Quique Peinado: "No convé gens que els futbolistes parlin i pensin"

Mentre comprova que tot i haver ajudat a guanyar un Ondas a Yu: No te pierdas nada , un programa de Los 40 principales del qual és guionista, els cambrers continuen cobrant-li les consumicions, Quique Peinado analitza l'èxit de Futbolistas de izquierdas (Léeme Libros), un llibre que s'ha convertit en tot un fenomen social i que ja compta amb tres edicions. El periodista explica com ningú històries diferents, evitant tòpics i llocs comuns gràcies a una pràctica que defensa des que va començar a treballar en el negoci dels mitjans de comunicació: viatjar als llocs on passen les coses.

Quique, per què barreges esport i política?

Sempre m'han interessat les històries que envolten l'esport i que no tenen a veure amb el joc. El futbol és l'esport amb més influència en la societat. Vaig llegir una història d'Enric González sobre Cristiano Lucarelli i em vaig motivar pensant que n'hi hauria més de semblants.

El capítol més llarg del llibre és, precisament, el que dediques a Cristiano Lucarelli.

La seva història d'amor pel Livorno estava molt explicada, però he volgut aprofundir-hi una mica. El jugador s'hi va implicar molt, tot i que el club tenia moltes reserves i no acabava d'entendre el motiu de l'entrevista.

Les marques comercials patrocinen esportistes, no pas polítics. De què li serveix a un esportista sortir de l'armari ideològic?

No li beneficia en res, més enllà de com es quedi de tranquil amb la seva consciència i de la simpatia que pugui generar entre un sector dels aficionats que no és majoritari.

Si llegeixo Joan Fuster, ¿corro el risc d'acabar anant a mítings?

Això, almenys, és el que li va passar a Joan Cordero, un exfutbolista del València. El seu cas és molt peculiar perquè es va donar en un club poc procliu a aquests temes i en una societat molt conservadora. Molts futbolistes dels que surten al llibre passen de 0 a 100 en poc temps, de no conèixer res sobre política a interessar-se molt pel tema. Alguns viuen apartats d'aquest món fins que comencen a llegir.

Lilian Thuram creu que la clau és educar els nens des de la diversitat i la integració.

Els futbolistes poden canviar d'identitat com qualsevol, no són persones diferents de la resta, però viuen en un món molt tancat que amaga molts interessos. No convé gens que els futbolistes parlin, que pensin més enllà de l'esport i que mostrin una imatge pública diferent. Això ho complica, però els futbolistes són gent com la resta. La majoria neixen en entorns que no són privilegiats. Al llibre descric el poble en què es va criar David Villa, on tothom és d'esquerres. Des del seu besavi fins al seu pare, tothom s'ha significat per l'esquerra. Un amic seu de la infància, que havia de ser futbolista, va acabar sent miner i es va mostrar molt actiu en les últimes mobilitzacions. El normal és que, analitzant aquest context, el davanter tingui un bagatge social i polític concret, però mai ha fet cap declaració pública. No se sap ni què pensa.

Hi ha més futbolistes bascos que catalans que s'han posicionat públicament. Per què?

La proporció potser és de 50 a 1. Al País Basc hi ha una cultura en què és habitual que els futbolistes es posicionin a prop de l'esquerra abertzale. És una tradició que no existeix en el futbol català, en què, exceptuant Oleguer Presas, cap jugador ha dit res, i, si ho ha fet, ho ha acabat matisant. Recordo el cas de Carles Puyol, que va fer un tuit ("#wertgonya") contra la reforma educativa de Wert i, al cap de poc, es va justificar dient que això tenia a veure amb la cultura i no amb la política, com si tenir idees polítiques fos una cosa dolenta. És un tabú.

De totes les veus absents en el llibre, ¿la d'Oleguer Presas és la que més t'ha dolgut?

Sí; és més, al principi no concebia el llibre sense ell. La seva història s'ha deformat molt, però ell no ha contribuït a defensar-se. Aquest llibre era una oportunitat única per seure amb calma i contestar preguntes que no li fan habitualment, però no va voler.

Compares Sócrates, que apareix a la portada del llibre, amb els grans intel·lectuals.

Com que és un futbolista, se'l denigra i se'l menysprea, però jo ho tinc molt clar. Si l'escoltes o llegeixes textos seus, està al nivell de qualsevol referent intel·lectual. És un cas únic en la història del futbol, per la seva rebel·lia i honestedat.

¿Funcionaria en l'actualitat un club que es gestionés amb un sistema assembleari com el que feia servir el Santos?

Doncs no ho sé, no ho tinc gaire clar. El que sí que sé segur és que a tots els clubs del món els aniria bé adoptar alguns dels valors de decidir les coses en comunitat.

¿Escriuràs algun dia un llibre sobre els futbolistes de dretes?

No, no em ve de gust. Al principi contestava que sí quan m'ho preguntaven, però escriure un llibre és una feinada de por i has de buscar un tema que t'apassioni. El meu llibre jo el compraria i el llegiria, aquest és el meu criteri.