166 raons per soterrar les vies de Montcada

Montcada i ReixacUna de les coses que més impressionen quan arribes al pas a nivell principal de Montcada i Reixac són les siluetes de cossos estirats a terra pintades amb pintura blanca, com quan hi ha un assassinat a les pel·lícules americanes. I no n’hi ha una, n’hi ha moltes, repartides pels carrers Bogatell i Cristòfor Colom, segurament la cruïlla més negra de Catalunya. Des que es compten les persones que han mort atropellades per un tren a Montcada, les víctimes ja sumen 166, les últimes quatre, aquest 2016. Una xifra esgarrifosa que sembla que, aquest cop sí, ha fet reaccionar el ministeri de Foment d’Ana Pastor després d’anys de mirar cap a una altra banda.

Si res no es torça, el 18 de maig l’Ajuntament de Montcada i el ministeri s’asseuran en una taula per elaborar el conveni -l’alcaldessa de la ciutat, Laura Campos, ja en portarà un de redactat per evitar més dilacions burocràtiques- que inclourà un compromís amb el calendari per iniciar les obres del soterrament de la via per on passa la R2 i la R11 l’any que ve, el 2017. Així ho van acordar de paraula Campos i Pastor el 12 d’abril. Si no hi ha canvis, s’hauria de recuperar el projecte signat el 2007, que costava 350 milions d’euros però que la crisi va fer guardar en un calaix, malgrat el degoteig de morts. Unes morts que des del març del 2014 es recorden amb una placa just a la cruïlla de Bogatell-Colom, que té 166 forats que fan encongir el cor. Tots els montcadencs coneixen algú que hi ha perdut la vida envestit per un tren que anava o venia de Portbou (R11), que no paren a l’estació i circulen a molta velocitat.

La “trampa montcadenca”

La gran majoria de les 166 víctimes mortals de Montcada han perdut la vida de tres maneres: en suïcidis -no se sap quantes de les 166 ho són-; per haver creuat la via amb les barreres abaixades, per excés de confiança o per distracció; o per intentar entrar a l’estació sense pagar entrant a l’andana caminant des del pas a nivell i passant pel costat d’una tanca que deixa tot just un metre de distància amb la via, la coneguda com la “trampa montcadenca”. Així és com va morir el Dani, la víctima 165 el 6 d’abril passat, que a més anava escolant música amb auriculars i no va sentir com l’R11 venia per darrere seu.

“Arriba un moment que no ets conscient del perill perquè cada dia ho fa molta gent, ho veus com una cosa natural, i al final pot passar el que va passar”, recorda Paco Ávila, periodista de l’agència Efe i veí de Montcada de tota la vida. “És la lluita d’un poble contra el tren. Has de buscar solucions en el teu dia a dia per superar una barrera com el tren per fer una vida normal, que és prou difícil de fer”, afegeix.

L’Ajuntament és a una banda de la via, i el CAP, a l’altra. Pots viure en un costat i haver de portar els fills a l’escola a l’altre. Travessar el pas a nivell de Bogatell és la cosa més normal del món per als montcadencs. Haver de fer encàrrecs quotidians com anar a comprar el pa a 200 metres de casa però tardar quasi 20 minuts entre anar i tornar perquè la barrera està deu minuts abaixada cada vegada és una tortura. També és cert que a uns 300 metres d’aquest pas a nivell hi ha l’estació Montcada i Reixac -una de els cinc que hi ha al municipi-, que té un pas soterrat per als vianants, però que només fan servir els que arriben en tren, i tampoc tots... I el risc és altíssim, ja que només per la via de la R2 i la R11 passen 200 trens al dia, és a dir, un tren cada 7 minut i mig.

L’AVE i la moneda de la sort

Els montcadencs encara no entenen com l’acord del 2007, quan el president d’Adif i el secretari d’Infraestructures d’aquell moment, Víctor Morlán, van venir a fer la signatura solemne de l’acord de soterrament a l’Ajuntament, va quedar en paper mullat. Es tractava d’aprofitar les obres per fer el túnel de l’AVE que passaria per Montcada, seguint el mateix traçat que la via de la R2 i la R11, per fer també el túnel per a les vies convencionals. El 2013 es va inaugurar l’AVE a Girona, però del soterrament de Rodalies, res de res. L’excusa va ser la crisi econòmica, però no a tot arreu va ser igual. La comparació amb Montmeló és especialment dolorosa per als veïns de Montcada. Aquesta població del Vallès Oriental també feia temps que reclamava el soterrament de la via que partia el poble en dos i quan els van dir que l’AVE passaria per sota el seu poble, van demanar d’aprofitar les obres. El 2005 es va signar l’acord de soterrament amb l’Estat -igual que a Montcada el 2007- i el 2011 totes les vies de tren ja passaven sota terra en el tram urbà de Montmeló. L’alcalde que va pressionar el govern espanyol de Zapatero (PSOE) per aconseguir-ho amb manifestacions al carrer va ser Manuel Ramal (PSC), del mateix color polític que l’alcalde de Montcada llavors, César Arrizabalaga (1999-2011), i de la seva successora, María Elena Pérez (2011-2015) -va dimitir implicada en el cas de corrupció Mercuri-. “Crec que no es va aprofitar prou aquesta sintonia de color polític. Si des de l’ajuntament s’hagués liderat aquesta reivindicació s’hauria aconseguit, com ha passat a Montmeló”, recorda l’actual alcaldessa, Laura Campos (ICV), filla de l’històric alcalde montcadenc, José María Campos (1979-1999), que va ser l’impulsor de la reivindicació del soterrament. Campos és alcaldessa des del 2015 per la sort d’una moneda, que va decidir el desempat a vots amb Ciutadans, i ara governa amb el suport d’ERC, Podem i la CUP, i no pensa deixar escapar l’oportunitat actual d’aconseguir el soterrament: “Només ho tindrem tot perdut el dia que com a poble tirem la tovallola, i això no ens ho podem permetre. Montcada ha demostrat molta solidaritat assumint tantes infraestructures i ara es mereix alguna cosa a canvi”, afirma. Per Montcada hi passen tres vies de tren, dues autopistes i una autovia. Va tenir la primera incineradora de Catalunya -ara un ecoparc- i la famosa cimentera Lafarge. “Som el pati del darrere de Barcelona”, lamenta el periodista Paco Ávila.