Salvador Picarol: quan la ràdio és llibertat

BarcelonaPorta uns dies atabalat, amb el cap en un altre lloc. Deu ser una sensació ben estranya que es mori el teu millor amic. Al Salvador Picarol li va passar la setmana passada. El gran dibuixant i il·lustrador Guillem Cifré va enfilar massa aviat la drecera del més enllà. Feia mil anys que eren amics. M’ensenya l’original d’un còmic que Cifré li va regalar durant els anys daurats d’aquella ràdio lliure que el Salvador es va inventar el 1981. Ràdio Pica, esclar.

Li pregunto l’edat i em diu que és una mica coqueto. “Tinc l’edat del David Bowie i l’Iggy Pop”, afirma. Pensa en clau musical fins i tot per a aquestes coses. El que sap de periodisme ho ha après davant del micròfon i absorbint-ho tot de manera autodidacta. Ja de petit li agradava escoltar els relats de terror i ciència-ficció. La gran capacitat d’evocació que té la ràdio, la creativitat i la imaginació que permet el mitjà és el que sempre l’ha fascinat. Però a la llibertat de la ràdio hi va arribar havent esquivat abans uns quants obstacles posats per alguns a qui això de ser lliures no els acabava de convèncer.

Dissenyador gràfic de formació, aviat s’especialitza en cartelleria de motius surrealistes i psicodèlics, també de temàtica política. Com el pòster que dedica a Salvador Allende i que el Tribunal d’Ordre Públic ordena retirar d’una exposició a Granollers perquè és “socialment perillós”. La seva llarga cabellera i la vestimenta típica dels joves irats de l’època desperten suspicàcies en la ja de per si suspicaç Guàrdia Civil, que l’interroga sobre el Moviment Ibèric d’Alliberament, el MIL. En aquell moment, Salvador Puig Antich ja està detingut, i els ànims de totes les parts, absolutament incendiats. Són episodis que recorda amb la distància escèptica del temps, fruit d’una època tensa, important, amb les llibertats qüestionades. Fer bullir l’olla com a forma d’expressió en la rebel·lia inconscient.

Jornades maratonianes

Participar en iniciatives com la ràdio reivindicativa La Campana de Gràcia li injecta experiència i rodatge abans de la que serà l’obra de la seva vida. Ràdio Pica (la sigla significa Promoció Independent Coordinació Artística-Alternativa) neix el març del 1981, amb la idea fonamental de donar oportunitats d’expressar-se a tot aquell que tingui una iniciativa cultural interessant. Els dubtes i incerteses inicials queden arrasats per l’entusiasme que els desborda i per l’èxit immediat de la idea. En el panorama mediàtic oficial només hi havia dues emissores televisives i també la mítica Ràdio Joventut. El terreny per córrer i per experimentar era immens. S’atreveixen amb un tipus de música poc escoltada a la ràdio: Joy Division, Sex Pistols, La Polla Records... També amb solistes com Franco Battiato, la música electrònica i els primers experiments de Carles Santos. “Estàvem sonats”, recorda el Salvador amb bon humor. Jornades maratonianes, programes de cinc hores, allaus de trucades, oients entusiasmats, risc, innovació... I música, molta música. Però on són els estudis de Ràdio Pica? No ho expliquen per mantenir el misteri, potenciar la imaginació i evitar visites indesitjables dels busca-raons professionals com la Guàrdia Civil d’aquells anys. Si algú els ho pregunta expliquen que emeten des d’un vaixell ancorat prop de la costa: “Hi havia gent que s’ho creia!”

Aviat, alguns maldecaps. El 1985 comencen a notar que els busquen les pessigolles. La Generalitat els informa que fan interferències a l’aeroport, cosa que Picarol atribueix a certes suspicàcies perquè Ràdio Pica fa competència a les noves emissores públiques creades fa molt poc. Però el verdader daltabaix arriba el 1987, quan una furgoneta de la unitat d’Apostes i Jocs de la policia es persona a casa seva per clausurar l’emissora i requisar el material. El motiu? No tenen llicència. El cas té molta repercussió i suport popular. Com a protesta, el Salvador es passa un any assegut a la plaça Sant Jaume. Finalment Ràdio Pica rep el desgreuge públic i la Generalitat admet que la seva actuació no va ser del tot afortunada.

Entusiasme tot i els entrebancs

El 1991 torna al dial. I des de llavors fins ara. Amb noves fórmules, adaptant-se als nous temps, obrint-se a programació d’emissores internacionals, també el repte d’internet... Trampejant la crisi, en fi. Però els problemes no s’acaben. El Salvador té embargat el pis i el compte corrent i està pendent de judici una denúncia del ministeri d’Indústria per suposades interferències a la SER. Però fa bona cara i desborda entusiasme. Reivindica que es regulin millor les ràdios lliures perquè fer la viu-viu i jugar a certa alegalitat té certa gràcia, però acaba esgotant una mica. “Esclar que si ens regulen molt potser encara ens fotran més”, explica.

L’abocador còsmic, L’hora del blues, Punk not dead, Borinot borinot, Maximum clatellot i Viva la muerte són alguns dels programes que emet avui per internet Ràdio Pica. La llibertat, més que exercir-la, s’inventa.