Elisenda Reinés: “Qualsevol pot tenir un trastorn mental com es pot trencar una cama”

BarcelonaL’Elisenda (Pollença, 1993) és una de les activistes de l’associació Obertament, que lluita contra l’estigma dels que pateixen algun trastorn de salut mental. Tot just fa sis mesos que viu a Barcelona, ja que fins llavors havia estat a Madrid estudiant periodisme. Aquí està estudiant un màster en màrqueting i comunicació digital. La nova campanya de conscienciació es diu #tensunaconversapendent.

Quin trastorn pateixes?

Quan feia segon de carrera de sobte vaig deixar de dormir. Em van dir que podia ser ansietat, però va anar a més i va acabar en una petita depressió. A poc a poc m’he anat recuperant i ara ja es pot dir que estic recuperada i curada, perquè ni prenc medicació ni tinc visites al metge.

Per què costa tant parlar dels problemes mentals?

Perquè no se sap ben bé què són, i ho sé per experiència, però no pel que m’ha passat a mi sinó a la meva mare. Quan jo tenia 7 anys a la meva mare li van diagnosticar trastorn bipolar, que a diferència de la depressió és molt més greu i crònic. Llavors va ser quan vaig veure l’estigma que suposa, i sobretot l’autoestigma, que jo també vaig sentir. I vaig notar la por dels trastorns mental, ja que l’entorn de la meva mare la va rebutjar perquè no sabien què li passava. En el meu cas, ansietat i depressió no espanten, en especial l’ansietat, que s’identifica amb als nervis i no fa por.

I quan et va passar a tu, sabent com podia reaccionar la gent, ¿t’ho callaves i no ho explicaves?

Jo ja estava sensibilitzada amb la salut mental i per això quan em va passar ho vaig dir obertament. Anar al psiquiatre o al psicòleg, per a la meva mare, era una cosa tan normal com anar al fisioterapeuta. I quan vaig explicar a amics íntims que anava al psiquiatre perquè estava més nerviosa del normal em van dir que exagerava. Veia que no ho deien amb mala fe, però a mi em van fer sentir malament, i crec que per això la meva ansietat va derivar en una depressió. Jo sabia que no era culpa meva, que era el meu cos que reaccionava malament, però el fet que em diguessin que em tranquil·litzés, m’anava fent sentir culpable i m’autoestigmatizava. Per això vaig passar a no dir res, a no explicar que em medicava ni que anava al psiquiatra, perquè no s’apartessin de mi.

¿En quin moment veus que hauries de normalitzar la situació?

Quan vaig conèixer l’associació Obertament per fer el treball de fi de grau aquest estiu passat. Va ser llavors quan vaig veure que era possible educar la societat amb una altra mirada. A més, jo, que he estudiat periodisme, sé que amb les paraules adequades pots canviar, per bé o per mal, l’opinió d’una persona. Una frase ben dita i ben explicada pot fer canviar els estigmes d’algú que els té fins i tot de manera inconscient. La feina d’Obertament és molt important i es nota perquè en llocs com Pollença, on viu la meva mare, no hi ha res semblant. Si hagués viscut a Barcelona ho hauria viscut molt diferent. Ara ja fa set anys que està recuperada.

Si està demostrat que una persona bipolar o amb qualsevol trastorn mental no és perillosa, per què la gent s’ho pensa?

Jo també ho pensava de les persones que tenen una drogoaddicció abans d’informar-me’n. Jo també he sigut víctima d’aquests prejudicis, perquè hi ha moltíssima literatura en contra: totes les notícies periodístiques sobre trastorns mentals estan relacionades amb la violència.

L’última campanya d’Obertament demanava a les persones famoses o conegudes que haguessin patit algun problema de salut mental que ho expliquessin públicament. Només va fer el pas l’escriptor Matthew Tree. Què et diu això?

Em diu que la gent té por de donar la cara. La salut mental no es veu com una cosa normal del cos. Les persones tenim un cervell molt potent però que pot ser molt dolent, i ens pot fer canviar i tenir alts i baixos. Qualsevol pot tenir una depressió o una ansietat, tots som susceptibles de tenir un problema de salut mental igual que qualsevol es pot trencar una cama o tenir una pneumònia. Estic segur que hi ha molts periodistes de televisió que han tingut algun episodi d’ansietat, però que no ho han explicat mai perquè ho amaguen perquè els sembla que és com tenir les facultats tocades.

La campanya actual d’Obertament es diu Tenim una conversa pendent. Què li diries a la gent que té un familiar o un amic amb un problema mental i no en parla?

Els diria que vagin a parlar-hi. Serà aquesta persona qui els dirà si en té ganes o no. Si et diu això, els has de dir: “Quan vulguis parlar, aquí estic”. Mentre no jutgis i simplement escoltis, no li faràs cap mal.