Ciutat Meridiana, on Barcelona perd el seu nom

A fora de la caseta d’obra de l’Associació de Veïns i Veïnes (AVV) de Ciutat Meridiana s’ha format una cua de cinc persones. “¿És per al carnet?”, pregunta George V., un jove procedent de Ghana. Des de fa quatre anys és veí d’aquest barri de Barcelona, que suma els pitjors indicadors de benestar de la ciutat. Venen a fer-se socis d’una entitat que actua com a “psicoterapeuta” per a un veïnat a qui el covid ha caigut a sobre com un pes mort, reflexiona Filiberto Bravo, veterà líder veïnal bregat en mil batalles per aconseguir serveis bàsics per a aquest barri costerut. Quan el Fili –com coneix tothom a Bravo– riu, se li fan petits els ulls, però es posa seriós quan explica com van ser les setmanes de confinament en pisos de menys de 50 metres quadrats i en la majoria dels casos sense balcons i amb finestres minúscules. Una duresa que encara es conjuga en present per la problemàtica de l’habitatge.

Aquest és un barri típic de l'urbanisme de polígon, entès com una zona sense connexions amb la ciutat. Tant és així que durant molt de temps només va tenir un punt d’entrada i, com que està envoltat per carreteres cap al Vallès i la via de Renfe, quedava com una illa. Expliquen les cròniques que la primera idea del promotor Enrique Banús –el del Puerto Banús de Marbella– per a aquest trosset de Barcelona, fronterer amb Montcada i Reixac i Collserola, va ser fer-hi un cementiri, però la humitat, els vents i les boires ho van desaconsellar, així que el projecte, capitanejat pel dirigent franquista Juan Antonio Samaranch, es va reconvertir en un barri, que el 1967 va començar a acollir famílies de la immigració espanyola.

Amb molts dubtes per la idoneïtat de l'emplaçament, Teodora Casino i Rafael Hernández van pagar 300.000 pessetes (1.800 euros, “un dineral llavors”) per un pis sense ascensor –com continuen la majoria– en una zona on escassejaven els serveis (escoles, ambulatoris, botigues) i “sobraven pendents”. “Ens van dir que ens posarien metro i van trigar 40 anys a portar-lo al barri”, comenta rient Antonio Palacios.

La tossuderia veïnal ha fet que la Casa Gran de la plaça Sant Jaume hagi anat instal·lant-hi serveis: un centre cívic, una biblioteca, un ambulatori. Més tard escales mecàniques per unir la part antiga que pivota al voltant de la plaça Roja amb l’àrea més nova i enfilada de la falda del turonet o el primer funicular vertical de la ciutat, el papamòbil, el 2017. “No ens falten escales, en això som els més rics de Barcelona –ironitza Casinos–, però funcionen quan funcionen”.

En els anys a cavall del mil·leni es va produir un canvi demogràfic i social quan les sucursals bancàries i les immobiliàries es van multiplicar a cada cantonada i veïns de tota la vida van vendre els pisos a famílies atretes pels preus més barats de la ciutat. Però la punxada de la bombolla immobiliària va fer que el barri passés a ser conegut amb el malnom de Vila Desnonaments: hi havia “cinc o sis desallotjaments per setmana”, apunta el líder veïnal, que estima que un terç dels 3.800 pisos han passat a mans de bancs i fons voltors, fet que va generar un “efecte crida” d'ocupacions que es va traduir en l'arribada de moltes famílies necessitades d'un sostre, en gran part migrants i sensepapers. La crisi va destruir els llocs de treball dels nous residents a la construcció i els serveis, i qui tenia una feina precària va acabar al mercat informal o directament a l'atur. "Tot va ser molt bèstia, la gent no en tenia ni per menjar", recorda Bravo. A conseqüència d'aquest terratrèmol la renda familiar d'aquest barri de 10.300 habitants s’ha esfondrat en vint punts i suposa només una tercera part de la mitjana de Barcelona, mentre que la taxa d’atur dobla la de la ciutat i la d’estudis superiors és sis cops inferior. "De portes endins hi ha molta necessitat", afirma.

Nova migració

Ara tres de cada deu veïns són d’origen estranger (17% a Barcelona), la majoria d’Hondures i el Pakistan. Mariela S. va arribar al barri amb fill i marit fa dos anys per compartir pis amb uns compatriotes colombians i allà estan “fins al final”. El seu sou és l’únic que ingressa la família, que es veu obligada a tirar de l’ajuda social per sobreviure. Pitjor ho té Ossas Ik, un nigerià amb quatre anys de residència que no ha pogut regularitzar la situació perquè ningú li fa un contracte d’un any i, per tant, es queda sense cap prestació. “Si em donen els papers puc treballar de soldador, arreglant el barri”, afirma. 

Vanessa Valdés té 37 anys i un fill de 17 a càrrec. Explica que va arribar a Ciutat Meridiana el 2010 i que, davant la negativa de l’antiga Caixa Catalunya a oferir-li un lloguer social, va acabar ocupant el petit pis “per necessitat”, defensa. Ha tingut èpoques sense feina o molt precàries, però ara està contenta perquè treballa a la neteja i confia que es retardarà el lloguer social que li han concedit, després de diversos intents de desallotjaments i un judici. “Sort de l’AVV, que em va donar suport”, afirma, i valora que els associats siguin com una “gran família” que es donen suport i creen xarxa. No hi ha alternativa per a famílies vulnerables com la seva, assenyala, mentre rep la comprensió de Marta Gramunt Ávila, amb dos fills petits i quatre intents de desallotjament a sobre. És la secretària de l’entitat i ocupa un pis propietat de la Sareb –el banc dolent–. Ella també espera que li donin un pis social, si pot ser, al barri.

Ara no hi ha tants desallotjaments, admet Fili Bravo, però manté que la “gent ja no viu al dia sinó que viu al moment”, perquè depenen de la continuïtat del sostre i de feina i de les prestacions i les ajudes socials. Tot a precari. Aquests dos factors fan que els nous residents siguin una població flotant i els costi arrelar-se, apunta Mariano Hernando, nascut en un dels blocs i ara director de la Plataforma d’Educació Social Cruïlla per a la integració laboral dels joves. “Aquesta inestabilitat laboral, familiar i d’habitatge suposa molt de dolor”, explica, i afegeix que en gran part el barri “resisteix” precisament per la suma d’esforços del veïnat i d’entitats, que han evitat, per exemple, que s’ocupin pisos buits de particulars per l'oposició dels residents.

D’aquesta inestabilitat també en parla el regidor de Nou Barris, Xavier Marcé, que apunta que un dels grans reptes és reforçar els plans d’ocupació i les polítiques socials per evitar la rotació de la població i aconseguir així que les dues "realitats contraposades" de veïns de tota la vida i nouvinguts sigui més fluïda. El dirigent socialista defensa les millores que s’han fet per dignificar places i carrers o portar metro i autobusos, però també explica que al néixer ja com “un barri de propietaris” les intervencions en zones privades són difícils de dur a terme. En la qüestió urbanística, aposta per la “rehabilitació dels blocs i la instal·lació d'ascensors” davant la complexitat de comprar sòl privat. En canvi, per a Hernando la solució passa per fer “un API social” amb el qual els bancs i els fons voltor posin al mercat els pisos ara ocupats o buits amb contractes de “tres o cinc anys a preus assequibles” i amb la garantia de l’Ajuntament i les entitats.

Malgrat que sempre ha sigut un barri obrer, va tenir uns anys “bons”, subratlla Francisco González, propietari del taller Meridiana que avui no amaga l’“alegria” que un client de Montcada i Reixac li hagi portat un Seat 600 per revisar. El cotxe és de color blau i, tot i que la matrícula revela dècades de rodatge, conserva la xapa i la pintura intactes. “Ja no se’n fan, de cotxes així”, diu en el mateix to melancòlic de quan rememora que el barri “funcionava al 100%” quan va obrir el negoci a principi dels 80 i els veïns treballaven “a la Hispano Olivetti, la Seat i la Pegaso”.

Cinc dècades després, el barri encara arrossega deficiències i mancances i una etiqueta de perifèric i vulnerable de la qual renega el regidor de Nou Barris, el districte al qual pertany Ciutat Meridiana. "És un barri castigat però orgullós", subratlla Marcé, que rebutja també les "percepcions" que hi hagi conflictivitat, ja que les dades constaten que, com el conjunt de Nou Barris, està molt per sota dels índexs de delinqüència que la mitjana de la ciutat.

A peu de carrer, Bravo repassa la llista de deures pendents que tenen les administracions, començant per la construcció d'un nou edifici per a l'AVV, que suma 27 anys de provisionalitat, i passant per un bon manteniment de les infraestructures i, sobretot, per solucionar la problemàtica de l'habitatge i la pobresa cronificada. "Volem ser Barcelona", conclou.