Raquel Córcoles: “Hauríem de practicar més l’autoparòdia, perquè és molt sana”

A Raquel Córcoles (Reus, 1986) mai li havien interessat els còmics, però ara és una de les autores més populars gràcies al seu alter ego Moderna de Poble. Demà segur que dedicarà molts llibres al Saló del Còmic. “Un dia vaig ficar la pota perquè vaig dir en una vinyeta que Batman era un personatge de la Marvel, quan sembla que tothom sap que és de la DC. Em van atacar per totes bandes. I mira, aquest any Batman és el protagonista del saló. Ai!”, diu rient.

Estrenes protagonista... però tornen a rebre els modernets. Què t’han fet?

Fa un temps, per a una campanya publicitària vaig dibuixar una vinyeta, titulada Listillos,que es va compartir molt a les xarxes. Quan Lumen em va proposar fer un altre llibre, no volia tornar a la Moderna de Poble, necessitava trobar una cosa diferent. I llavors em vaig recordar d’aquella vinyeta, feta amb el Carlos, sobre els coolturetes, els modernets que adoren escoltar música en discos de vinil o que es neguen a veure pel·lícules doblades. Aquest va ser l’origen del còmic. No m’han fet res, simplement m’interessen els estereotips.

Però els coolturetes tenen més conversa que una fashion victim...

Com en el cas dels altres modernets, el comportament del cooltureta és també molt tòpic, però representa la part menys frívola de la modernitat. A més de la moda -d’aquí ve el cool -, segueix tendències culturals i el seu estil de vida, com a mínim, suposa un aprenentatge. Tot i això, el seu enriquiment es redueix a una sèrie de frases que sempre diu, de l’estil, “doncs em va agradar més el primer disc”. No he tingut intenció d’ofendre ningú, perquè els meus treballs sempre neixen de l’autoparòdia. Hauríem de practicar més l’autoparòdia, perquè és molt sana.

Sovint els modernets que retrates acaben molt desenganyats.

Més que un desengany és la descoberta que es pot disfrutar d’alguna cosa sense renunciar a res. Per què un cooltureta no pot veure Ocho apellidos vascos? Doncs perquè té el prejudici que no està a l’altura del seu nivell cultural i, per tant, ni es planteja trepitjar la sala on es projecta. Però nen, si els teus amics hi van, és possible que també t’agradi a tu. Nymphomaniac està molt bé i després pots parlar tres hores de cada pla... però hi ha més coses a la vida.

Et censures molt?

M’agraden les històries que poden donar lloc a una situació divertida, però sempre em tallo si veig que pot molestar algú. Sobre alguns temes no faria mai broma. Per exemple, no tractem temes polítics, més enllà de dibuixar uns personatges intentant arreglar el món fent una canya. Crec que som una generació que s’identifica molt poc amb la classe política.

Vas començar amb un blog i les teves vinyetes han tingut una gran difusió via Facebook. En això has estat pionera.

Sempre evito caure en allò de “jo no treballo per al públic”. La meva intenció és que la gent s’ho passi bé i que se senti identificada amb els personatges. I en això m’ajuden molt les xarxes, perquè la resposta és immediata.

La teva obra recorda els primers treballs de Juanjo Sáez. ¿Ha estat un referent teu?

Ha estat més que un referent. Mai a la vida havia llegit un còmic, ni m’havia plantejat dedicar-me a dibuixar. Quan vaig traslladar-me a Madrid, la meva companya de pis tenia els seus còmics i en una nit els vaig llegir tots. Em va obrir un nou horitzó, perquè jo no sabia ni que existís el gènere del còmic autobiogràfic. Això sí, les coses de les quals parlava jo no les havia viscut, perquè jo mai havia anat al Sónar, ni coneixia els dissenyadors de qui parlava... Jo era moderna, però de poble.

I et va venir la vocació de sobte.

Gràcies a aquells còmics vaig descobrir el que volia fer i que les vinyetes no són només per explicar aventures de superherois. Durant un temps em vaig posar molt pesada amb els companys de pis amb la intenció d’aconseguir que entre tots féssim un còmic. Vist que no interessava a ningú, al final el vaig fer soleta. Per aquella època també seguia a les xarxes una noia de l’Argentina coneguda com la Loca de Mierda i barrejant coses vaig anar provant estils. I els meus companys de pis, tan contents de no sentir-me més.

Sempre carregues contra la gent molt egocèntrica, com si diguessis: “Ja pots fer-te l’interessant, que ets com la resta”...

Gairebé tot el que faig va dirigit cap aquí. Tots tenim la necessitat de sentir-nos especials, però en realitat tots som iguals. I això és frustrant. L’altre dia vaig llegir un article sobre el valor de ser normal. Com que ja hem capgirat totes les tendències, quan veus algú a qui no li importen les modes et vénen ganes de cridar-li: “ Olé tu! Olé tu!” M’agrada fer paròdia de tot això. Sempre que siguis conscient que no ets especial, vas bé i no t’equivoques. Ens n’hem de riure per no plorar.

I quines seran les teves pròximes víctimes?

M’agradaria fer un llibre sobre les relacions, perquè ara hi ha molts tipus de relacions i t’has de plantejar fins i tot si en vols una d’oberta o no.

Un tema delicat...

Estic acostumada que em diguin de tot. Si m’han dit feminazi i masclista el mateix dia!