El dia que una falsa terapeuta va intentar que deixés de ser lesbiana

BarcelonaSetanta euros l’hora i signar un contracte de confidencialitat. Són dues condicions que, un cop acceptades, permeten a qualsevol persona amb Skype sotmetre’s voluntàriament a una teràpia per deixar de ser gai o lesbiana, una pràctica descartada explícitament per la llei 11/2014 de la Generalitat, que rebutja en el marc de les institucions sanitàries les “teràpies aversives” pel que fa a l’orientació sexual, la identitat i l’expressió de gènere. Però, què passa quan aquesta teràpia il·legal s’ofereix fora de les institucions mèdiques, on no hi ha cap normativa que les castigui?

Setanta euros per Skype i vuitanta en persona és el preu pel qual una coach madrilenya m’ofereix en una conversa telefònica iniciar una d’aquestes polèmiques teràpies. Hi contacto per escriure aquest reportatge, sota una identitat falsa, amb una biografia inventada basada en els testimonis que publicita a la seva web, que s’obre amb la fotografia d’un jove d’ulls blaus i una gran pregunta: “És possible deixar enrere l’homosexualitat?” La coach, Elena Lorenzo, no és una desconeguda. Segons expliquen a l’ARA fonts de la conselleria de Família de la Comunitat de Madrid, el govern estudia sancionar-la per les seves pràctiques, que van saltar als mitjans a l’agost arran de la denúncia de l’associació LGTBI Arcópoli, que ha traslladat el cas a la fiscalia. “Les teràpies de curació de l’homosexualitat són falses i acientífiques i únicament juguen amb els sentiments de persones que pateixen per l’homofòbia que persisteix en la nostra societat, no per la seva homosexualitat”, van assenyalar aleshores des de l’associació. Arran de la denúncia, Lorenzo va tancar durant uns dies la seva pàgina web, que poc després va tornar a entrar en funcionament, amb un missatge en què denunciava “pressions del lobi gai” per censurar-la i en què defensava els beneficis de la seva teràpia. “Els homosexuals que no ho volen ser tenen dret a ajuda”, deia.

Un dels arguments que va fer servir per defensar-se és que no parlava mai de l’homosexualitat com una malaltia, ni tampoc deia que calia curar-la. Darrere d’aquesta façana més políticament correcta, però, s’amaga un llenguatge igualment homòfob. Parla de l’homosexualitat com un estat que ve donat per “incidents i ferides d’infància” que “trastoquen el desenvolupament afectiu i emotiu” d’una persona, com ara abusos sexuals, una mala relació amb la mare o pares homosexuals. “La família no és el papa i el papa, o la mama i la mama”, diu. Això, assegura, és un procés que, amb teràpia, es pot revertir fàcilment. A la web, recull testimonis -Arcópoli els va titllar de “falsos i irresponsables”- amb frases com “em vaig adonar que en realitat no era gai”, “al cap d’un temps em va començar a semblar poc normal fer-li un petó a una noia” o “vaig aconseguir desfer-me de la bena que em tapava els ulls i no em deixava veure la meva heterosexualitat”.

Teràpia a través de Skype

En què consisteix exactament la teràpia? En el primer contacte amb la terapeuta, per correu electrònic, li demano si coneix algun grup de suport a Barcelona per a persones amb atracció pel mateix sexe o AMS, el terme -més asèptic- que utilitza a la seva web. Contesta al cap d’un parell de dies. No coneix cap grup, però s’ofereix a ajudar-me personalment a través de Skype. Em dona el seu mòbil per “fixar una sessió o aclarir dubtes”. M’hi dirigeixo com a doctora, però no em corregeix. A la seva pàgina web es presenta com a coach certificada per l’escola Líder-Haz-Go de Madrid, que es limita a fer cursos per millorar la comunicació entre equips i potenciar el lideratge entre directius.

Al cap d’uns dies del primer contacte per correu electrònic, la truco. Al principi de la conversa, em demana que li expliqui la meva història: “Em dic Andrea Bosch, tinc 25 anys i ser lesbiana m’ha portat tants problemes que vull deixar de ser-ho”. I més: “Vull casar-me i tenir fills amb un home”. Es mostra absolutament comprensiva i, al cap de quatre minuts de conversa, ja té una diagnosi sobre el meu cas: “Jo parteixo del fet que la persona no neix homosexual, així que treballo amb els comportaments i les possibles ferides que poden haver afectat la persona afectivament i emocionalment”, explica. Li pregunto si, pel que diu, hi pot haver alguna cosa en la meva infància que m’hagi fet lesbiana. “Poden ser situacions amb la teva mare o amb el teu pare...”, comença. La interrompo per explicar-li una altra part de la meva biografia inventada. Que m’han criat els avis, que el meu pare ha sigut absent i que a la meva mare ni tan sols la conec. Em talla i respon: “No cal que em diguis res més”. I aleshores aclareix sobre els meus pares, amb veu experta: “No vol dir que aquest sigui l’únic motiu, és una combinació de causes. Però són una sèrie d’aspectes que, tot i ser senzills, requereixen atenció”.

Li explico que tinc una baixa per depressió i que he fet teràpies en altres ocasions, però que m’han fet sentir incòmoda perquè “m’havien dit que no podia deixar de ser lesbiana” i que m’havia “d’acceptar tal com era”. Si estic de baixa, comenta, dec estar visitant un psicòleg o psiquiatra. “Se suposa que ho hauria de fer, però no em sentia còmoda”, improviso. “Ja, total, pel que et diuen, no?”, assenyala, comprensiva. És aleshores quan aclareix que ella no és doctora sinó coach. Malgrat això, m’insta a signar-li el contracte de confidencialitat, a enviar-li una còpia del DNI i a ingressar-li els 70 euros per començar la primera sessió de teràpia, que no arribo a concertar.

“Feia servir el cilici per eliminar el meu desig sexual cap als homes”En lloc d’això, quedo amb Ricardo Delarosa, advocat i vicepresident de la comissió de nous models de família del Col·legi d’Advocats de Barcelona, que assegura que aquest tipus de teràpies tenen tots els elements per ser considerats un delicte d’estafa: “El desplaçament patrimonial de la víctima cap a l’estafador, amb el consegüent empobriment de l’un i l’enriquiment de l’altre. Tot, sense obtenir cap resultat, és a dir, basat en un engany”. Segons Delarosa, també es vulnera el codi deontològic mèdic o lex artis, que comporta el compliment de pràctiques mèdiques reconegudes i no perjudicials. “El problema, en aquest cas, és que la professió de coach no està regulada en aquest sentit”, diu. “I això ens porta a un altre possible delicte, el d’intrusisme professional”, diu.

Més enllà d’incórrer en possibles delictes, les teràpies de conversió “deixen greus seqüeles en la persona”, segons explica el psicòleg Gabriel Martín, que ha tractat diversos pacients que venien de teràpies de conversió. “No ho volen denunciar mai, perquè normalment s’hi han ficat empesos per la família. Són persones que arriben molt deteriorades, amb sensació de culpa, indefensió i vergonya”, assenyala. “L’únic que aconsegueixen amb les teràpies de conversió és aparentar una vida heterosexual, tenir fills i fer coses arquetípiques de gènere, a canvi d’un patiment intens”, afegeix. Si tenen problemes, conclou, “no és per l’homosexualitat sinó pel rebuig que han viscut de la societat”. La psicòloga Paula Alcaide, que treballa amb famílies que no accepten l’homosexualitat dels seus fills, cataloga aquestes teràpies “d’intrusisme professional” i lamenta que “generen un malestar psicològic brutal”. “Una persona no es pot disfressar tota la vida. A la llarga, acaba explotant i es fa mal a ella mateixa i als que l’envolten”, conclou.

Des de l’Observatori Contra l’Homofòbia condemnen absolutament aquest tipus de pràctiques i tot i que els últims anys no han rebut cap denúncia sobre un fet d’aquest tipus, sí que reben casos de fills expulsats de casa per la seva orientació sexual. El president de l’entitat, Eugeni Rodríguez, anima qualsevol víctima a denunciar el seu cas a och.observatori@gmail.com per poder posar fi a aquestes conductes.