El primer rebesavi de la humanitat

BarcelonaQuatre dècades després que Donald Johanson trobés la Lucy, l’esquelet fossilitzat que va situar-se a la base de l’arbre genealògic dels humans com l’avantpassat més antic i va donar peu a l’espècie Australopithecus afarensis, els científics han demostrat ara que aquest passat podria ser en realitat més complex, amb diverses espècies d’homínids que convivien entre elles al mateix entorn.

Fa uns 3,9 milions d’anys, a la regió central d’Àfar, a Etiòpia, l’arribada d’un període d’aridesa va fer que els boscos disminuïssin i s’estengués la sabana. El canvi climàtic va provocar l’eclosió de noves espècies, entre elles els primers australopitecs. La història de l’evolució no deixa de reescriure’s i, tot i que les tècniques actuals permeten datar amb exactitud els canvis, trobar el primer rebesavi de la humanitat depèn d’anar desenterrant més i més fòssils que permetin reconstruir el puzzle. Ara, gràcies a quatre anys de feina al laboratori, els científics han constatat que les 15 peces trobades l’any 2011 corresponen a diversos individus d’una nova espècie que va viure fa entre 3,5 i 3,3 milions d’any. L’han batejada com a Australopithecus deyiremeda - dia-ihreme-dah vol dir parent pròxim en la llengua àfar de la zona- i es diferencia de l’ afarensis perquè la mandíbula era més sòlida i l’esmalt de les dents tenia més gruix, cosa que suggereix que seguien una dieta més variada.

El paradís dels fòssils

La troballa, als jaciments de Burtele i Waytaleyta, dins de la inhòspita regió de Woranso-Mille, l’ha dirigida el professor Yohannes Haile-Selassie, de la Universitat de la Reserva Case Western dels Estats Units, però també hi han participat centres etíops, alemanys i el departament de geoquímica, petrologia i prospecció geològica de la Universitat de Barcelona (UB), que s’ha encarregat de datar els sediments de la zona. Els resultats els va publicar ahir la revista Nature.

La regió de Woranso-Mille, a la gran falla del Rift -una cicatriu geològica que travessa prop de 5.000 quilòmetres a l’est de l’Àfrica-, pot considerar-se com un dels bressols de la humanitat. Les condicions de la zona permeten que cada any surtin a la llum desenes de nous fòssils pel simple efecte de la pluja i el vent. Els científics caminen en batudes diàries durant les campanyes de recerca al mes de febrer i es limiten a recollir les restes que podrien ser humanes i de grans carnívors -n’hi ha molts menys que d’herbívors-, i així anar responent de mica en mica el dubte existencial sobre d’on prové l’ésser humà. Hi ha tants fòssils a Woranso-Mille que, per exemple, topar-se amb l’esquelet complet d’un elefant no desperta un interès especial entre els científics.

Els canvis climàtics extrems són un dels motors de l’aparició de noves espècies. Els antropòlegs pensen, de fet, que la Lucy i els australopitecs van començar a caminar drets per la necessitat de controlar més espai visual, després de passar del bosc a les planures de la sabana africana. El creixement del crani va ser posterior, i amb ell l’augment de la capacitat cerebral per comunicar-se o caçar, per exemple, fins que fa entre 1,5 i 2,5 milions d’anys va sorgir el gènere Homo. Hi ha tantes espècies i subespècies, però, que no tota la comunitat científica accepta els canvis amb facilitat.

Un debat viu

Els 15 fòssils trobats per l’equip de Haile-Selassie permeten bastir una teoria que serà difícil de rebatre, o com a mínim això és el que defensa l’article que s’ha publicat. De fet, l’ Australopithecus deyiremeda no és el primer que posa en risc la supremacia com a avantpassat únic de tots els humans que manté l’ afarensis des del 1974 , quan va aparèixer la Lucy. La paleontologia ja havia descrit l’ Australopithecus bahrelghazali, basant-se en la troballa que es va fer d’una altra mandíbula l’any 1995 al Txad. En aquest cas la incògnita, ja que no presentava gaires diferències amb l’ afarensis, és que va trobar-se al centre de l’Àfrica, a centenars de quilòmetres de la famosa falla del Rift, i això fa pensar que l’expansió dels primers homínids podria haver sigut fins i tot anterior. A més a més, a Kènia s’hi va fer una altra troballa l’any 1999 d’un fòssil de crani que els descobridors van batejar com a Kenyanthropus platyops, donant a entendre que podria tractar-se fins i tot d’un gènere diferent a l’australopitec, una hipòtesi que no ha sigut ni de bon tros confirmada.

Sigui com sigui, l’aparició de nous fòssils també genera més incògnites. L’equip de Haile-Selassie té pendent de classificar un peu d’homínid datat fa 3,4 milions d’anys que també va descobrir a Etiòpia i que presenta uns patrons d’adaptació a la locomoció diferents. Deyiremeda té la gràcia de ser la constatació que dues espècies diferents van conviure juntes i, a la pràctica, ja que presenta més similituds amb els gèneres Paranthropus i Homo que van sorgir després, podria guanyar la batalla per convertir-se en el rebesavi universal. La resposta final, segurament, continua enterrada a l’Àfrica.