Què serà d’ell quan nosaltres no hi siguem?

BarcelonaLa preocupació de la família Espiérrez Cundins sempre ha sigut el futur. Quan el seu fill tenia 14 anys, l’objectiu era trobar una escola especial on les seves necessitats poguessin estar ateses. Era l’any 1991 i a l’Andrés li acabaven de reconèixer una incapacitat intel·lectual. Quan va acabar l’educació obligatòria, als 18 anys, l’objectiu era que pogués tenir la millor qualitat de vida possible. Als 21 va entrar en un centre ocupacional i ja fa 17 anys que hi és. Ara en té 38, i els seus pares, el Fidel i la Puri, en tenen 75. Ara la preocupació pel futur és més urgent que mai: “Ha arribat l’etapa de pensar què serà d’ell quan nosaltres faltem”, explica el Fidel.

Fa prop d’11 anys que van demanar una plaça en una llar residència, i encara l’esperen. La resposta sempre és que el seu cas no és una urgència. El protocol reserva les places només per a casos extrems. Per exemple, quan una persona discapacitada s’ha quedat sense tutela paterna. “Se li assigna una plaça en qualsevol centre ja creat, encara que no sigui apropiat per a ell -diu el Fidel-. Volem trobar un lloc ja, perquè volem assegurar-nos que hi serà feliç quan nosaltres faltem. No podem esperar a ser morts i no saber si serà el millor per a ell”.

L’Andrés agafa cada dia l’autobús per anar al Centre Ocupacional Les Corts. És capaç de menjar, vestir-se i dutxar-se sol, però sempre amb la vigilància d’una persona. “Si no, gasta tot el sabó, es posa quatre jerseis en comptes d’un i s’atipa de galetes”, il·lustra el seu pare. Al centre ocupacional fa esport, jardineria i manualitats. L’Andrés no vol marxar de casa dels seus pares. “No vol deixar de viure amb nosaltres, però la nostra voluntat és que tingui temps d’adaptar-se, i que no vagi a qualsevol lloc, com si fos un simple dipòsit de gent”, lamenta el Fidel.

“Estem a punt d’arribar als 80 anys. L’esperança de vida ja és molt curta i hem d’haver trobat una solució abans de marxar. I si no, tan bon punt un dels dos mori, tornarem a la Generalitat perquè ens donin una solució immediata i urgent. La persona que sobrevisqui dels dos lluitarà perquè sigui el millor lloc possible per a ell”, relata el Fidel, que voldria que no calgués arribar a aquest extrem.

La família Espiérrez Cundins va ser una de les que van assistir ahir a la concentració reivindicativa organitzada per Dincat, la federació catalana de la discapacitat intel·lectual. Sota el lema “Esteu trepitjant els nostres drets: això sí que no” centenars de persones van sortir al carrer per fer visibles totes les problemàtiques que continuen sense resoldre’s. Van protestar, entre d’altres, per l’alt copagament i les dificultats d’accés a l’ocupació.“Per als governs un mandat és un període polític, però per a les famílies el comptador continua corrent. Quan es tracta del teu fill són quatre anys més d’espera, i cada any ets una mica més vell”, conclou el Fidel.