Tot el que l’escola i l’institut també poden ensenyar

Educació viària. Totes les escoles de Castelldefels

Educació viària. Quan aprens a ser conductor i vianant a classe

“Adquirir els elements bàsics d’una educació viària correcta i les actituds de respecte que afavoreixin la prevenció d’accidents de trànsit”. Aquesta és l’única referència a l’educació viària en el currículum de primària aprovat pel departament d’Ensenyament. Això fa que en moltes escoles de Catalunya s’organitzin sessions puntuals per explicar als nens i nenes les normes de trànsit bàsiques, en col·laboració amb els Mossos o les policies locals. La relació, però, és molt més estreta en municipis com Castelldefels, on totes les escoles, sense excepció, participen en el projecte Educació per a la Mobilitat Segura, que impulsa de manera transversal la policia local del municipi des de fa set anys.

Durant més de vint anys s’havia fet educació viària a l’escola, però últimament han evolucionat el projecte. “Abans els explicàvem els semàfors i els senyals, però ara ja saben tot això i també que s’han de posar el cinturó o creuar pel pas de vianants”, explica el José Luis, un dels dos agents del cos que s’encarrega durant tot el curs d’impartir les classes als alumnes. La idea ara és anar una mica més enllà i “formar en valors i hàbits” amb la finalitat que els alumnes participin en el trànsit de manera més “activa” perquè siguin passatgers, vianants o conductors responsables des de ben petits.

Així, es fan sessions a les llars d’infants municipals i a P5, encara que el projecte és ambiciós a primària i ESO, amb sessions a l’escola i també amb sortides per posar-ho en pràctica. A 1r i 3r de primària es treballa el seu paper com a vianants i passatgers, mentre que a 5è es reforcen els conceptes per ser bons conductors i s’hi inclou una sortida en bicicleta en un circuit habilitat i una pedalada escolar. A 4t d’ESO la feina és de conscienciació dels riscos a les carreteres, amb xerrades monogràfiques sobre alcohol i conducció, i en conveni amb l’Institut Guttmann els alumnes també coneixen víctimes d’accidents de trànsit.

Augmenta l’ús del casc

I tot això serveix d’alguna cosa? “Notem molts canvis en l’ús del casc. Fa set anys a la pedalada ningú en portava i ara és estrany que algú no en dugui”, afirma el José Luis, que reivindica que el programa també té “resultats intangibles”. “Els nens tenen molt clares les normes. Sovint el problema són els pares”, afirma. Per això, una de les petites victòries del programa és canviar els hàbits dels adults i confiar que el programa doni fruits d’aquí a uns anys, quan els que ara condueixen bicis tinguin carnet de cotxe i apliquin tot el que han après a l’escola.

Educació en igualtat i no discriminació. Institut-Escola Trinitat Nova

Educació en igualtat i no discriminació. Els petits canvis a l’aula poden ser molt poderosos

Amb l’objectiu de prevenir la violència i la discriminació a les escoles i els instituts, ja fa tres anys que es va posar en marxa un ambiciós projecte pilot que aleshores agrupava 11 centres de Barcelona, com l’Institut Roger de Flor. La idea fugia de les tradicionals jornades o tallers concrets sobre un tema i apostava per canviar la mirada global del centre, perquè aquesta nova manera de fer -basada en el respecte per la diversitat funcional, de gènere, ètnica i cultural- fos la base del treball quotidià a l’institut, com si es tractés d’“una pluja fina que anés impregnant el món dels alumnes”. Es tractava, segons explica Mirta Lojo, la coordinadora de la iniciativa, de fer petits canvis, de vegades molt subtils, per “trencar prejudicis” i “prendre consciència”, tant pels alumnes com pels professors. “Si treballem la comprensió escrita, el text pot tractar la diversitat familiar. A ciència es fa incidència en les dones investigadores i a educació física es treballen dinàmiques de grup, d’igualtat, i es fuig de la competitivitat”, explica Carme Salinas, que quan es va posar en marxa aquest pla pilot era la cap d’estudis de l’institut, ara reconvertit en l’Institut-Escola Trinitat Nova.

Per assolir aquests petits però poderosos canvis va ser fonamental formar els docents, perquè fossin conscients dels objectius i també de les “relacions de poder que hi ha als centres”, diu Lojo. “De vegades no ens sentim forts per abordar temes que poden sortir de manera espontània a la classe i és important adquirir estratègies i eines per poder-ho afrontar”, opina Salinas, que recorda “molta reflexió i debat” en els claustres.

Realitats amagades

Segons explica, en dos anys es va començar a notar que afloraven amb més facilitat realitats que “quedaven amagades de manera automàtica perquè no encaixen en els models hegemònics”. Cita, per exemple, el cas d’un noi pakistanès que va dir que era gai. “El va alleujar molt poder-ho compartir”, recorda. Mirta Lojo reivindica també que en aquests anys ja es veuen “canvis significatius”: “Hi ha menys prejudicis i més reconeixement dels col·lectius que podien estar més exclosos”. Tot plegat, gràcies a petites intervencions que, encara que poden semblar trivials, han aconseguit incloure una nova mirada en el projecte educatiu del centre. El repte passa ara per mantenir aquest enfocament en el temps i, sobretot, expandir-lo a altres centres educatius.

Educació financera. Escola Llor de Sant Boi de Llobregat

Educació financera. “Tothom s’haurà d’administrar un sou i ningú t’ensenya a fer-ho”

L’educació financera “hauria de ser una assignatura obligatòria”. “Tots estem lligats a qüestions financeres, però no en parlem a l’escola. Tothom s’haurà d’administrar un sou, potser tindrem problemes econòmics, i ningú explica als alumnes com afrontar-ho”. Ho diu Elisabet Gabarrou, professora i coordinadora tècnica de batxillerat a l’Escola Fundació Llor, a Sant Boi de Llobregat, un dels gairebé 400 centres educatius -entre instituts públics, escoles concertades i centres de formació d’adults- que participen en el programa d’educació financera EFEC, que dona formació bàsica d’aquest àmbit a alumnes de 4t d’ESO. Impulsat per la Generalitat, l’Agència Tributària de Catalunya, l’Institut Català de Finances i diverses entitats bancàries, el programa organitza tallers pràctics a les escoles sobre temàtiques concretes: des de fer un pressupost personal o saber quins són els riscos d’endeutar-se, fins a conèixer els impostos i descobrir per a què serveixen o saber els drets dels consumidors.

A l’aula sempre hi ha un professor, malgrat que els que imparteixen els tallers són professionals d’entitats financeres -alguns ja jubilats-, d’associacions del sector econòmic o funcionaris de l’Agència Tributària, que voluntàriament (i després de passar una formació), van als centres educatius per explicar qüestions que no se solen tractar a l’institut, tot i formar part del dia a dia d’un adult. “Seria bo que s’expliqués de manera universal a tots els alumnes, perquè al llarg de la vida tothom acaba prenent decisions financeres”, opina Jordi Martínez, director d’educació financera a l’IEF i màxim responsable del projecte.

Consum i planificació

Des de fa un parell d’anys hi ha la possibilitat de cursar l’optativa d’economia a 4t d’ESO, una matèria que no és obligatòria per a tots els alumnes i tampoc tracta específicament aquests conceptes. Abans que sorgís aquesta possibilitat, ja el 2012, l’escola de Sant Boi es va apuntar al pla pilot del programa EFEC. “Els nois i noies tenen moltes incògnites, perquè a vegades a casa es parla poc d’aquestes coses. Amb els pares només participen en el vessant del consum, no en la planificació”, apunta Gabarrou.

El programa va néixer envoltat de polèmica, perquè un grup d’entitats aglutinades a la Plataforma per una Educació en Economia Crítica van demanar a la Generalitat que no deixés entrar els bancs a l’aula i que fossin els professors d’economia els qui expliquessin aquests continguts. Martínez afirma que els tallers són per explicar competències financeres, i no per fer publicitat de cap entitat bancària ni cap producte financer.

Educació emocional. Escola Guinardó de Barcelona

Educació emocional. “L’objectiu és que acabin l’ESO sent emocionalment intel·ligents”

L’educació emocional forma part del currículum tant a infantil com a primària i secundària, però el cert és que no totes les escoles han incorporat aquesta pràctica en l’aprenentatge diari dels alumnes. Un dels centres on l’eix central del projecte educatiu és justament l’educació emocional i la resolució dialogada de conflictes és l’Escola Guinardó de Barcelona. Què vol dir això? “M’agradaria pensar que surten de l’escola sent persones més empàtiques, amb més habilitats socials, capaces de fer crítiques constructives, de fer i rebre elogis, d’identificar les seves emocions i les dels altres, de treballar la motivació i l’esforç i de tolerar la frustració”. En definitiva, resumeix Sheila Vilaseca, mestra i coordinadora de l’escola, que quan acabin 4t d’ESO siguin “emocionalment intel·ligents”.

Això, però, no és una feina gens fàcil. Al principi l’escola tenia un programa de gestió de conflictes que s’intentava desplegar de manera transversal entre totes les assignatures. “Acabava sent terra de tothom i terra de ningú”, afirma la Sheila. Van decidir donar-li una dotació horària concreta: una hora a la setmana, aproximadament, en què els alumnes debaten en assemblea i fan activitats per aprendre a gestionar les emocions. Si quan són petits fan exercicis de relaxació i aprenen a detectar les diferències entre els sentiments propis -estic content, enfadat, trist-, a l’ESO hi ha grups que acaben fent debats sobre temes tan complexos com el dol o fins i tot el suïcidi.

Efectes de treballar les emocions

La iniciativa té un impacte personal en cada alumne, però treballar les emocions a l’aula també té conseqüències socials. La Sheila en detecta dues ràpidament. “Més que el nombre de conflictes, el que ha disminuït és la seva intensitat, perquè les mesures correctores es deuen ara a coses menys greus”, afirma. Un altre efecte és la capacitat de “mediar” dels alumnes. I posa un exemple: “Els pares noten molt que fem aquesta feina a l’escola. Els seus fills són capaços d’aconsellar els pares quan es discuteixen i fan de mediadors a casa”.

La implicació dels pares és fonamental per entendre l’èxit del programa. De fet, l’escola va preparar expressament unes orientacions per a les famílies per saber quins nivells d’educació emocional són esperables per a cada edat. A l’escola estan contents que les emocions formin part del dia a dia a l’aula. Però la Sheila avisa: “Tant de bo ho poguéssim fer no només una hora a la setmana”.