Ramon Petit: una vida darrere el taulell

SabadellCatalunya és país de botigues i botiguers: 95.000 comerços donen feina a unes 300.000 persones i representen prop de l’11% del valor afegit brut de l’economia. No és en va que la Confederació de Comerç (CCC) impulsa la campanya Botiguers pel país. Ben poques botigues, però, duren un segle; ni el govern ni la mateixa CCC gosen comptar-les després de l’entrada en vigor, el 2014, de la nova llei d’arrendaments urbans. A Barcelona, n’hi ha 228 de protegides i 46 d’associades; per al còmput nacional, caldria anar-hi sumant les de cada municipi: les 12 que Manresa ha catalogat, per exemple. A mig camí, Sabadell només conserva quatre comerços amb una edat oficial de tres xifres, als quals se n’afegeixen, oficiosament, un parell més, si més no, entre els quals un forn dit, precisament, Centenari, premiat l’any passat per la Generalitat.

La botiga de marroquineria Petit, nascuda el 1916 al sabadellenc carrer de Sant Quirze, està a punt de complir 100 anys. Són, quasi, els mateixos que té Ramon Petit, fill del fundador, pare de les germanes Rosa i Àngels, i avi de la Meritxell, cares actuals del negoci. Té quatre néts més i sis besnéts. Als seus gairebé 96 anys continua al peu del canó, amb cames àgils, cap lúcid, presència impecable, puro etern i oïda notable. I deix urgellenc, també: la història comença amb una carta que rep el seu pare, l’esparter targarí Josep Petit: “Tenia una cunyada que feia de minyona que es va assabentar que aquí hi havia una botiga lliure, i va escriure a Tàrrega”. Amb èxit: “I va venir el meu pare a provar-ho”. El germà de l’aventurer, amb qui treballava a l’esparteria familiar i amb qui compartia nom i cognom, es va quedar a l’Urgell: “Durant anys, com que teníem el mateix article, hi va haver confusions”.

Espart i persianes

Al “principi del principi”, el negoci no arrenca ben bé on és ara, sinó “dues portes” enllà, i també a les golfes de l’actual seu local de CDC. El que ara ven té poc veure amb el que venia llavors: “L’espart no el vam deixar nosaltres: l’espart ens va deixar a nosaltres”. La clau de la longevitat, l’adaptació: entre aquella mercaderia i l’actual, la casa es va fer famosa, en ple boom migratori de mitjan segle XX, per un producte entre l’artesania i la indústria: persianes “d’aquelles que es tiren amb corda”, fabricades a la rebotiga amb màquina d’invenció pròpia per dos operaris contractats expressament. Innovació pura i dura: “En fèiem dues qualitats, una de les quals només la fèiem nosaltres, i n’enviàvem per tot Espanya”.

Bona part de la vida de Ramon Petit ha transcorregut entre el pis de dalt -l’habitatge on va néixer i ha viscut fins a la mort de la dona, ara, magatzem- i el pis de baix -el comerç-, al qual continua lligat, i on, de tant en tant, encara escurça algun cinturó i tot: “Pràcticament he plegat, ja, però estic en l’ambient de la botiga. És la meva vida”. El seu nét Joan Barberà Petit ho corrobora: “Hi morirà”. I la seva filla Rosa: “El seu hobby ha sigut treballar”. Des de ben menut: “El meu pare m’esperava com el gat a la rata”. Com que n’era l’únic fill -per la mort prematura d’una germana-, si no hagués entomat l’activitat de la botiga li hauria donat “un gran disgust”, confessa. “De jovenet, jo ja arreglava l’aparador, ja tenia entusiasme per la botiga”. Impensable avui: “Als 12 anys ja m’hi vaig quedar a treballar, i, en acabat, vaig anar a estudials vespres”.

La Guerra Civil

L’únic parèntesi en què no va poder estar darrere el taulell correspon als set anys en què va haver de fer de soldat (1938-1945): “Era de la Lleva del Biberó, dels més joves que hi vam anar, i tenia 18 anys. Cap a Balaguer i, al front de l’Ebre, vaig estar entre Vilalba dels Arcs i la Pobla de Massaluca, que, allà, va ser un desastre de baixes. És el temps que recordo més dolent de la meva vida perquè avui eres viu i demà no sabies si...” S’emociona. Després, sis anys més entre galons: “Vaig estar quatre anys al Marroc i, en acabat, dos anys mobilitzat aquí, a Barcelona. Els anys que vaig estar al Marroc, vaig venir una sola vegada a Sabadell, i perquè estava malalta la mare”.

Haver-se consagrat a la botiga paterna, haver-la mantingut viva, no li ha suposat cap esforç ni cap nosa: recorda un únic robatori. El relleu, assegurat: “Les meves filles han tingut idea de continuar-ho i jo, molt content, perquè hi ha casos que el jovent no volen i han de plegar”. A més, uns néts seus han obert Petit Travel a Sabadell i Sant Cugat. Admet que voldria que el somni del seu pare pervisqués un segle més, però és prudent: “Jo ja estic a les acaballes -riu, sorneguer-, o sigui que, en acabat, ja veurem el que faran. No els vull pressionar”. No caldrà.