El que no vols llegir sobre la pederàstia

“No m’agrada que em diguin pederasta”, ha afirmat el pederasta confés. No ha dit “no m’agrada abusar sexualment de nens”, “no m’agrada trair la confiança dels meus alumnes” o “no m’agrada aprofitar-me del poder que m’atorga el meu paper de mestre”.

“No podia evitar la temptació”, ha afirmat el pederasta confés. I és mentida. No abusava de qualsevol nen en qualsevol circumstància, com quan un està refredat i no pot evitar esternudar. Sabia perfectament quan podia fer-ho amb menys probabilitats que l’enxampessin. La criatura passa de víctima a responsable d’una temptació que el pederasta “no pot evitar”.

“He abraçat la fe i ara fa molt que no tinc relacions sexuals”, ha afirmat el pederasta confés. I no s’adona que quan abusava dels nens no estava tenint-hi relacions sexuals: estava exercint violència. A molta gent li costa entendre que es pugui exercir violència sense pegar a ningú, però expliqueu-me què hi ha de més violent que imposar un contacte íntim.

La violència sexual de qualsevol tipus té menys a veure amb el sexe que amb la dominació. Algú que té un poder real (mestre a l’escola, cap a la feina, pare a casa) o simbòlic (capellà sobre els fidels, home sobre les dones, ric sobre els pobres) decideix exercir aquest poder forçant una intimitat que l’altra part no oferiria d’altra manera o que no està en condicions d’oferir.

Perquè aquest pederasta hagi pogut abusar dels seus alumnes durant dècades, i perquè ara digui tantes bestieses i encara hi hagi qui el compadeixi (“Pobre, està malalt”) cal la complicitat de tota una societat. I ara diré coses que no vols llegir.

Cal un claustre que sent els rumors i no en fa cas (“Només toca el cul a les nenes”, que diuen a molts instituts). Calen uns pares que veuen que el seu fill no està bé però no s’atreveixen a pensar que puguin estar-lo violant (“Això no passa a casa meva”, es tranquil·litzen). Cal una direcció que, quan ja no pot negar el que passa, mira que se’n parli el mínim (que “dóna mala premsa i encara es pensaran que som tots uns violadors”). Calen uns companys que saben perfectament el que passa però encara en fan sang (“Segur que és marica”, i aquella rialleta). Cal que sigui normal que a les revistes hi apareguin nenes de deu anys com a objectes de reclam. Cal que hi hagi un degenerat dient a la tele que li agraden les menors i algú que li rigui la gràcia. Cal que s’accepti que no hi ha res a fer (“Són quatre malalts, jo no en conec cap”), en comptes d’engegar programes de prevenció a tots els centres.

I ara, el que segur que no vols llegir sobre la pederàstia: si no hi estàs lluitant activament en contra, si calles quan hauries de parlar o fas callar quan hauries d’escoltar, és que sí, també és culpa teva.