres trucades diàries a Serveis Socials, ara la xifra es pot multiplicar fàcilment per 10 o per 20.

El rostre de la nova pobresa té cara de dona amb menors a càrrec o famílies amb feines precàries, encara que rebin algun tipus de prestació, diu Homar. Són treballadors de bars i restaurants tancats i personal de neteja en fàbriques o oficines -majoritàriament dones- a qui han reduït la jornada i el salari. “Ens venen persones que guanyen 350 euros a les quals, un cop descomptades les despeses, no els queda res”, afirma la responsable municipal, que també ha constatat com la desaparició de l’economia informal ha portat als Serveis Socials persones que anaven sobrevivint amb feinetes i sense necessitat d’ajuda institucionalitzada. Fins i tot usuaris de la primavera que havien deixat de recórrer als Serveis Socials i que ara hi han tornat.

La prioritat de l’habitatge

El retrat el completen des de Càritas. Gairebé la meitat dels usuaris “han de prioritzar pagar habitatge i viuen amb la por de quedar-se sense casa”, explica la responsable del programa Sense llar i habitatge. El sostre com la pedra angular per mantenir les persones surant. “Es tracta que no perdin l’habitatge i es quedin al carrer”, apunta Homar, perquè, com la gran majoria de localitats, l’oferta d’habitatge social i assequible és testimonial, i això que, subratlla, no paren de buscar-ne al mercat. Però, després de quedar aturades, les execucions de desnonaments continuen, i a la majoria dels municipis catalans tampoc no hi ha serveis d’emergència com albergs o hotels on derivar els que han perdut la llar.

Càritas ha doblat en aquesta pandèmia el nombre de persones que atén oferint-los menjar, roba o una aportació econòmica: ha passat de 9.000 a 18.000. La incògnita -o la por-és si l’economia resistirà prou per, quan s’acabin les restriccions, anar remuntant, no arrossegar més ciutadans a la pobresa i treure’n els que hi han caigut per no cronificar-los, apunta el coordinador de la Creu Roja, Enric Morist. Per això reclama el pagament de tots els subsidis i prestacions aprovats però encara pendents, cosa que obliga moltes famílies a haver de continuar rebent ajuda solidària.

El Gran Recapte, en marxa

L’entitat atén un 150% de famílies noves i entre març i setembre ha exhaurit els 10 milions de pressupost. Per passar l’any els queden tres milions. “Estem en una UCI social”, il·lustra per explicar la situació econòmica tant de les ONG com de la població que ja no disposa de prou ingressos per tirar endavant sense ajuda. Per a Morist, aquesta segona onada també ha deixat en evidència la gran quantitat de “persones sense xarxa social de tots els col·lectius i edats” que, sense ningú conegut a qui recórrer, van a les entitats”. A més, Fina Contreras afegeix que en molts casos aquesta xarxa s’ha “esgotat” i està en la mateixa situació precària.

Totes aquestes entitats, i molts ajuntaments, recorren al Banc dels Aliments per proveir-se de menjar de llarga conservació per distribuir entre els seus usuaris. Precisament avui arrenca el Gran Recapte, en una versió online que, per primer cop, deixa la recollida física per centrar-se en la donació econòmica a supermercats i a internet. La iniciativa és vital per a grans i petites associacions que esperen omplir el rebost amb la solidaritat.

Olga Mumbrú

Assessora acadèmica

La vida amb 100 euros i amb l’ajuda de Càritas

De la nit al dia es va veure sense feina, tot just després que es declarés el primer estat d’alarma del març. Malgrat que ha aconseguit alguna feina esporàdica, li és impossible poder tirar endavant amb un mercat trinxat per l’excés d’oferta i la minsa demanda. Abans de la pandèmia, Olga Mumbrú, veïna del Poble-sec, de 43 anys i amb un fill de 16, era una solvent assessora acadèmica, voluntària de Bona Voluntat en Acció, però ara es troba rebent ajuda dels que ella ajudava i sobretot de Càritas, de qui diu que no només obté el menjar, sinó “caliu”.

La van fer fora, explica, perquè després d’anys a l’acadèmia li van dir que no complia els objectius de venda. Acomiadament sense dret a prestació. Llavors es va posar en contacte amb els serveis municipals per veure com podia ajornar el pagament de la llum, i assegura que encara li estan fent els tràmits. A casa no entra cap més ingrés que la targeta moneder de 100 euros de Càritas, que li van retirar quan va trobar una feina per un mes. Ara està contenta perquè n’ha trobat una de telemàrqueting, però són tan poques hores que si no es mogués en bici diu que no li sortiria a compte. Ha hagut de reduir les despeses al mínim. Cap extra, “impensable” comprar roba nova, i confia els cabells a una amiga perquè el poc que li queda és per al lloguer i no veure’s al carrer amb el fill. “He hagut de mantenir la fibra òptica. És molta cara, però és imprescindible perquè el meu fill fa classes online i jo faig tots els cursets que puc per continuar formant-me”, explica. “Volia fer-me un cartell amb un gran busco feina ”, diu, i explica que li va fer “cosa” trucar a Càritas perquè sempre s’ha guanyat la vida, i fins i tot el seu fill li qüestionava que estiguessin tan necessitats. En canvi, s’ha adonat de la importància de “visibilitzar” la situació de tanta gent que, igual que per a ella, nova normalitat significa “anar trampejant”.

Edith Oviedo

Propietària d’un bar

De servir menjar al seu bar a anar a la Creu Roja

Feia tres anys que Edith Oviedo obria cada dia el bar Ambient de Vallirana. Fins al 13 de març, quan, a l’haver de tancar, es va veure abocada a demanar ajuda. L’obertura amb restriccions de l’estiu va alleujar una mica la situació, però en el segon tancament, que va començar a mitjans d’octubre, s’ha tornat a enfonsar econòmicament. Oviedo, de 31 anys i amb un menor a càrrec, és autònoma i propietària del negoci i, com a tal, no rep cap prestació i només té l’entrada “dels 200 euros pel fill de la Generalitat”. Les seves dues germanes treballen al negoci com a assalariades i han tornat a un segon ERTO, pel qual cobren 120 euros al mes. Família i economia es mesclen irremeiablement, perquè Oviedo conviu amb les germanes, un cunyat i dos nebots. En total, el nucli ingressa menys de 400 euros mensuals, del tot insuficients per viure i pagar les despeses del negoci tancat.

Situació impensable

Desesperada, explica que va recórrer als serveis socials municipals, que la van posar en contacte amb la Creu Roja. “Mai a la vida m’hauria imaginat aquesta situació”, afirma, i subratlla que vol explicar el seu cas per visibilitzar la problemàtica social i agrair l’ajuda a la Creu Roja. “Sense ells seria tot encara pitjor, perquè no ens cal comprar menjar i podem destinar el poc que ens entra per pagar el lloguer del pis”, afirma Oviedo.

Ha tingut “sort”, perquè ha aconseguit una rebaixa substancial del preu del bar i, amb el servei per emportar que ha arrencat en els últims dies, al veure que l’aturada es pot allargar, li surten els comptes. La gran obsessió és estar al dia amb les quotes i mantenir el sostre on refugiar la família i el negoci amb el qual guanyar-se la vida.